L'horta d'Almeria: milers d'immigrants ofegats al 'mar de plàstic'

Níjar / El Ejido / AlmeriaÉs una terra seca, àrida, puntejada per matolls, cactus i estepa blanca. I, de sobte, d'entre la terra erma sorgeix una immensa esplanada blanca de gairebé 30 quilòmetres de llargada, custodiada per la serralada de Gádor i el Mediterrani. És el mar de plàstic d'Almeria, la gran horta d'Europa on treballen prop de 100.000 treballadors, la majoria immigrants i prop d'un 30% en situació irregular. En total són unes 35.000 hectàrees d'hivernacles –l'equivalent a 50.000 camps de futbol junts– que poden arribar a produir 3,5 milions de tones d'hortalisses i fruites: pebrots, cogombres, tomàquets, carbassons... Desenes de milers d'hivernacles que ho engoleixen tot, penetren dins de les ciutats i els pobles de la zona, plàstics blancs visibles des de l'espai que es confonen amb les cases i les naus industrials. És el motor econòmic de la regió: a una banda la zona de Ponent, envoltant El Ejido; a l'altra vall, la vasta esplanada als peus del municipi de Níjar.

La majoria dels treballadors del sector agrícola d'Almeria tenen unes condicions laborals precàries. Molts d'ells perquè no tenen papers, i Almeria és la porta d'entrada a l'Europa somiada. Aquí poden trobar feina sense tenir la documentació requerida. Una situació que pot variar amb l'anunci que aquesta setmana ha fet el govern de Pedro Sánchez per tirar endavant una regularització extraordinària de les persones que estan en situació irregular a Espanya, una mesura que podria afectar a més de mig milió d'immigrants. "És una bona notícia, la gent està esperançada, afectarà a milers de persones", explica Daniel Izuzquiza, membre del Servicio Jesuita Migrante (SJM), una comunitat que treballa amb els més vulnerables a la zona de Níjar. Encara no tenen un recompte detallat de quanta gent se'n beneficiarà, però podrien ser desenes de milers de treballadors. Això sí, fins que puguin llegir la "lletra petita" de l'anunci van amb "cautela" sobre el que suposarà aquest decret llei socialista.

Sous denigrants

Els immigrants que treballen al sector agrícola cobren majoritàriament entre 4,5 i 6 euros l'hora. El Mohamed Yarie va arribar en pastera a la costa de Formentera fa un any i mig des de Guinea Conakry, deixant enrere la seva dona i quatre fills. Ara viu a Roquetes de Mar i cada dia fa més de 20 quilòmetres en patinet per arribar a un emplaçament on alguns agricultors recullen els jornalers que necessiten per aquell dia. Tots sense papers. Durant l'últim mes ha treballat 7 dies, a 5 euros l'hora. Són menys de 300 euros al mes, quan per una habitació li demanen entre 250 i 300 euros.

Tant ell com l'Abdellatife, un noi marroquí de 33 anys, acudeixen a les classes d'espanyol que ofereix l'entitat Cepaim. L'idioma és el més important. Els permet defensar-se i reclamar els drets més bàsics. L'Abdellatife porta dos mesos sense trobar feina. Va marxar del seu país després de treballar en una empresa de tapisseria de cotxes durant nou anys. Ara, quan pugui aconseguir els papers, vol anar a Madrid o Barcelona per buscar feina en aquest sector i portar-se la seva filla de sis anys. Tot i que porta des del novembre sense trobar feina, no es queixa. "Estic millor que al meu país, al Marroc cobrava 20 euros, aquí puc arribar a 50 en un dia", reflexiona.

"Els immigrants ocupen els llocs que ningú vol. Que jo no estigui disposat a baixar a una mina o treballar al camp no vol dir que no s’hagi de pagar bé a qui ho faci. Però depenem dels mercats, que són depredadors. Si l’objectiu és guanyar diners, val tot. De qui són els hivernacles del Marroc? De gent d’aquí; per tant, no pots dir que has d'abaixar costos i pagar malament per competir amb el Marroc. Fins quan serà rendible aquest model? Fins que es dispari l’economia al Marroc o el Senegal", argumenta Juan Miralles, president del patronat de l'ONG Cepaim.

A 50 graus

Les condicions de seguretat tampoc són bones. Les entitats que ajuden els immigrants denuncien que moltes vegades ensulfaten o utilitzen pesticides sense la protecció adequada. A vegades amb mascaretes quirúrgiques, a vegades ni això. Què passarà d'aquí uns anys? Quines conseqüències podran sorgir pel que fa a la salut per a aquests jornalers? També la calor és un problema. Els hivernacles són forns als mesos més calorosos. La producció a Almeria no és estacional, és estable durant pràcticament 10 mesos, menys juliol i agost, i alguns treballadors han arribat a treballar a gairebé 50 graus. I amb pocs descansos. Al gener, amb 16 graus a l'exterior, en algunes zones se sent olor de plàstic cremat.

L'habitatge és l'altre gran problema. No n'hi ha. En els últims quaranta anys, poblacions com Níjar o El Ejido han triplicat la població (sense comptar els irregulars). En canvi, el parc d'habitatge gairebé no ha variat. Són pobles de colonització, dels anys 1950-60, quan el govern franquista va crear l'Institut Nacional de Colonització i va desplaçar gent de l’interior o de zones d’Albacete i Granada a aquests camps i els va concedir parcel·les i es van constituir pobles de nova planta. "Níjar està col·lapsat. No hi ha cascos antics, no hi ha cases velles. Els immigrants viuen en cortijos (masos) semiderruïts. El mercat no proposa res, perquè els treballadors no ho poden pagar", explica Miralles. I, fins i tot, els que tenen diners no troben res. Costa trobar ja no habitacions, sinó llits. Cada any la situació és pitjor perquè, a sobre, els propietaris "no se'n fien dels immigrants", denuncia Abdelaziz Chabar, un veterà que col·labora també amb CEPAIM: "Què els queda? Els assentaments".

Segons els últims estudis, hi ha prop de 7.000 persones que viuen en assentaments barraquistes a tot Almeria. Moltes vegades és el primer destí dels nouvinguts. D'aquí a un pis compartit, i quan poden reunir tota la família buscar un pis per a tots. Cada vegada, però, costa més. I l'estada als assentaments es cronifica. L'Abdelkrim va viure a l'assentament d'Atochares durant 9 mesos, abans d'entrar a col·laborar amb els jesuïtes. Té 37 anys, va arribar amb pastera a Lanzarote l'any 2023, després de pagar 3.000 euros, i ara estudia integració social. Això li ha permès recopilar les experiències de molts companys seus, a través del projecte MUSA, una iniciativa per documentar l'explotació laboral que pateixen els treballadors immigrants. Ha parlat amb 2056 i li han explicat les misèries de la vida sota els hivernacles: "Entres dins d’un hivernacle i ningú s’assabenta de res. Les grans companyies no poden tenir treballadors sense papers, però poden fer jornades de fins a 14 hores, sense pagar hores extres. També diumenges, sobretot amb el carabassó, que no té descans".

La situació irregular de molts immigrants, sense papers, i la necessitat que tenen per regular la seva situació obre la porta a les màfies i les trampes d'empresaris sense escrúpols. "Quan l’administració no funciona, sorgeixen des de petits empresaris que tenen gent vivint en cortijos o dins dels hivernacles, i els cobren, fins a d’altres que per regularitzar un treballador li diuen: «Si vols contracte, te’l venc»", explica Seve Lázaro, un dels tres jesuïtes que treballen a la zona. L'AbdelKrim ha vist com alguns agricultors feien pagar la Seguretat Social als treballadors, i ells, per desconeixement, ho assumien sense queixar-se, i també com demanaven 11.000 euros a un jornaler a canvi de facilitar-li papers, tant el padró com un contracte de treball.

L'Alberto és un dels professors d'espanyol de Cepaim. Va néixer a Almeria i porta anys col·laborant amb els més vulnerables. Quan va arribar a El Ejido ho va fer amb prejudicis. "Pensava que tots els agricultors eren dolents", admet mentre conversa del sistema "pervers" al qual s'ha abocat els immigrants. Però, a poc a poc, va veure que hi ha de tot. "N'hi ha que ajuden, s'hi juguen molt si els enxampen donant feina a sensepapers o deixant-los dormir als hivernacles perquè no tenen res més", relata. En la mateixa línia s'expressa Miralles. "L'administració els diu als agricultors: «Si tu no fas res, seràs tu el responsable si passa alguna cosa»". Per això hi ha poca humanitat. Ningú –o poca gent– se la juga per ajudar uns desconeguts.

Els agricultors desconfien. A la petita pedania d'Atochares, els nens juguen a la plaça un dia laborable, mentre els ancians passegen i algun pagès passa amb el cotxe amb mirada malfiada caps als nouvinguts. Quan se'ls interroga sobre els hivernacles, eviten parlar-ne obertament. "Amb quin objectiu?", pregunta amb recel un agricultor quan se li demana des d'on es pot veure tota la panoràmica de la vall, a tocar del turístic i paradisíac Cabo de Gata. Al voltant d'aquests municipis hi ha runa, plàstic esberlats i brutícia, molta brutícia arreu. Una misèria que desapareix enfilant la muntanya. A l'únic bar obert de Níjar un grup d'agricultors fan el cafè després de dinar. És dimarts. Bromegen entre ells en un joc de converses creuades sense sentit per als nouvinguts. "Posa'm un xupito", diu un. "Sí, perquè agafis el cotxe i matis algú", respon un altre des d'una taula, entre riures i copes de licor, mentre un guàrdia civil acaba de dinar amb la família. "Viva España!", crida un home només entrar al bar, informat de la presència de catalans a l'interior. A dins, cap immigrant. Hi ha coexistència però no convivència. Són mons que transcorren en paral·lel.

Una de les denúncies que fan algunes entitats i treballadors és la connivència de l'administració amb els agricultors. Diuen que els avisen per a les inspeccions, que hi ha grups de WhatsApp perquè no els enxampin. L'Abdelkrim ho ha viscut en primera persona. De sobte, crits, nervis, corredisses i el capatàs els envia cap a casa quan només porten dues hores de feina. Els fan sortir per la punta de l'hivernacle més allunyada del camí i els adverteixen que no diguin a ningú per a qui treballen. I, esclar, la jornada computa com a dues hores treballades: 10 euros tot i haver-se llevat a les quatre de la matinada. Miralles és comprensiu. "És impossible posar portes al camp. Faria falta un exèrcit d'inspectors, no crec que hi hagi connivència", resumeix resignat. "Hi ha 8-9 inspectors per a milers d'empreses. Per què? Perquè no interessa. Quan arriben els inspectors el treballador està adoctrinat", escriu la investigadora del Cidob Blanca Garcés Mascareñas en un informe sobre la situació dels treballadors d'Almeria.

Mirada de camell, mirada de cabra

L'Abdelkrim ha detectat la paradoxa que viuen els jornalers del mar de plàstic. Quan els pregunta si estan satisfets amb el seu treball, malgrat que cobren poc, malgrat que malviuen en assentaments o cortijos en ruïnes, malgrat les nul·les condicions de seguretat, més del 90% responen que sí. Per què? Perquè treballen. "És l'altra esclavitud", resumeix Lázaro. "Viuen de la necessitat de mantenir-se i mantenir la seva família. Guanyen 900 euros, dels quals 300 o 400 els envien a la família. És l'ham dels cinc euros. Una trampa. Viuen explotats però poden construir-se, per exemple, una casa al seu país d'origen. Però, amb aquestes condicions laborals explotadores, què pots somiar? Quin futur imagines? Quin preu pagues? El d'arruïnar la teva vida", argumenta el jesuïta, que ho resumeix amb una metàfora: "Mirada de camell, mirada de cabra". Els treballadors no poden aixecar la vista, com la cabra, enganyada buscant el rostoll, sempre amb el morro a terra, mentre el camell mira a l'horitzó.

I aquesta incapacitat de mirar al futur té unes conseqüències. Primer, que els jornalers, extenuats per llargues jornades laborals sota condicions precàries, tenen poc temps per intentar formar-se. També perquè molts dies no saben la jornada de treball de l'endemà fins a la nit, quan els avisen per telèfon. La segona, que molts oculten la seva realitat a la família per vergonya de mostrar-los com malviuen. "Pensava que la vida seria més fàcil", reconeix el Mohamed Yarie.

"Els hivernacles intensius d'aquesta zona gasten molta aigua, donen molta feina, però també diners, i no es valora la mà d'obra", resumeix l'Abdelaziz. Ell i l'Alberto recorden com els veïns de l'Alpujarra, els que vivien a la falda de Sierra Nevada, van baixar a la plana d'Almeria, abandonant la seva vinya i els camps de tarongers, per fer créixer l'immens mar de plàstic. "Han destrossat les muntanyes per fer hivernacles, sort que hi ha el mar i la serralada com a límits, sinó seguirien creixent", lamenta l'Abdelaziz. "Els que ara tenen hivernacles també van haver de deixar la seva terra", apunta l'Alberto. I sentencia: "Falta memòria".