Bertrand Richet: "Els professors sempre han estat mal pagats"

BarcelonaBertrand Richet és alt expert del Conseil d'évaluation de l'École, el consell d'avaluació escolar de França. Va ser inspector general del ministeri d'educació francès durant gairebé una dècada. Al consell d'avaluació la seva tasca principal ha estat dissenyar el nou marc d'avaluació d'escoles i instituts. Visita Catalunya convidat pel Govern a través d'una subvenció Erasmus+.

Quan arribeu a una escola, en què us fixeu?

— El primer que miren els avaluadors és l'autoavaluació que ha fet el mateix centre, que és el més important. Després, l'avaluació externa se centra en quatre àmbits. Un és el típic: l'ensenyament i l'aprenentatge, és a dir, tot el que té a veure amb professors i alumnes. Un altre és el clima escolar i el benestar a l’escola. L'altre, el funcionament i l’estratègia general del centre. I el número quatre consisteix en mirar al voltant de l’escola i observar les associacions culturals, esportives, el tipus de relació que hi ha entre l’escola i el món exterior.

L'autoavaluació feta pel centre i la que fa l'avaluador extern coincideixen?

— Sí, haurien de coincidir, perquè quan l’anàlisi feta pels avaluadors externs difereix lleugerament de l’anàlisi feta pel centre, es discuteix amb l’escola. Per tant, si hi ha diferències, s’expliquen. El procés no passa per l'oposició perquè al final ningú farà una cosa que no entén o amb la qual no està d’acord. Al final l'objectiu és arribar a una conclusió compartida. Nosaltres només fem recomanacions i ells tenen autonomia. No és una relació jeràrquica.

Dintre d'aquest procés d'avaluació d'escoles, on queda l'avaluació dels docents?

— França té un sistema en el qual els professors i els directors són avaluats individualment i de manera regular. Això és així des de fa dècades, però ara hi hem afegit l'avaluació general de l'escola. Els inspectors estan acostumats a avaluar professors individualment. No només quan hi ha docents nous o quan hi ha professors entre cometes dolents sinó que els professors són observats i visitats de manera regular. El mateix passa amb els directors. Però si només fas una avaluació individual no funciona, necessites avaluar l'escola com una unitat perquè si no, et trobes que un estudiant cada dia té sis professors diferents que fan servir mètodes diferents i que l'avaluen de manera diferent.

I l'autonomia de centre?

— Hi ha diversos nivells, però com a servei públic, necessites coherència i una forma d’homogeneïtat. En aquest sentit, un director d’escola no tria els professors perquè són imposats d’alguna manera, per diverses raons. Però un director decideix quan i qui anirà a cada classe. Per exemple, si tens una classe amb estudiants amb grans dificultats, és una bona idea posar-hi un professor nou que tot just descobreix la feina? Aquesta és una decisió que pren l’escola.

Com funciona la tria de docents a França?

— Va per punts. El nombre de punts depèn d'on ensenyes, però a mesura que et fas gran també guanyes punts. Per exemple, guanyes més punts si ensenyes a una escola desafavorida on ningú vol anar. I cada any tens dret a canviar d'escola. Al final, és una qüestió d'oferta i demanda. Així els directors es troben amb una part dels professors que volen ser en aquell centre, però també una part que no volen treballar a la seva escola i en l'únic que pensen és en marxar. Això fa que les coses siguin difícils de vegades per als directors, perquè han de fer que tota aquesta gent treballi junta i estigui contenta. Igual que amb els estudiants, no els tries, però has de tractar-hi.

Després de les últimes proves PISA tot Europa es va fer ressò que França separaria els alumnes per nivells. Com ha anat?

— Aquesta va ser una reforma de curta durada, perquè el ministre va marxar poc després. Separar per grups de nivell és el tipus d’idea que és fascinant al principi. Però després veus que només és bona idea per qui és bon estudiant. La jerarquia no és tan fascinant quan ets als nivells baixos. Això podria funcionar si pots moure’t d’un nivell a un altre. Però en la majoria de casos, quan tens grups, et quedes en el teu grup. Si ets al grup baix et reforçaran la sensació que no ets bo. Els professors et diuen que no ets bo i no fan coses gaire difícils a classe perquè ets al grup baix. Per tant, no et porten més enllà del que ets. El que és conegut és que necessites una mica d’heterogeneïtat perquè els estudiants mitjans puguin anar un pas més enllà.

I què podria funcionar?

— Pots tenir espais fora dels grups estables on puguis aprendre. Per exemple, si tens estudiants que venen d’un altre país i que no parlen francès o català, el que fas és que durant un nombre d’hores cada setmana estiguin en un grup separat aprenent la llengua. Aquest lloc és temporal i després tornen directament al seu grup. Però si selecciones i col·loques les persones en caixes, en la majoria dels casos mai no obres les caixes. I això sabem que no funciona.

En els últims anys un missatge que estan repetint els mestres és que noten que la professió ha patit una pèrdua de prestigi.

— La situació a França no és tan diferent de la que has descrit. Però crec que hi ha certa mitologia. Pel que fa al prestigi, no estic segur que mai hi hagi hagut un temps en què ensenyar fos considerat una activitat prestigiosa. Els professors sempre han estat mal pagats. És cert que en un moment donat, especialment per a les persones de classe treballadora, l’ensenyament era una manera de progressar per una part de la societat, però fonamentalment, els mestres de primària sempre han estat mal pagats. És un fet històric.

I els alumnes?

— Que els estudiants d’avui són més ignorants que els seus predecessors jo ja ho vaig sentir quan era estudiant. I alguns dels meus companys d’estudis s'han fet professors. I ara com a professors diuen que els estudiants són simplement horribles avui, però són tan horribles com nosaltres ho érem a la seva edat. Es veu diferent només perquè és una qüestió humana. Sempre penses que abans era millor.

Però no hem de canviar la manera de tractar-los?

— És cert que clarament cal adaptar-se d'alguna manera. Però adaptar-se no vol dir simplificar les coses. Si recordes bons professors que vas tenir com a alumne són professors que et portaven més enllà, a un lloc on no pensaves arribar. És com el discurs de Kennedy el 1961 sobre la conquesta de la lluna: no fem les coses perquè siguin fàcils, fem-les perquè són difícils. I amb això no dic que millorar hagi de ser dur, difícil i violent. Dic que fer un esforç quan saps que és gratificant i recompensat, et porta més lluny.