Què ens fa feliços i per què a Finlàndia i a Costa Rica se'n surten millor

BarcelonaFer un viatge a una illa paradisíaca. Comprar una casa. Curar-se d'una malaltia. Tenir temps per a la família i els amics. Guanyar la loteria. Ascendir a la feina. Jugar un partit de futbol els diumenges. Tenir fills. Seure en una terrassa al sol. Totes aquestes són respostes reals a una qüestió tan íntima com complexa que pensadors i filòsofs, líders polítics i religiosos, sociòlegs i psicòlegs –i potser els que llegiu aquestes línies– han intentat endreçar al llarg de la vida: Què ens fa feliços?

Per a la filòsofa Victòria Camps, la felicitat és “una cerca que dura tota la vida”; no és un lloc on s'arriba, sinó una manera de gestionar la mateixa existència. L'aristòcrata François de La Rochefoucauld augurava ja al segle XVII que els humans “mai serem tan feliços o infeliços com imaginem” i convidava a aprendre a gestionar expectatives i trobar equilibris; Sòcrates assegurava que la felicitat es troba en “la capacitat de conformar-se amb el que ja tenim encara que sigui poc”, i l'assagista d'origen sud-coreà i premi Princesa d'Astúries el 2025, Byung-Chul Han, defineix l'humà com un “subjecte narcisista del rendiment” que s’esgota i blanqueja l'autoexplotació i, per tant, autosaboteja la seva felicitat.

No existeix una fórmula universal de felicitat. A ull nu, sembla que cadascú l'entén segons l'experiència vital, l'edat, la personalitat, el context social, els valors apresos, els gustos... Hi hauria tantes concepcions i aspiracions de felicitat com persones hi ha al món. Etimològicament també hi ha interpretacions diverses. Del llatí felicitas, -atis, inicialment el mot felicitat feia referència a qualitats com “fèrtil” o “productiu”. Després va passar a ser un adjectiu per titllar algú que és “afortunat” o celebrar un element que es dona de manera “propícia”. I al Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans (DIEC) es defineix com una “consideració de satisfacció plena a la vida”.

En un món assedegat de dades i indicadors, també existeixen grans estadístiques sobre felicitat i benestar subjectiu com el World Happiness Report, fet des del 2006 pel Centre de Recerca del Benestar de la Universitat d'Oxford, l'empresa Gallup i el suport de l'Organització de les Nacions Unides (ONU). L’objectiu és entendre què fa feliç la gent. D'aquest informe hi ha tres elements que nodreixen alguna cosa semblant a la definició actualitzada de felicitat: guanyar prou diners per viure amb comoditat, compartir el dia a dia amb família i amics i tenir anys de vida (i salut).

El World Happiness Report és un termòmetre que vol mesurar el grau de satisfacció amb què viu la població en 147 països mitjançant una mostra de 100.000 enquestats, i parteix de la base que el fet de ser feliç està condicionat per les circumstàncies socials i econòmiques del lloc on es viu. En total, l'informe té en compte set factors: la riquesa mitjana, el suport social rebut en moments de necessitat, l'esperança de vida saludable, la llibertat per prendre decisions vitals, la generositat –rebuda i donada–, la confiança en els governs i, específicament, l'autopercepció de felicitat i la satisfacció personal, que es puntua del 0 al 10. “Aquests factors ajuden a explicar les diferències entre nacions”, aclareixen els impulsors de l'informe. Però, és possible mesurar la felicitat? Es pot saber on viu la gent més feliç? I per què ho són o què els limita ser-ho?

Una societat més o menys satisfeta

A l'última edició del World Happiness Report, publicada el 20 de març, els països nòrdics tornen a liderar el rànquing. Des de fa nou anys, Finlàndia encapçala la classificació, amb una puntuació de 7,76 sobre 10 que s'atribueix eminentment a un alt PIB per càpita, uns sistemes de salut, educació i protecció social eficients i unes polítiques de conciliació i redistribució de la riquesa consolidades. Completen el podi Islàndia (7,5), amb vincles comunitaris especialment forts, i Dinamarca (7,5) on els ciutadans assenyalen les bones condicions laborals i el gaudi de temps lliure. “Tenen uns impostos i un nivell de vida més alt, però hi ha una variable invisible clau: l'elevada confiança institucional”, valora José Carlos Ramos, professor de la Facultat d'Economia i Empresa de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). A Suècia, en la cinquena posició (7,3 punts), la població també valora molt la baixa percepció de corrupció.

Moltes diferències entre països s'expliquen pel lideratge polític i el disseny i l’execució de l'estat del benestar. Hi ha més confiança allà on els governs garanteixen una protecció social sòlida, una taxa d'atur baixa i mecanismes que garanteixen ingressos en cas de passar per dificultats econòmiques. “Les persones som iguals, tenim necessitats gairebé idèntiques, però les institucions no es comporten de la mateixa manera. El PIB compra tot allò que genera benestar, però no fa la felicitat. Depèn molt de com les administracions l'utilitzen”, sosté Ada Ferrer i Carbonell, economista de benestar subjectiu, científica a l'Institut d'Anàlisi Econòmica (IAE-CSIC) i professora a la Barcelona School of Economics (BSE).

Enguany, a la quarta posició del rànquing ha aterrat Costa Rica (amb 7,4 punts), l'únic representant de l'Amèrica Llatina entre els deu països amb una autopercepció més elevada de felicitat, si bé en la dotzena posició també hi ha Mèxic. En el cas dels costa-riquenys –que fa tres anys que milloren posicions, i han passat de la 21a l'any 2023 a la quarta– aquesta millora respon a una elevada satisfacció vinculada al pes de la família i la comunitat: tenen unes llars més nombroses, on conviuen diverses generacions, no per obligació sinó per elecció, i una extensa vida social, molt arrelada a la comunitat. I a grans trets, el World Happiness Report destaca que tenir persones de confiança, compartir-hi temps i participar en societat influeix més en el benestar que els factors econòmics, encara que aquests sí que esdevenen el principal motiu d'insatisfacció. Són dues cares de la mateixa moneda.

Les publicacions que mesuren els nivells de felicitat, com el World Happiness Report, en realitat exploren la sensació de satisfacció amb la vida, entenent-la com el grau de coherència entre allò que un ha tingut, té i espera tenir en el futur. Després, aquests resultats es combinen amb indicadors de benestar social i emocional. Els tres conceptes (felicitat, benestar i satisfacció) s'utilitzen sovint com a sinònims, però la satisfacció vital és la que aporta més informació per a la ciència del benestar, apunta Ferrer i Carbonell. “Es correlaciona més amb la salut, el sentit i el propòsit de la vida, i no està tan lligada a emocions puntuals”, explica.

En un mateix territori hi pot haver grans desigualtats en l'autopercepció de la felicitat. En un país conviuen persones que diuen que estan molt satisfetes, persones que no ho estan gens i persones que fluctuen entre la felicitat i la infelicitat. De fet, qualsevol pot experimentar moments de felicitat i, alhora, sentir-se poc satisfet. I a l'inrevés. Vostè mateix pot sentir-se feliç o infeliç ara mateix, però això, per si sol, no permet avaluar la seva satisfacció vital. “En aquestes investigacions, la pregunta clau no és si som feliços, sinó si ho estem”, diu la psicòloga Sylvie Pérez, que recorda que la felicitat és un estat oscil·lant de benestar.

Amb tot, el caràcter estructural de l'índex fa que les respostes emocionals immediates a crisis, guerres o catàstrofes quedin en un segon pla. Això explica per què Israel, tot i que va retrocedir de la sisena fins a la vuitena posició el 2025 per la guerra, enguany ha revalidat la seva puntuació (7,1) i continua entre els països més ben valorats per la seva població. Al final del rànquing hi trobem l'Afganistan, on la població puntua la seva felicitat amb un 1,4 i es considera la “nació més infeliç” després de dècades de devastació i conflictes. A la cua també hi ha Veneçuela o el Líban.

Espanya fa temps que recula en aquest índex: enguany ha baixat fins a la posició 41 (abans, 38), però manté una ubicació força favorable a causa d'una elevada esperança de vida i una forta cultura comunitària i familiar, sosté l'informe. Ara bé, els sous baixos i la precarietat laboral la penalitzen. Ramos afegeix que, si bé l'economia va bé, la millora no està arribant a les famílies: “Cada vegada hi ha més concentració de riquesa en menys mans”. A això s'hi ha de sumar un augment de la desconfiança vers les institucions i la forta crisi d'habitatge que s’hi viu.

Els experts subratllen que tant a Catalunya com a Espanya hi ha elements que afavoreixen un ecosistema de benestar, com ara el clima, les hores de llum, la manera de relacionar-se més propera i els vincles socials forts. Però també hi ha febleses estructurals: més de la meitat de la població té un sou inferior als 23.000 euros bruts anuals i destina entre un 35% i un 50% a l'habitatge. Una pressió constant que erosiona la tranquil·litat i limita els projectes vitals i les condicions materials bàsiques d’una part important dels ciutadans.

Existeix una bretxa generacional

L'informe també apunta que hi ha grans diferències en l'autopercepció de la felicitat segons l'edat dels enquestats. Per primera vegada, el World Happiness Report ofereix classificacions separades per generacions i posa el focus en la població de menys de 30 anys. Segons dades de l'enquesta mundial de Gallup, les avaluacions de la vida entre els joves als Estats Units, el Canadà, Austràlia i Nova Zelanda han disminuït dràsticament –gairebé un punt en una escala de 0 a 10– durant l'última dècada, mentre que la mitjana dels joves a la resta del món ha augmentat.

Pel que fa al Regne Unit i els Estats Units, que baixen fins a les posicions 29 i 23, respectivament, l'informe constata els pitjors resultats de la sèrie històrica dels dos països, principalment per una pèrdua de confiança, tant vers els polítics com entre els iguals. En el cas nord-americà es deu sobretot a la polarització, l'augment de les desigualtats i la insatisfacció a l'alça que expressen els joves. L'any passat, l'estudi ja alertava d'un augment de la solitud en aquesta franja d'edat. La influència de les xarxes socials –sobretot les basades en algoritmes– ha centrat el gruix de l’edició del World Happiness Report i els experts alerten que el seu ús intensiu està contribuint a la disminució del benestar entre els joves dels països de parla anglesa i de l'Europa occidental, especialment entre les noies. Amb tot, aquells que estan deliberadament fora de les xarxes socials també estan perdent alguns efectes positius, especialment de les dissenyades per a la comunicació.

A la resta del món, la majoria dels joves són més feliços avui que fa 20 anys, subratllen els autors de l'informe. Per exemple, diversos estats de l'Europa central i oriental escalen posicions, i majoritàriament es deu a la millora de les percepcions dels menors de 25 anys; una tendència que es veu clarament amb Kosovo (16a posició) i Sèrbia (30a). Lituània encapçala la llista com a país feliç en menors de 30 anys, mentre que Dinamarca és la nació més feliç del món per a les persones de 60 anys o més. També segons l'anàlisi, els boomers (nascuts entre 1946 i 1964) són de mitjana més feliços que els millennials (1981-1996), i la distància s'eixampla encara més amb el pas dels anys. L'estudi també assenyala que ara la població adulta mundial expressa més emocions negatives com la preocupació, la tristesa i la ira, però aquests indicadors augmenten més entre els joves.

Sylvie Pérez reflexiona sobre el concepte de sensació d'infelicitat a causa de l'incompliment d'expectatives. Generacions anteriors –marcades per guerres, migracions o pobresa– van transmetre la idea d'un progrés garantit a la descendència que sovint no s'ha acabat materialitzant per noves crisis i això ha fet, diu, que es busqui la felicitat com si fos un estat permanent o com si fos una obligació. “Això fa molt difícil descobrir si ho ets o si la felicitat t'està passant per alt, i no saber-ho o poder-ho identificar sovint es viu com un fracàs”, explica la psicòloga.

Més enllà de la riquesa d'un país

Més enllà de la seva ubicació als rànquings globals, fa temps que alguns governs han anat creant índexs propis de benestar per obtenir informació directa dels seus ciutadans. El cas paradigmàtic és el de Bhutan, que des dels anys setanta utilitza l'índex de felicitat nacional bruta per mesurar l'impacte de les seves polítiques. Després de la Segona Guerra Mundial, el PIB es considerava l'indicador clau per mesurar el progrés social i econòmic i, per tant, el motor de la felicitat al món. No és fins als anys setanta que l'economista Richard Easterlin va teoritzar que guanyar més diners augmenta la felicitat de manera immediata, però no de forma sostinguda. És a dir, que a partir de l'assoliment d'uns ingressos, guanyar-ne més no comporta un augment significatiu del benestar, i en països amb creixements elevats continuats la satisfacció vital no necessàriament augmenta.

A Europa, la iniciativa de mesurar la felicitat de la població va guanyar força a partir del 2008, quan el govern francès de Nicolas Sarkozy va demanar als premis Nobel d'economia Joseph Stiglitz –famós per defensar que l'estat ha de corregir les fallades del mercat– i Amartya Sen –la feina del qual va ser clau per crear l'índex de desenvolupament humà (IDH) de l'ONU– recomanacions per mesurar el progrés del país. Uns anys després, el 2011, el Regne Unit va començar a fer-ho a través de la seva Oficina Nacional d'Estadística (ONS). Ramos afirma que “no hi ha marxa enrere” en aquesta tendència i que cada cop més països s'hi sumaran.

La ciència del benestar defensa que el PIB tampoc indica si la població està més sana, si disposa de temps lliure, si pateix estrès o ansietat, si se sent segura o connectada socialment, ni si troba sentit a la seva vida. “Majoritàriament, la gent no vol ser molt rica, sinó tenir seguretat econòmica. No vol un pis gran, sinó poder-lo conservar”, exemplifica Ferrer i Carbonell.

Tot i que la Unió Europea no obliga els estats a avaluar la felicitat dels europeus, l'oficina estadística (Eurostat) els insta a recollir dades sobre la satisfacció i la qualitat de vida dels ciutadans. A Espanya –que no té un índex específic–, l'Institut Nacional d'Estadística (INE) pregunta directament pel grau de satisfacció vital en una escala del 0 al 10, però de forma molt genèrica. A Catalunya, l'any 2024 la Generalitat va crear l'Observatori del Benestar Subjectiu. L'índex diu que els catalans puntuen la seva felicitat amb un 6,9, i els factors més rellevants per assolir aquest estat són la salut i la família (38% cadascun), la situació econòmica (34%) i la vida laboral (33%).

Ara fa dos anys, el 15% de la població catalana deien sentir-se “molt satisfets” amb la seva vida, i el 52% “bastant satisfets”. El 24% puntuaven amb un 6 o un 7 sobre 10 la seva vida i manifestaven sentir-se “moderadament” satisfets, mentre que el 6% deien que se sentien poc feliços (li donaven una nota de 3 o 4 sobre 10). Només un 3% afirmaven no sentir-se gens feliços (0 a 2). Segons l'estudi –en què va participar Ferrer i Carbonell–, les persones menys satisfetes donen més importància als ingressos, mentre que les més satisfetes destaquen la salut i els vincles socials com a motors. Per edats, la gent gran valora especialment la salut, mentre que els joves posen el focus en la feina: depèn de si treballen en llocs on senten que els valoren i si els permet tenir temps lliure. Tot i que la idea era actualitzar l'índex, el Govern encara no ho ha fet.

Si bé els experts consultats admeten que les avaluacions de felicitat no són una ciència exacta –com passa amb qualsevol ciència social–, subratllen que no són un mer exercici estadístic: són una eina per detectar fortaleses i mancances estructurals i tendències sobre què necessita la societat per viure amb més satisfacció. Només amb dades, insisteixen, es pot exigir als governs que actuïn per potenciar allò que garanteix la felicitat de la gent i eliminar allò que la soscava. Potser, doncs, la clau de tot plegat no és tant saber qui és més feliç com entendre per què i què fa possible —i impossible— que ho siguem.