Societat12/03/2022

Natza Farré: “He d’interpel·lar els homes amb una certa duresa perquè porto molta càrrega a sobre”

La Natza Farré i Maduell (Barcelona, 1972), ha pres algunes decisions importants els darrers temps: ha deixat La competència, de RAC1, ha entrat a formar part de la nova junta directiva d’Òmnium i acaba de publicar el llibre Tinc algunes certeses i molts dubtes (Ara Llibres), que recull una seixantena d’articles que ha publicat a l’ARA. Entre les certeses, que és feminista perquè no es pot ser una altra cosa, i entre els dubtes, com fer-ho per culminar la independència de Catalunya. La Natza és tal com se la veu en públic, una persona sense gaires pèls a la llengua, que no vol dir que no pugui ser molt afectuosa, com comproven (a vegades amb sorpresa) els que la tracten de més a la vora. I si una fada cuqui i patriarcal li vingués a concedir un desig, no l’engegaria, sinó que probablement li demanaria poder tenir les converses que van quedar pendents amb el seu pare, el doctor Farré, que va morir quan ella tenia 20 anys.

Aquesta setmana et va sortir un article tirant a optimista amb el 8-M.

— Soc molt positiva, encara que la gent té una imatge de mi que no és tan positiva, i en part és veritat, però tot i el desànim general que estem sentint, hi va haver ganes de sortir al carrer. La part festiva del 8-M no m’agrada gaire perquè no tenim res a celebrar, els nostres drets estan menystinguts i fa anys que reivindiquem el mateix. I ara, l’auge de l’extrema dreta té a veure amb el fet que nosaltres volem canviar un sistema que no funciona ni per a homes ni per a dones.

Per als homes tampoc?

— Per als homes tampoc, naturalment. El que diu el feminisme, i us costa molt d’entendre, és que els homes us heu de plantejar si aquest sistema us satisfà, perquè jo crec que molts homes també se senten incòmodes en el rol d’home que la societat els imposa. Mira, feliç, feliç, la gent no ho és. Això vol dir que estem organitzats d’una manera que no acabem de trobar el què ni nosaltres ni vosaltres.

Cargando
No hay anuncios

Parles amb gent que té responsabilitats de promocionar treballadors dins una empresa i et diuen que les dones prioritzen tenir fills a una promoció, i que així com un home accepta de seguida quan li proposen un ascens, una dona es planteja dubtes sobre les seves capacitats.

— Mira, el permís de paternitat ja és legal però l’agafen molt pocs homes. És a dir, l’home vol ser pare, però per fer un tuit. Molt bé, col·lega, de què t’ocupes, a casa? Les tasques a casa continuen estant molt mal repartides a les parelles heterosexuals. Els homes no veuen que no pots estar assegut a casa esperant que les coses es netegin soles, la caca del nen es netegi sola... Cal anar tant al darrere? Aquest és el cansament que jo sento. I encara hi ha moltes dones que diuen: “No, jo tinc molta sort perquè el meu company m’ajuda”. T’ajuda a què? A viure a casa seva? A cuidar les seves criatures? Exactament, a què t’ajuda?

La generació de les nostres mares va estar sotmesa, la nostra va donar lloc a la tan atrafegada superwoman que gairebé mor en l’intent, i la de les nostres filles està empoderada, però després les veus molt esclavitzades per la imatge.

— Això es culpa dels pares, això és la mala educació. Es carrega un pes a les escoles que dubto que l’hagin de tenir. Tenir fills vol dir educar. A mi m’han educat a casa meva amb uns valors. A l’escola he après a socialitzar-me. Ara és més difícil educar, és veritat. He pensat moltes vegades com hauria sigut jo si hagués tingut mòbil de jove. Totes aquestes exposicions les trobo una salvatjada, i veig filles de les amigues que... Em dec haver fet gran, perquè no ho entenc.

La teva duresa quan parles de feminisme ha sigut un obstacle per comunicar-te amb els homes?

— Hi ha moments que he d’interpel·lar els homes amb una certa duresa perquè porto molta càrrega i necessito treure-me-la de sobre. Però és que m’és igual. Un dia estava fent una conferència i surt un home i em diu que la meva manera d’expressar no m’ajudava. I esclar, jo vaig riure. Li vaig dir: “Fa una hora que estic parlant de com se’ns maltracta a tots els nivells, estic emprenyada, porto molts anys denunciant la situació i no millora, i a vostè li molesta el meu to de veu? Perdoni, però m’és igual, vostè queda fora, ja n’entraran d’altres”.

Cargando
No hay anuncios

Vas ser la petita de sis germans, el teu pare era pediatre i la teva mare la infermera, perquè la consulta la tenien al mateix pis de l’Eixample on vivíeu tots. Com t’ha marcat?

— Moltíssim, per bé i per mal. El meu pare era un metge dels que avui en dia ja no existeixen, el metge humanista que visitava els nens i parlava amb els pares. El meu pare va ser un exemple de coherència, cosa que jo he heretat, i és una putada perquè no pots ser coherent les 24 hores del dia. El meu pare va ser el meu referent. Va morir als 62 anys d’un càncer de pàncrees, en tres mesos. Jo tenia 20 anys i encara ho estic superant.

I per mal?

— Aquella casa era la rambla. La gent que venia a la consulta per anar al lavabo havia d’entrar al pis, llavors tu estaves a casa teva i de sobte t’entrava algú. Jo, amb 16 anys ja els deia als meus pares que me’n volia anar de casa, perquè entre els meus germans, els pacients... sempre hi havia gent i jo necessitava anar-me’n a viure en un pis sola per estar en silenci. Ho vaig aconseguir i me’n vaig anar de casa a viure sola en un pis, i reconec que em va agafar una mica de yu-yu perquè em vaig trobar amb un silenci al qual no hi estava acostumada.

Cargando
No hay anuncios

Una dona sola, amb gats, com et deia l’Angelines a RAC1?

— [Riu] No he tingut mai animals domèstics, ni gats, ni res de res. Aviam, la història aquesta va sorgir perquè quan vaig entrar a La competència era l’única dona i, a més, em tocava comentar els missatges de l’audiència i, tal com soc, vaig dir-me que allò no podia ser, i llavors vaig crear el personatge més antipàtic, que li importa molt poc el que pensi l’audiència i, és més, pensa que l’audiència és imbècil, i després la qüestió feminista es va introduir molt a dins el programa, amb les discussions amb l’Angelines.

Clar, tu no eres una dona cuqui.

— I defensava no ser cuqui, totes aquestes contraposicions van enriquir molt el programa i van crear un personatge que va trencar amb tots els estereotips sobre què se suposa que ha de fer una dona envoltada d’homes: era la dona que no en passava ni una.

I què te’n deien els oients?

— Doncs mira, avui mateix un taxista ha baixat del cotxe per fer-me una abraçada i a mi m’ha alegrat molt. Entre els oients masculins hi ha una legió de fans que em demanaven que fotés més canya. Tot el que m’ha donat La competència és molt bo.

Cargando
No hay anuncios

I per què ho has deixat?

— Perquè estava molt cansada, portava 12 anys en un lloc que ja no em donava més possibilitats. Jo feia de Natza a la ràdio i em sentia estancada i tenia ganes de fer una parada tècnica i revisar una mica el panorama.

I què tal, el panorama?

— Al principi vaig sentir un vertigen espaterrant i a mesura que he anat veient que les rutines han canviat, que no estic tan enganxada a l’actualitat diària, soc molt mes feliç i estic de molt més bon humor. I la gent del meu voltant ho constata.

Estàs millor perquè no estàs enganxada a l’actualitat diària o a la servitud d’un programa diari?

— A l’actualitat. No sé si et passa, o si ho pots confessar, però és que molts dies has d’estar pendent de bestieses i fins i tot et fa ràbia haver-ne de parlar, i de fet ara m’està afectant als articles del diari perquè trobo que estic com més reflexiva.

Cargando
No hay anuncios

Has entrat a la junta d’Òmnium.

— Hi he entrat pel Xavier Antich, que havia sigut el meu professor de Filosofia a l’Institut Maragall, aquí a Barcelona. Era com el Merlí, no anàvem pel temari, llegíem altres coses, feia pensar... De fet, no haver estudiat filosofia va ser un dels errors que he comès a la vida. Vaig estudiar periodisme i la carrera no em va agradar gens, se’m va fer molt llarga.

I a Òmnium què vols fer?

— El que ens agradaria fer és aixecar l’ànim, estem en una època amb molt desànim general a tots els nivells, i és normal, hem viscut una repressió que no s’ha acabat, una pandèmia que ens ha deixat també molt tocats i ara una guerra a Europa.

Cargando
No hay anuncios

¿Té raó la Clara Ponsatí quan diu que els partits independentistes no serveixen?

— No han servit. I per això penso que el lideratge de la nova etapa l’ha de tenir la societat organitzada. Tenies una societat molt mobilitzada, amb moltíssima gent, i has deixat aquesta gent a l’estacada, per tant la gent hi és i ens hem de reactivar, però està clar que no podem anar a darrere dels partits. ¿Podem convèncer dos milions de persones de fer accions que ens posin les piles per plantar-nos? Hem de veure tot el que perdem si no ho fem, i ja hem perdut molt. Jo ho visc des de la falta de respecte per part de l’Estat a una cultura i una llengua, i a mi això em supera. No ho fa amb nosaltres només, parlen de Llatinoamèrica que sembla que els van fer el favor de matar tots els indígenes. L’estat espanyol és molt mal seductor.

En té cap necessitat?

— Els hauria d’interessar seduir-nos perquè, en un moment donat, jo podria caure-hi de quatre potes, però en canvi, tenim un país que cada vegada ens tracta pitjor, per tant, quines ganes tens d’estar-hi al costat? I sobretot, el sentiment. Jo en la vida m’he sentit espanyola. Això com t’ho poden marcar? A foc. De cap altra manera.

Cargando
No hay anuncios

Ara n’acabes de fer 50. Què significa per a una dona?

— Una invisibilitat força gran, que ja a partir dels 40 es nota perquè la cosificació de les dones encara funciona, tot i que precisament ara és quan ets molt més interessant com a persona, i et diré que, físicament, hi ha molta dona molt atractiva també. Vosaltres empitjoreu més en el físic en general.

He sentit moltes dones dient que el pas dels anys és més cruel amb les dones que amb els homes.

— Discrepo, però l’important és que estem vius. M’ha impressionat fer-ne 50, perquè et mires al mirall i t’adones que ja has viscut molt. De fet, em miro al mirall i hi veig la meva mare.

Tu parles portuguès i alemany?

— Sí. El portuguès trobo que és l’idioma més bonic del món, i els portuguesos són una gent amb un sentit de l’humor molt fi perquè sempre han mirat cap a Anglaterra. Portugal és un país fascinant, que agafa tota la part de la cultura africana en llengua portuguesa, però sembla que Portugal no li importa a ningú, i trobo que es un dels símptomes de la ignorància en què vivim.

Cargando
No hay anuncios

Jo pensava que havies estudiat portuguès perquè pensaves que l’autonomia que ens cal és la de Portugal.

— Si no arribem a bon port, em nacionalitzo portuguesa, ja t’ho dic ara.