Atemptats 17-A
Societat / Justícia20/11/2022

Sara Bosch i Robert Manrique: "Si avui hi hagués un altre atemptat, seguiríem tenint els mateixos problemes per atendre les víctimes"

Presidenta i assessor de la Unitat d'Atenció a les Víctimes del Terrorisme (UAVAT)

BarcelonaLa Unitat d’Atenció a les Víctimes del Terrorisme (UAVAT) que encapçalen Sara Bosch i Robert Manrique, es va crear poc després dels atemptats de Barcelona i Cambrils davant la necessitat d’atendre les víctimes dels atacs. Treballen directament per les 74 víctimes defensades al judici per l’Associació 11-M i d’altres que no surten a la sentència, però en aquests cinc anys han arribat a atendre 217 persones. Ara encaren un moment clau, perquè quan la sentència de l’Audiència Nacional sigui ferma, caldrà començar la feina per oficialitzar el reconeixement dels afectats.

Cinc anys després, tenen clar el nombre de víctimes totals del 17-A?

Sara Bosch: Nosaltres no podem fer aquest càlcul, i només ens podem emparar en llistes oficials. El de la sentència, sent molt superior al de la Generalitat, és de 345 morts i ferits. Però a la llista final de ferits que la Generalitat va enviar al ministeri de l'Interior no consten els mentals.

Robert Manrique: I aquí cal afegir la gent que no està en la sentència ni al sumari. Sabem que no s’han localitzat totes les víctimes.

Cargando
No hay anuncios

Què ha fallat a l’hora d’atendre les víctimes?

R.M.: Per començar, la manca de protocol. La llei diu que les administracions han d’assistir i fer seguiment.

S.B.: El més trist és que cap a les víctimes només s’han plantejat una atenció sanitària. Però el seguiment, la informació, els drets, ni tan sols s’ho han plantejat. Hi ha hagut un total desconeixement i passivitat. Quan hi ha un atemptat, tothom fa el que pot, i el millor que pot, però els protocols s’han de pensar i establir abans de l’atemptat. Ara són insuficients o inexistents. Han de ser integrals.

Cargando
No hay anuncios

En el cas de Catalunya, no n’hi ha cap de concret.

S.B.: Hi ha un protocol d’emergències, però no un d’específic per a casos de terrorisme. No només cal pensar en l’atenció sanitària, sinó en el circuit administratiu i jurídic.

El conseller d’Interior, Joan Ignasi Elena, va anunciar aquest agost l’impuls de la nova llei i la creació de l’oficina de la víctima. Els van contactar a vostès?

S.B.: Ens van anunciar que al setembre se’ns convocaria a una reunió i després de mostrar la disponibilitat per trobar-nos ens van dir que amb els últims canvis de Govern, ja ens dirien.

Cargando
No hay anuncios

S’arriba tard?

S.B.: Mai és tard, s’ha d’acabar fent. Si avui hi hagués un altre atemptat, continuaríem tenint els mateixos problemes per atendre les víctimes.

R.M.: Ja no vivim sota el terrorisme d’ETA, però això no vol dir que no hi hagi altres víctimes. Per exemple, entre els cinc morts de l’atemptat de Turquia no hi ha cap català, però si n’hi hagués hagut, què s'hauria fet?

Cargando
No hay anuncios

El ministeri de l’Interior té més eines?

R.M.: Però el ministeri no fa accions proactives. Només començaran un diàleg administratiu de rescabalament amb aquelles persones que puguin acreditar un nexe causal amb l’atemptat.

S.B.: El que podem assegurar és que al ministeri les víctimes no indemnitzades ni li consten ni ha contactat amb elles. Ho farà quan la sentència sigui ferma i hauran passat més de cinc anys. Potser alguna cosa falla, no?

Cargando
No hay anuncios

Amb l’administració al capdavant, s'hauria arribat a molts més afectats?

R.M.: Sens dubte, a tots.

Quan arribi la sentència ferma, caldrà gestionar el reconeixement definitiu de les víctimes. Tenen capacitat i recursos per fer-ho?

S.B.: No, de fet no tenim la capacitat legal per trucar a aquestes persones, això només ho pot fer l’administració, per la llei de protecció de dades. Hi ha feines que no les podem fer nosaltres, ni amb tots els diners del món, i les feines que no són subvencionables, ningú les està fent. L’administració ha d’assumir les seves responsabilitats. L’ajuda i l’atenció a les víctimes no pot dependre mai d’una entitat com la nostra, ni ens podem permetre que la tasca que no podem fer nosaltres quedi sense fer.

Cargando
No hay anuncios

Si no s’acaba impulsant la llei i creant una oficina, temen que aquestes víctimes quedin desemparades?

S.B.: Sí, perquè només podrem confiar que les truquin des del ministeri de l’Interior quan la sentència sigui ferma. Fa molt de temps que no només demanem recursos econòmics, els imprescindibles i mínims; demanem treball i solucions. I aquí no trobem mai resposta.

També que desenvolupin una oficina?

S.B.: Aquest és el nostre objectiu ara, poder fer un suport que els resulti útil per tirar endavant aquesta oficina, que és imprescindible.