Bernardí Roig: “Les meves imatges surten de la nit. Supòs que tinc por”

The Parkview Museum de Pequín acaba d’inaugurar The artist’s voice, una exposició comissariada per Lorand Hegyi que reuneix grans peces d’una trentena d’artistes (Marina Abramovic, Pistoletto, Bill Viola, Jan Fabre, Arnulf Rainer...). Bernardí Roig (Palma, 1965) també en forma part, com una de les veus més singulars i representatives de l’art actual. Amb una activitat expositiva sense fre, el trobem al seu estudi de Binissalem, un dels dies en què està enllestint el muntatge de la que serà la primera revisió del seu treball audiovisual. Bernardí Roig. Films, 2000-2018, que s’obre el divendres 20 d’abril a Es Baluard de Palma és una mostra que reuneix 18 vídeos realitzats durant 18 anys.

Abans de poder contemplar el conjunt de les teves obres en vídeo, intuïm l’omnipresència d’uns homes en espais claustrofòbics i que desprenen un sentiment d’asfíxia. Qui és aquest home que sempre representes? ¿La teva obra és un autoretrat permanent?

Jo en som el transmissor, evidentment. En l’aspecte físic, la figura va ser originalment la del meu pare, ell va ser el meu primer model. Però potser no només físicament. L’art és incestuós, sempre copules amb els teus pares. En tot cas, suposo que represento un home condemnat, l’home que seré jo, que serem i som tots. Tanmateix, tota l’obra tracta el tema del temps, que és l’única primera matèria. Les imatges són coàguls d’experiència incomunicada, allò no dit i allò que no pots dir d’una altra manera. Les meves imatges surten de la nit. Supòs que tinc por.

Els espectadors poden sentir un crit sord quan contemplen la teva obra. ¿És la por que reconeixes la que et fa emetre aquest crit?

Bàsicament és solitud. Estem sols. Mira, aquest espai de Binissalem és el taller de la meva solitud. El necessito, és el meu cap. És més, en aquell racó [l’assenyala] hi vaig haver de construir un espai petit, fosc, un subcap per tancar-m’hi i que no hi entri res de l’exterior. Necessit un soterrani perquè els records estan soterrats, els has de treure. Necessit aquest taller de la solitud, perquè al de Madrid, el meu segon taller, treball amb molta gent, que materialitza les obres. També tinc un tercer taller, que és el que porto a la butxaca, un taller fet de quaderns i papers on dibuix les idees quan em venen al cap. També necessit aquest tercer taller, com a idea del trànsit, que em permet no ser enlloc i ser més lliure.

Quan parles dels records i del soterrani, ¿vols dir que les imatges i els sentiments que desprenen es troben al teu interior?

No vull insistir ni aprofundir en l’interior. Com Hegel, pens que l’ànima és un os. El cap ho és tot. Tot ho fa el cap, que és un magatzem d’impossibilitats. Ens han donat un llenguatge per expressar-nos, però és una presó, una eina carcerària. Et donen les eines i també les limitacions, que pesen tant o més que les eines, i que et condicionen a veure per sempre les coses d’una manera establerta, com establerts estan tots els codis del llenguatge.

¿La memòria és la càrrega vital feixuga que transmets amb l’obra?

La memòria és una cosa que està enquistada; de fet, la memòria és un quist. Les imatges neixen d’altres imatges. Mirar transforma allò que mires, ho porta a una altra banda. Encara que tots treballem amb la memòria, a mi el que m’interessa és l’inconscient òptic. L’ull recorda allò que la memòria oblida.

Sempre dius que dibuixar és essencial per a tu. ¿Recorres al dibuix per recordar?

L’única cosa que faig és dibuixar. Gairebé tota la resta, motlles, grans escultures, audiovisuals, tot m’ho fan altres. El dibuix és captador de l’instant, és una línia ambiciosa que té consciència de si mateixa. Sí, el dibuix és l’embrió de tota la meva obra, el que la fa visible per mi i també m’asfixia. He d’admetre que a mi m’agrada més conduir una línia que no un Ferrari.

La teva obra té una gran càrrega teatral, amb imatges gens còmodes.

La teatralitat t’aboca a un abisme psíquic, a un abisme inevitable. Tot és un absurd.I no, les imatges no són còmodes i, a més, si hi ha alguna cosa que intento que no passi és que s’acomodin. I això, com més temps passa, més costa. He viscut sempre en una sospita del que faig. Potser sí que les obres reflecteixen la meva incomoditat d’estar en el món, aquesta sospita, aquest qüestionament permanent del que faig. Encara que cada vegada en sospit menys -quan tens audiència tot es relaxa-, sovint tinc la sospita que ja he dit tot el que havia de dir.

I així i tot, continues treballant, fent obres, exposicions...

Sempre hi ha la idea en mi de no continuar. De fet, sempre pens que faig el meu darrer projecte, que el meu món s’acaba, que no tinc res més a dir. Veig artistes que estan encantats mostrant les obres noves que fan. Però jo no veig res de nou, no hi ha res de nou, tot és la mateixa obra. Si continuo és perquè de sobte sent que encara falta una imatge, una més, potser la darrera. O potser ho faig com a l’ Otto e mezzo de Fellini, en què Mastroianni representa un director de cine asfixiat per la seva carrera, que sent que se li han acabat les idees, que no té res més a dir, i tot així conclou: “Us assegur que us ho diré”.