Irene Vidal : "Ens demanen postres amb micro i fotos amb les flors"

Irene Vidal i el seu germà David codirigeixen La Camarga. Setmanes després del cas Método 3, ara que ha baixat el suflé i consideren que ha quedat aclarit que no hi van tenir res a veure, lamenta haver estat dues vegades víctima: de les gravacions i de l'assetjament mediàtic. Diu que n'han sortit reforçats.

Quan vas saber que t'havies ficat en un embolic?

Que m'havien ficat en un embolic! Un dilluns de febrer, el dia 11, escoltava el Basté a les 8 del matí, i sento que parlen de La Camarga. Vaig escriure-li una carta en què li deia que anés amb compte, era un text emotiu, li demanava que no digués res a la lleugera. La va llegir i em va entrevistar, i allà vaig dir que Método 3 eren clients del restaurant i prou. Després el meu germà em va aclarir que els havíem contractat una vegada per descobrir un treballador que ens robava, i ho vaig explicar en una entrevista amb el Cuní. Però això no té res a veure amb la conversa de Sánchez-Camacho.

La policia quan apareix?

Primer va ser el boom mediàtic. Com que no se sabia res, van començar a dir mentides, que si nosaltres érem els que posàvem els micros i altres animalades. De seguida ens van dir que era una guerra política, que nosaltres érem al mig. Vam agafar un advocat penalista i un de civil i vam anar a declarar voluntàriament a la policia i al jutjat. I vam llogar una agència de comunicació perquè teníem aquí desenes de càmeres. Jo no sabia que hi hagués tants programes, el Sálvame, el Sálvame Deluxe . Un assetjament horrorós.

Com ho vau portar?

Durant setmanes vam sentir que ens violaven la intimitat, trucades permanents, periodistes que t'empaitaven pel carrer. Totes les teles ens volien entrevistar, però vam dir que no. La nostra feina demana discreció, passar desapercebuts.

Quan vau aclarir com havia anat?

En el programa del Basté va sortir l'advocat del detectiu que va posar les flors. Deia que ens va enganyar, es va fer passar per assistent de Sánchez-Camacho i ens va dir que volia revisar el reservat, i ell va posar el micròfon, que en realitat era una gravadora. Això es va aclarir més tard, però ja no es va dir, ja havia quedat la primera idea falsa.

¿Tu hi eres el dia que Alícia Sánchez-Camacho va dinar?

No, jo llavors era a l'altre restaurant que teníem, La Provença. El meu germà sí, però no ho recorda, cada dia hi ha desenes de dinars, d'això fa tres anys, ella venia molt.

Vau témer que us toqués el rebre?

Vam passar dies dolents. Però quan vam anar a declarar ens van deixar clar que érem víctimes. També se sap que han fet escoltes a altres restaurants, dels quals no han sortit els noms a la premsa, no sabem per què.

Van dir que hi havia micros fixos.

És mentida. Vam contractar una empresa perquè hi fes una revisió i no va trobar res. I la gravació que es coneix la van fer amb una gravadora, puntualment.

Coneixies el Marco?

El meu germà diu que és client de sala, no de reservat.

¿Alícia Sánchez-Camacho era clienta habitual?

Sí, ella sí. La dona amb qui va quedar aquell dia ni en recordem la cara.

I José Zaragoza?

També, era un bon client.

Vau sospitar d'algun cambrer?

No, i ens sap greu pel personal, perquè també els han acusat a ells i són gent que fa anys que està compromesa amb nosaltres.

Heu pres mesures?

Ara hem posat panys als reservats, els tanquem amb clau sempre que no hi ha ningú. I si ve algú de part d'algú altre demanem DNI i ho comprovem.

Un reservat de polítics demana discreció.

Molta. Els cambrers hi entren poc. No saben ni qui dina al costat de l'altre, es treballa molt discretament. Per això ens ha afectat tant. Ara ja no tinc cap empresa que posi flors a les taules. Jo personalment hi poso una escultura o una poma, o flors si aquell dia em ve de gust.

¿Les vuit sales privades s'omplen com abans?

Abans solien estar plenes. Polítics, empresaris, presentacions d'editorials o de laboratoris. De polítics gairebé no en vénen, van deixar de fer-ho de cop. Un conseller sí que va voler venir enmig de l'huracà, i va dir que no hi havia dret que ens passés això: ens va donar suport. També algun dirigent que era client habitual. Sap greu per l'honor de la família, d'anys de feina i pels treballadors. Que et taquin de cop el prestigi. Però la sala l'omplim, fins i tot hi ha clients que fa temps que no venien i ens volen donar suport.

És el pitjor que t'ha passat?

Professionalment, de llarg. Un embolic amb el qual no tens res a veure, i t'esquitxen, i se'n parla a tot Espanya. Em van trucar amics de l'estranger. Portes vint anys lluitant per un prestigi i t'esquitxen. Si no fos pels amics i pels clients fidels no ens n'hauríem sortit.

Heu tancat algun dia?

No, hem fet vida normal.

Quines sensacions has tingut?

Molta impotència, indefensió. T'has de defensar i no saps de què, perquè no saps què ha passat. Tota la vida lluitant pels clients i que et passi això. Una sensació d'injustícia. No podia dormir, no sabíem si l'endemà seria pitjor, si sortiríem a portada. Vas a cegues, no saps com reaccionar. Els mitjans han de pensar el mal que fan quan van publicant sense contrastar. Et fan mal i després et deixen allà tirat, encara que es confirmi que eres la víctima.

¿Ha canviat la teva visió dels mitjans de comunicació?

Sí, me'ls crec menys. Lamento dir-t'ho, però es manipula molt. S'equivocaven de dates, de fets. I després quan passes pàgina dubtes del que diuen sobre un altre tema.

Les bromes de Camargate a tu no et feien gràcia.

La gent no parava. Feu el Dia de l'Espia, feu unes postres amb micro. Hi havia tafaners al carrer fent-se fotos, tothom que venia es feia fotos amb les flors i la carta... I gent que no havia vingut mai i venia com si fos una atracció turística. Van ser tres setmanes terribles. Alguns, de broma, ens acompanyaven en el sentiment, d'altres deien que ens faríem més coneguts.

Canviareu el nom?

No, per què? Som La Camarga. La meva mare va morir fa 3 anys. Fa 28 anys va tenir un càncer, es va curar a Montpeller i, en agraïment, als restaurants els posava noms d'allà: St. Rémy, La Provença, La Camarga...

Què és el millor de La Camarga?

Les ganes que funcioni, els clients que t'estimen i el fet que hem après a valorar-los molt aquests dies. Això et dóna empenta per seguir. I pel que fa a la cuina, el producte, i una relació qualitat preu ajustada. Hi ha plats estrella: peus de porc desossats, garrí, garotes, peix a la sal i molt bons arrossos.

Ara com esteu?

Molt animats, en el fons ens ha reforçat, hem vist el suport que tenim, ara obrirem la terrassa i començarem una nova etapa. Després d'unes setmanes dures, torna la il·lusió i la calma. Som gent lluitadora i optimista.