Firdaous Oussidhoum: “A l’Àfrica no pots fer un Eixample, la lògica funciona diferent”

La revolució més gran a l’Àfrica és la demogràfica. Abans que s’acabi aquest segle, una quarta part dels habitants del planeta seran africans i la regió triplicarà la seva població, i es calcula que el 75% del territori estarà urbanitzat. Aquests moviments obliguen a repensar ja els plantejaments urbanístics de ciutats i pobles. En aquesta tasca se centra Firdaous Oussidhoum, arquitecta marroquina, directora de relacions internacionals de la Unió Africana d’Arquitectes, un fòrum on des de fa 35 anys els professionals comparteixen experiències i aprenen dels reptes.

¿El repte dels arquitectes és donar resposta al boom demogràfic?

El boom ja el tenim aquí, però el problema és que tenim dues velocitats: en el temps que tardes a idear i elaborar el plantejament per fer una actuació ja tens establerts dos o tres nous slums [assentaments informals, en anglès]. La velocitat de les necessitats humanes per millorar les condicions de vida és molt ràpida, mentre que la de l’administració és molt lenta.

Però la rapidesa sovint és sinònim d’improvisació i caos, no?

Sí, però no podem caure en l’error de ser rígids. Des de la càtedra Unesco de Ciutats Intermèdies de la Universitat de Lleida, en col·laboració amb ONU-Habitat, hem plantejat l’eina del pla base per disposar d’una lectura flexible del territori i anar calibrant i canviant les accions segons l’evolució.

A què es refereix amb rigidesa?

A l’Àfrica, no pots fer un Eixample barceloní, una estructura rígida i tancada, perquè la lògica funciona diferent. La gent s’aplega per tribus, per famílies extenses que volen viure juntes, i així creixen els slums.

Com imagina les ciutats africanes?

Uns llocs sostenibles.

Sostenibles en quin sentit?

En molts aspectes. Cal utilitzar materials locals per entendre el territori com un recurs econòmic que pot crear prosperitat amb la creació d’indústria i tecnologia pròpies. O entendre el territori com un recurs social, sobre com viu la gent, com es relaciona i quins usos en fa. O un recurs humà, el principal, perquè sense la sensibilitat de la gent no hi haurà sostenibilitat. I, finalment, també, com un recurs cultural.

Cultura com a alta cultura?

No, res a veure. A la Unió Europea ens aconsellen fer museus per preservar la manera de viure de la gent, però nosaltres els diem que la cultura és l’art de viure de la gent.

La còpia fracassa.

Lògicament desterrem la idea de trasplantar cap model a l’Àfrica. Al Marroc van reallotjar veïns en apartaments i van acabar tornant als slums perquè allà tenen la seva manera de fer, de relacionar-se, el negoci, els costums. Europa i l’Àfrica tenen ritmes diferents i em pregunto si nosaltres, els africans, volem arribar al punt on són els europeus.

On volen arribar vostès?

Hem marcat diferents paradigmes en què cal tenir en compte el ritme de vida dels africans, com es viurà i se sentirà l’espai públic, i com la ciutat respon als estats de pobresa.

Digui’m un cas pràctic.

A Abidjan, a la Costa d’Ivori, tenim el cas d’un slum al costat de l’aeroport en què s’intenten aplicar tots els conceptes. S’ha parlat amb els caps tribals per millorar-hi la governança i la participació. Això és important per tenir models de flexibilitat. De com la inversió s’adopti i s’adapti a la ciutat per a la urbanització en dependrà que sigui un èxit o un fracàs. Als inversors que vegin l’Àfrica com un gran mercat ple de possibilitats els hem de demanar que s’adaptin a les nostres especificitats, si no no seran sostenibles.

Hi ha més planificacions exitoses?

A Kènia hi ha Kibera, que és l’slum més gran del continent. Allà han començat a aplicar models alternatius d’urbanisme. Em van explicar el cas d’una dona que no podia alimentar els seus fills i va decidir aprofitar l’única cosa que sabia fer. Va agafar un dels terrenys sense urbanitzar i va començar a conrear-lo amb l’ajut d’unes amigues, i ara venen els productes que en treuen. És el que es diu economia circular: ella sola ha aconseguit l’empoderament de les dones, crear un projecte sostenible, ecològic, de microeconomia... Les coses han d’anar en aquesta línia.

Un slum, ¿quan deixa de ser slum i passa a ser considerat ciutat?

És ciutat sempre. Una altra cosa és quan perd el caràcter marginal. A Tànger es van començar a millorar els assentaments informals que tocaven el límit urbà reglamentat fent voreres o clavegueram. Aquests slums ja són barris pròspers i fins i tot dels més cars de la ciutat. I de retruc, es van anar millorant els altres assentaments veïns, en una millora en cadena. Crec que és una manera de fer que permet que el que es creia marginal s’integri als preceptes de la ciutat i els habitants es considerin ciutadans. Són desenvolupaments que funcionen perquè s’acosten més a la realitat africana.

La importància de la ciutadania.

És el que s’anomena la filosofia dels valors, del valor de l’ésser humà. L’africà, per la seva estructura mental i la seva història colonial, té dificultats per fer-se valorar. I aquest és el principal repte.