Astrid Muñoz: “Era una noia frívola i egoista i ara sóc bella i sensible”

Moda, natura i fotografia són les tres passions d’Astrid Muñoz. Nascuda a Puerto Rico fa 40 anys, va créixer envoltada de ciència i coneixement -el seu pare era enginyer nuclear i la seva mare secretària d’alts executius- mentre s’autoeducava llegint revistes de moda i reproduïa, amb l’ajuda materna, els vestits que apareixien a les passarel·les. Amb una adolescència tardana i altes dosis de rebel·lió, va desobeir les ordres de casa seva i va decidir creuar l’Atlàntic i iniciar una nova vida a París. Va ser a la Ciutat de l’Amor on es va convertir en la primera model llatina i en la dona que, segons diu, és avui dia: “Bella, sensible i amb una bona ànima”.

Tot i l’entorn familiar, vas decidir ser model. Com t’ho vas fer?

D’adolescent ja anava als festivals de final de curs amb vestits d’alta costura que em feia jo a casa. Llegia i rellegia totes les revistes que em comprava i m’apassionava el món de la moda. Tenia molt clar que volia ser model. I en una visita a un amic a Miami em van oferir viatjar a París i fer realitat el meu somni.

Fins aleshores no hi havia models llatines a les passarel·les.

En aquells moments no era conscient de ser la primera model llatina. Va ser arran d’una entrevista que li van fer al fotògraf Mario Testino que vaig adonar-me que estava canviant els estereotips de les models i trencant barreres. Mesos després, les brasileres van convertir-se en les propietàries de les passarel·les internacionals. Fins avui, que la diversitat és total.

Què es necessita per ser una top?

Ser bella no ho és tot, no n’hi ha prou tenint una cara bonica i un cos amb unes mides perfectes. S’ha de treballar de valent, amb molta constància i molt de rigor. És una professió molt sacrificada, això sí, però si saps què estàs disposada a arriscar -sense perdre les pròpies conviccions- i fins on vols arribar, l’èxit està garantit. Un exemple és Naomi Campbell. Però ella segueix treballant i treballant per continuar sent la top.

Tu, en canvi, vas preferir canviar de professió quan encara et quedaven anys per ser model.

No vaig decidir mai deixar de treballar de model i dedicar-me a la fotografia. La meva càmera m’acompanyava en totes les desfilades, als viatges professionals i vaig començar a revelar les fotografies a casa i va ser quan em vaig adonar que em sentia còmoda darrere la càmera. Estar tan impregnada de moda em va dotar d’un bon ull estètic, que és present en les meves fotografies.

Vas tenir, per això, un bon mestre.

Joseph Rodriguez va ser el meu mentor. Ell era fotògraf de l’agència Magnum i impartia cursos de fotoperiodisme a l’ICP de Nova York. Quan em vaig decidir a cursar el seu taller no hi havia places. I aquesta constància en el treball de què et parlava abans i el rigor amb què s’ha de treballar em van servir per buscar la manera d’aconseguir una plaça i formar-me amb ell.

Què creus que defineix les teves fotografies?

Acosto la moda a la naturalesa. A la revista Vogue d’aquest mes surt una fotografia meva d’una model a la Costa Amalfitana, al sud d’Itàlia. La moda i l’art s’inspiren en els colors i les textures de la natura, en les formes i els moviments dels animals, en la llum d’un dia assolellat o dels llamps. Tot això es plasma a la roba i, per a mi, portar aquests dissenys a la font d’inspiració és clau.

Per aquest motiu has acceptat ser l’ambaixadora de la campanya Chic goes wild!, que vesteix amb flors espais carregats de moda com La Roca Village i Las Rozas Village?

Realment aquest projecte reuneix les meves tres passions i rendeix homenatge a la primavera, que és el despertar dels sentits i la germinació de les emocions. I jo em trobo en una primavera espiritual, on els meus sentits i la meva ànima s’estan despertant a Déu. Hi ha un paral·lelisme entre el projecte Chic goes wild! i la meva vida personal, i és que tots dos estan renaixent.

Què reneix en l’univers de l’Astrid?

Fa dos anys vaig viure una conversió intensa al santuari de Medjugorje [Bòsnia], em vaig acostar a Déu i la transformació va ser que després d’haver sigut sempre una noia frívola i egoista, ara sóc una persona bella, sensible i amb una bona ànima.

¿Això t’ha fet canviar les amistats i els costums?

Ara vaig a missa dues vegades a la setmana. No trepitjo tant els front rows de les desfilades. I els meus amics són capellans i monges. També tinc amigues noves que entenen i comparteixen aquest moment, com per exemple Tamara Falcó. Tot i que encara continuo envoltant-me de rockers i de la meva gent de sempre, com Kate Moss. Tinc un ventall ampli d’amistats, com pots veure. Però em sento més de l’equip de Déu. Ell em dóna pau. Fins ara no havia fet res que m’aportés tanta calma, tanta serenitat.

¿Aquesta mancança es deu a haver viscut tants anys en el món de la moda, un món que és considerat fred i frívol?

No! El món de la moda te’l fas tu al teu gust. Tu decideixes si t’ha de condicionar, i jo ja era egoista abans de ser model. A mi ser model no em va canviar, però sí que m’ha canviat l’experiència amb Déu.