La batalla d'un tetraplègic per signar amb la polpa del dit

BarcelonaEl DNI d’Andrés Hinajeros és atípic per partida doble. Per una banda, és permanent –sense data d’expiració– des de vint anys abans de fer els 70 i, per l’altra, no té la seva signatura. És una concessió estranya de l'administració cap a Hinarejos, sense força ni mobilitat als braços i a les mans des d’aquell maig del 1974 que, quan era un jove en la vintena, va quedar paraplègic. Van ser quatre anys d’hospitalització duríssims en què confessa que només tenia el desig de morir, però s’ha refet i avui diu que se sent satisfet amb la vida fins al punt que celebra l’aniversari biològic i el del 17 de maig –que, com diu ell: “El dia que vaig tornar a néixer”–. “Soc feliç, visc amb la tetraplegia, però la tinc assumida”.

En aquesta segona etapa s’ha casat, ha tingut un fill i ha sigut propietari d’una ortopèdia fins que s'ha jubilat. La jubilació ha fet que se centri en aconseguir el reconeixement oficial de l’empremta digital. Es queixa que a les entitats bancàries i les notaries no li permeten fer servir la polpa del dit per signar i que l'única opció que li donen és portar dos testimonis o designar un tutor, uns requisits que el fan sentir com "un esclau que necessita amos", malgrat que cada empremta sigui única. Li ha passat ara a l'hora de fer el testament. “Molts cops em diuen que vingui la meva dona a signar, però jo tinc plenes capacitats i no em deixen ser lliure”, denuncia. El gest que demana és senzill i el fa, ajudat per la seva dona o per l’assistent personal que l’acompanya per a les tasques quotidianes: pressionar la polpa del dit gros en una capseta amb un coixinet sucat amb tinta blava fins que queda marcada per després estampar l'empremta en un full.

S’ha queixat a diversos organismes, però sempre rep la negativa com a resposta. “Em diuen que ho fan per protegir-me, però la base de tot és que, si tens discapacitat, deixes de ser persona. No em veuen a mi, veuen la meva cadira”. Fonts del Col·legi Notarial justifiquen que es respon a l’article 195 del reglament notarial d’àmbit espanyol, que fixa que en cas de no poder fer una signatura escrita, es pot delegar la signatura a una altra persona o designar un testimoni que verificarà que el signant és qui diu que és. Hinarejos no li troba sentit a aquest argument i assenyala que la imposició dels testimonis li suposa una pèrdua d’intimitat, d’autonomia.

Relata que li han arribat a dir que es posi “un boli a la boca” per signar i, fins i tot, que en una sucursal bancària no li van acceptar la retirada d'efectiu per la finestreta per la impossibilitat de signar, però sí que l’endemà li van donar els diners a un amic que duia el seu DNI. Per coses com aquestes diu que el tracten com un “babau” i, fins i tot, es troba que passa desapercebut, és invisible, quan va acompanyat d’una persona sense discapacitat. “Deixes de ser persona i t’envien al traster”, es queixa.

Tampoc pot tenir targeta de crèdit perquè no pot marcar els números del PIN en un comerç. Són barreres mentals contra les persones amb discapacitat, explica, però també es troba amb altres barreres físiques, com les que li impedeixen accedir a oficines, botigues o en algunes estacions del transport públic. Ha sentit com li deien que l’atenien al carrer si no podia arribar al taulell, una solució que Hinarejos considera indigna perquè l’obligació de l’administració és eliminar els obstacles.

Escacs adaptats

Hinarejos també té una altra lluita oberta. És jugador federat d’escacs i està decidit a aconseguir que les seus dels tornejos oficials estiguin plenament adaptades, és a dir, que els espais siguin aptes per a les persones que fan servir cadira de rodes o tenen la mobilitat reduïda. En aquest cas, amb dos amics més acaben de formalitzar el registre a Discapacitat i Escacs, amb seu a Martorell. Sovint es troben amb edificis sense lavabos adaptats, amb taules massa petites per encabir-hi les cadires de rodes o, fins i tot, portes massa petites o una barrera arquitectònica a l’entrada. Entre les reivindicacions de l’entitat destaca que hi hagi assistents per moure les peces del tauler seguint les instruccions dels jugadors que, com ell, no poden fer-ho. Ell hi va amb un assistent personal, una prestació que s'ofereix molt poc per la llei de dependència, però n’hi ha que han de pagar fins a 25 euros per partida per contractar un monitor de peces.

La ment d’Hinarejos no para. A l’escac se li suma l’escriptura a través de l’ordinador. Té un bloc on escriu de tot i ha publicat Un segundo después (Maikalili Ediciones), on explica l’accident i la recuperació. Afirma que només li queda la queixa i la denúncia, tot i que sap que “si protestes, ets l’invàlid amargat”, com li han arribat a dir. “No callis, sense lluita et quedes al llit i això no”, s’acomiada.