Barcelona: quan una ciutat et fa i et desfà
Amb divuit anys em perdia diàriament al metro. Ara, amb trenta, m’he recorregut més parts de Barcelona que la mitjana. Treballs a porta freda, pluriocupacions entre classes universitàries i recitals en col·legis, centres cívics i biblioteques van marcar la diferència. Com a decisió, Barcelona ha estat una de les millors de la meva vida. Com a somni, ha estat un repte. Una ciutat que es vesteix de promeses quan la mires per primera vegada: cosmopolita i aparentment oberta. Però amb un aterratge abrupte i agredolç. Continuo aterrant en molts sentits, i amb això us ho dic tot.
Vinc d’un poble valencià, on vaig ser principalment castellanoparlant; aquí vaig trobar un entorn majoritàriament amable i encoratjador quan vaig mostrar interès per millorar el meu català. Tanmateix, la llengua es trava més vegades de les que mereix quan l’ànima s’esgota a base de cops inesperats. Un dia qualsevol de classe, un professor universitari va pronunciar malament el meu nom i, davant de noranta ànimes, va concloure que jo era “molt exòtica”. L’única mora al grau de publicitat d’una universitat tan catalana com la Pompeu –quina cosa!
Durant anys, vaig continuar caminant la ciutat esperant que, si tocava prou de peus a terra, arrelaria malgrat les empentes de les masses que també ho intenten a mesura que hi ha menys pa i cases per tothom. M’he adaptat a moltes dinàmiques, fins i tot a les tòxiques, com viure en onze habitatges diferents, de vuit barris diferents, en tretze anys. Feu el càlcul, sisplau, de les vegades que ha canviat el nom de la meva metgessa de capçalera. Per això trobo gran satisfacció en allò que puc controlar, com no saltar-me semàfors. El ritme dels vianants a la gran ciutat és allò a què resistiré sempre com a filla de poble.
I amb els anys també celebro amb més força els braços i les ments obertes. Com a filla de migrants, són aliats necessaris que obren portes que normalment ens estan tancades: treballar a l’Ajuntament de Barcelona o pujar a escenaris de la cultura catalana que, de mica en mica, amplien i enriqueixen les històries i veus que els ocupen. Aliats necessaris i importants perquè no em tremoli la veu quan una senyora em diu que m’haig de sentir molt afortunada de compartir cartell amb noms tan rellevants de la literatura catalana. Per descomptat, no el meu nom.
En aquesta línia discontínua de salts i caigudes que et fan i et desfan, continuem. Aquest 2025, amb el meu primer llibre publicat originalment en català i castellà, celebrant la segona edició de Mares migrants en pocs mesos, o que sigui present en tantes llibreries i biblioteques de casa meva. Intento ignorar les dues o tres vegades que l’han catalogat com a literatura estrangera. Per descomptat, pel meu nom. Anecdòtic, però no pas menys destructiu. I seguirem, nedant tranquil·lament o mantenint-nos flotant a contracorrent, però conscients que pertanyem a aquest mar sense necessitat de ser validades per tots els peixos. El projecte vital crònicament traslladat d’una maleta a una altra, i mentre escric aquestes línies buscant la meva “llar” número dotze, acceptant a contracor que probablement ja toca sortir de Barcelona.
Com que el pas del temps no aconsegueix arrelar del tot els meus passos, almenys controlo el ritme i camino pausada. Així que, si veus una jove tossuda, parada en un pas de vianants que t’invita a saltar-te'l perquè no hi ha cotxes que amenacin, somriu-li en lloc de jutjar-la. Potser aquell gest és el que la manté flotant, sense ofegar-se, i estimant Barcelona.