Carles Combarros: "La imatge de Catalunya al món depèn molt dels nostres esportistes"

El Carles va conèixer el Centre d’Alt Rendiment de Sant Cugat de ben jove, quan el seu germà petit, l’Oriol, membre de l’equip olímpic de gimnàstica artística que competiria a Atenes 2004, va començar a entrenar-s’hi. “Els hi vam confiar un nen d’11 anys perquè el cuidessin, el mimessin i el fessin créixer, no només esportivament sinó també com a persona”, explica. Molts anys després, el juny del 2015, va tornar al CAR, en aquest cas per ser-ne el director i màxim responsable. L’experiència va durar menys d’un any, i llavors va passar a dirigir la Fundació Catalana per a l’Esport.

Com valores el teu pas pel CAR?

Sabia que seria una etapa curta, perquè era un càrrec de confiança i ens trobàvem en un impàs electoral, però va ser una gran experiència. El CAR estava en plena ebullició perquè arribaven els Jocs Olímpics de Rio. A més, és un model de referència: té un programa per compatibilitzar esport i formació acadèmica que és un referent a escala mundial. Una tasca en la qual també intentem col·laborar des de la fundació.

Com?

Doncs hem llançat un projecte per ajudar els esportistes d’aquí a obtenir beques en universitats dels Estats Units, de manera que poden compatibilitzar esport i estudis. A més, s’emporten una experiència internacional, un millor coneixement de l’idioma...

¿Als Estats Units treballen aquesta combinació d’esport i activitat acadèmica millor que aquí?

Els americans donen molt més valor a les competicions universitàries. Els esportistes, que alhora són estudiants, defensen el nom de la seva universitat i si no segueixen els estudis poden ser expulsats dels equips. A Espanya hi ha una universitat, la UCAM de Múrcia, que ha començat a patrocinar atletes d’elit que hi cursen les seves carreres, però és un cas aïllat.

Quins estudis teniu sobre els beneficis de la pràctica esportiva en el gruix de la societat?

De tot tipus. Sabem que de cada deu persones n’hi ha sis que fan pràctica esportiva. I que l’esport té una gran incidència no només en la qualitat de vida de les persones sinó també en l’economia del país, en el rendiment laboral dels treballadors i sobretot en la reducció de la despesa sanitària.

¿Aquesta contribució econòmica de l’esport es pot comptabilitzar?

Segons la Comissió Europea, l’esport genera un 3,5% del producte interior brut de tota la UE, i un dels nostres objectius és poder comptabilitzar aquest retorn a nivell més local. A la fundació oferim un servei a administracions i organitzadors d’esdeveniments per calcular l’impacte econòmic de les proves que organitzen. Una cursa de 10 quilòmetres amb mil participants que es fa en una localitat petita i en la qual es bolca tot el poble té un retorn important que és bo quantificar. També els posem en contacte amb possibles patrocinadors.

Parlant de patrocinadors, sempre s’ha dit que a Catalunya costa que el teixit econòmic inverteixi en esport. En altres zones d’Espanya hi ha molts equips i esportistes patrocinats per bancs i caixes, per exemple.

Hi ajudaria que hi hagués més patrocinis, però tot negoci necessita una rendibilitat. Hauríem de ser capaços de fer veure a les empreses que aliar-se amb un esdeveniment esportiu o amb un club té un retorn econòmic. Que un empresari posi diners en un club per una implicació personal, perquè li agrada el bàsquet, o el ciclisme o perquè vol comprometre’s amb la seva ciutat està bé, però hi hauríem d’afegir els criteris econòmics. Tenim un potencial esportiu espectacular a Catalunya.

Quin és el paper de l’esport a l’hora de donar a conèixer el país?

Enorme. Pensem que la imatge de Catalunya al món té molt a veure amb el que fan els nostres esportistes, tant a través de la competició com de les relacions personals que estableixen. Gràcies a ells som un referent, i una de les principals activitats del CAR, presicament, és acollir estades d’equips i esportistes de tot el món que volen venir aquí. Això és perquè s’ha fet una bona feina durant molts anys.

¿Però t’agradaria que els esportistes s’impliquessin més en les aspiracions de Catalunya, en el procés en què estem immersos?

Hi ha federacions -hoquei patins, rugbi...- que han lluitat molt per poder competir a escala internacional, el Govern vol impulsar el Comitè Olímpic Català i la secretaria general de l’Esport ja té l’escenari a punt per si la ciutadania decideix fer un pas endavant. Més que demanar-los que facin res diferent, el que hem de fer és fixar-nos en els esportistes catalans, perquè són un exemple del que volem ser com a país. Després, si un jugador vol o no manifestar-se públicament sobre quin país voldria representar, ja és una decisió personal.

Quan et van nomenar director del CAR, un diari de Madrid titulava: “L’independentisme pren el CAR”. Com ho vas viure?

No m’he d’amagar de les meves idees polítiques perquè les he defensat sempre: aspiro a la independència de Catalunya. ¿Però afectava això la gestió del CAR? No. Jo només vetllava per les necessitats dels esportistes, alguns becats per la Generalitat, d’altres pel Consejo Superior de Deportes i molts procedents d’altres països. Va ser un atac gratuït.