Què hi ha darrere de la vaga de docents més gran dels últims quinze anys?

BarcelonaMassiva, històrica o contundent són només alguns dels adjectius que s'han fet servir per qualificar la vaga d'aquesta setmana al sector educatiu. Després d'anys amb una capacitat de mobilització minsa, aquest mes de febrer molts docents han dit prou i han fet notar el seu descontentament amb el sistema amb més de 70.000 professionals manifestant-se arreu del país i amb una vaga que van secundar gairebé la meitat dels docents (40,94%) segons el balanç del Govern i un 85% segons els sindicats que la van convocar.

"Jo no recordo un interès per la vaga i un seguiment als carrers tan grans des de l'època Maragall", reconeix el doctor en pedagogia de la Facultat d'Educació de la Universitat de Barcelona (UB), Enric Prats, que fa anys que recorre escoles i instituts. En aquell moment –entre el 2008 i el 2009 i amb el PSC governant–, però, el motiu de les mobilitzacions va ser la disconformitat amb la llei d'Educació de Catalunya (LEC). Tot i les protestes, la llei es va aprovar. Ara bé, durant uns anys el seu desplegament va quedar en un calaix i avui, gairebé 20 anys després, encara hi ha apartats pendents d'aplicar.

En canvi, aquesta setmana la vaga ha estat per reclamar un increment de sous generalitzats (per igualar les condicions dels docents catalans amb els de la resta de l'Estat), una reducció de les ràtios a les aules (a l'ESO hi ha classes amb 30 alumnes), més inversió per a l'escola inclusiva –un de cada tres alumnes necessita suport educatiu– i una desburocratització de la feina a escoles i instituts. "Tot es resumeix en una paraula: cansament", apunta Prats, que assegura que "el tema del sou no és el més important, sinó que les condicions a les aules no són les més adequades i falta acompanyament". De moment, la protesta ha fet moure fitxa al Govern i la setmana que ve farà una nova proposta als sindicats que, segons l'executiu, hauria de suposar "un abans i un després".

L'avançament del calendari

En les darreres dues dècades, el tercer moment amb una mobilització de docents més massiva va ser el 2022, amb Josep Gonzàlez-Cambray (ERC) com a titular d'Educació. El motiu era molt concret: l'oposició a l'avançament del calendari escolar amb el qual es va decidir començar el curs abans de l'11 de setembre. La proposta va provocar diverses jornades de vaga i la més multitudinària va comptar amb un 33% dels docents adherint-s'hi. "La decisió va generar molt de rebuig perquè es va prendre al marge de les necessitats reals de les escoles i no es va tenir en compte l'opinió dels docents", considera Prat. Ara bé, tot i la forta mobilització, l'avançament de l'inici del curs es va acabar instaurant, tot i que amb un ball de la data concreta en què es tornava a l'aula any rere any.

De l'època Cambray també cal recordar les grans manifestacions per protegir el català a l'escola, després de la sentència que obligava la Generalitat a imposar un 25% de castellà a les aules. Fins a 35.000 persones es van manifestar a Barcelona convocades per 54 entitats culturals i educatives agrupades sota el paraigua de Somescola. Ara bé, tot i la protesta massiva al carrer, el clam no es va traduir en un gran seguiment de les vagues –va fregar el 6%– convocades al sector educatiu.

Les retallades

Finalment, les altres vagues de docents que van tenir un seguiment més significatiu –al voltant d'un 25% dels docents les van secundar– van ser als anys 2012 i 2013. Amb la consellera Irene Rigau (CIU) al capdavant del departament, la crisi econòmica es va traduir en un context de fortes retallades al sector públic, sobretot pel que fa als sous. Algunes encara s'arrosseguen avui, tot i que s'han anat revertint en els darrers anys. Tot i això, aquesta restitució ha estat un dels principals clams dels sindicats educatius després de la pandèmia. De fet, aquest mateix dimecres, en plena vaga dels docents, el conseller de la Presidència, Albert Dalmau, va vincular la pèrdua de poder adquisitiu dels mestres a les "retallades" del govern d'Artur Mas.

Les claus de l'èxit de la protesta actual

Més enllà de denunciar les febleses del sistema educatiu, darrere l'èxit de la vaga docent d'aquesta setmana encara hi ha, com a mínim, dos factors més. En un d'ells coincideixen tant el doctor en pedagogia de la UB, com Iolanda Segura, portaveu d'Ustec, el sindicat majoritari del sector educatiu. "La protesta ha anat més enllà dels sindicats", descriu Prats, mentre que Segura també destaca el fet que "s'ha organitzat el personal educatiu perquè sigui un agent actiu en la lluita per a la millora de les seves condicions laborals".

L'altre factor determinant ha estat el canvi d'estratègia per part dels sindicats. En aquest sentit, un dels punts rellevants ha estat que en els darrers mesos la majoria de les organitzacions sindicals han anat a la una i, per exemple, la vaga de dimecres la van convocar junts, de manera unitària.

L'altre punt, segons Segura, és que la mateixa Ustec ha repensat la seva acció. "Vam veure que després de l'època Cambray el suflé havia baixat i hi havia certa situació de desmobilització", admet la portaveu sindical. Davant d'això, van fer un estudi amb enquestes i entrevistes centre a centre per veure quines eren les preocupacions dels docents un cop s'havia –gairebé– tancat la carpeta de les retallades.

Entre les moltes conclusions de l'estudi publicat el 2024, Ustec va detectar que les causes que "provocaven més malestar" eren la necessitat de reduir les ràtios, la falta de mans per a l'escola inclusiva, la sobrecàrrega de feina burocràtica i el salari. És a dir, les quatre reclamacions que apareixien al manifest de la manifestació massiva de docents d'aquesta setmana.