Antoni Andreu: "No hem d’oblidar la crisi de l'Ebola, tothom va cometre errors"

BarcelonaToni Andreu (Barcelona, 1960) fa un any que va tornar de Madrid, després de dirigir entre el 2013 i el 2015 l’Instituto Carlos III, l’òrgan responsable de la recerca en salut del ministeri de Sanitat durant un període complicat: de retallades en la recerca i de crisi sanitària pel virus de l’Ebola, que va viure en primera línia. Malgrat tot, aquestes dificultats no són el que l’ha fet tornar, diu, sinó el fet que el mateix conseller Toni Comín li hagi ofert un projecte que considera una aposta de país: la creació i lideratge d’una direcció general de Recerca i Innovació, emmarcada dins del departament de Salut. Durant uns mesos, ha sigut gerent de l’Institut Català de la Salut (ICS) a l’Àrea Metropolitana Sud. És metge i expert en genètica de les malalties neuromusculars. Va iniciar la seva carrera a la Vall d’Hebron.

Necessitava un canvi d’aires?

Vaig marxar de Madrid quan creia que professionalment havia complert la meva tasca. Quan tot el tema del virus de l’Ebola va quedar solucionat vaig tenir la sensació profunda que tancava una etapa.

Quina responsabilitat tenia?

Com a director del Carlos III, el Centre Nacional de Microbiologia, on es feien les proves de diagnòstic del virus, estava sota la meva responsabilitat. Vaig formar part de la comissió informativa que es va formar més tard.

I es van trobar que Ana Mato ja havia ficat la pota...

És important que el que va passar no ho oblidem mai. Tothom va cometre errors. Tot plegat hauria d’incorporar-se als manuals de periodisme com un estudi de cas sobre què no s’ha de fer. Entre tots es va generar un patiment innecessari.

Per què cal un pla estratègic de recerca i innovació en salut (PERIS)?

La recerca en salut a Catalunya és molt potent, però necessita una estratègia de desenvolupament a llarg termini. Tenim un teixit molt ric i cal que tots els actors del sistema estiguin alineats. És necessari un pla sectorial perquè els problemes complexos de la societat només els arribarem a entendre si treballem tots junts.

Les retallades han tocat de ple la sanitat. ¿La recerca solucionarà les mancances?

La recerca pot transformar el model sanitari. Si els investigadors troben un medicament que actua sobre una malaltia eviten el patiment del malalt, i també tota la càrrega que suposa per a la sanitat. Si millores la salut dels ciutadans, millores el sistema. N’hi ha molts exemples, com els medicaments per a l’hepatitis C, que eviten trasplantaments de fetge. O la cirurgia robòtica, que disminueix les complicacions i el temps de recuperació. Per cada euro que s’inverteix en recerca, hi ha tres euros de retorn econòmic.

Quines són les àrees temàtiques prioritàries dels ajuts del PERIS?

La medicina personalitzada, la regenerativa, la recerca clínica cooperativa independent i els estudis de cohorts.

La medicina personalitzada i la regenerativa seran un salt endavant?

Sí. Amb la medicina personalitzada s’aplica la prevenció, el diagnòstic i el tractament més adequat segons les dades genètiques. Ja s’aplica en alguns càncers, però encara no està completa. En medicina regenerativa hi ha les teràpies cel·lulars, estem a l’avantsala d’assajos clínics per demostrar la seva eficàcia en diferents patologies, com és el cas de l’esclerosi lateral amiotròfica (ELA) o en persones que han patit un infart agut de miocardi.

En tot cas, els científics que hi treballen ja diuen que no serà barat. Com assumirà les noves descobertes un sistema en crisi?

Si un tractament és segur i eficaç cal incorporar-lo. Per això, una part important que s’incorporarà en l’avaluació dels programes que es presentin és que incloguin un estudi cost-benefici.

Doneu protagonisme als ajuts per fer recerca en l’atenció primària. Per què?

Volem donar suport a la creativitat en els metges de primària. Estan infravalorats. A més de ser la via d’entrada als hospitals poden aportar molt en recerca i en epidemiologia, Tenen un rol important a l’hora de fer intervencions més segures, assegurar l’adhesió als tractaments o manejar la cronicitat. Igual que les infermeres. El científic no veu pacients, i elles saben per exemple quins problemes comporta utilitzar un catèter d’una manera o d’una altra.