Lluís Foix: "Creix la desigualtat, estem tornant al segle XIX"

Vostè és de Rocafort de Vallbona, vall del Corb, jutjat de Cervera, província de Lleida, bisbat de Tarragona.

Així ens ensenyaven a dir-ho de nens.

El seu llibre La marinada sempre arriba és una reivindicació dels orígens.

De les arrels. El dia que m'hi vaig posar em va sortir en tres mesos. És furgar en les coses que et formen com a persona.

Quaranta anys de periodisme, exdirector de La Vanguardia , i ha decidit que el més important per explicar-nos és la infantesa de nen de poble de secà.

Ho diu Margarit al pròleg, citant Rilke: "La pàtria és la infantesa". El poble és intimitat sense cobertura, exposada a la vista de tothom. A mi m'ha condicionat molt haver fet de pagès, quan vaig plegar d'escola, dels 14 als 16 anys. Això et dóna una relació amb la terra, amb la naturalesa. Vius del temps, depens del temps que faci. Has d'esperar. Quan toca, toca: no pots segar ni un dia abans ni un dia després. Pujol em retreia que jo era massa internacionalista, i un dia li vaig dir: "President, sóc tan català com tu, o més, perquè jo he llaurat la terra de Catalunya. He fet un solc, un altre solc, un altre solc... Quinze dies regirant la terra". Em va donar la raó.

El temps mana.

Mai m'aixeco al matí sense mirar el cel. Durant segles, mirar el temps era el més important, per a la navegació al mar, per a la pagesia... Això no es perdrà mai encara que visquis en un gratacel.

Vostè fa una apologia de la infantesa. Diu: "Tot el que sé ho vaig aprendre del pare i els meus primers mestres abans dels 14 anys. La resta és fullaraca".

El pare deia que la cultura no és saber moltes coses, sinó tenir-les a lloc, ben endreçades. Després, en els 12 anys de corresponsal, que llavors érem els aristòcrates de la premsa, llegia cinc hores al dia, tots els russos, tot Pla, molta història... Això t'acaba de conformar. Però el més bàsic ja hi era.

L'atzar hi té molt a veure.

La vida és un conjunt de coincidències que ens porten ara aquí, o ens van portar un dia a vostè i a mi a veure junts la final de Champions a París.

Ens vam abraçar molt aquella nit.

Això és el que m'ensenya que no s'han de tenir enemics. Potser per a algú tu ets l'enemic, però tu no l'hi tinguis, perquè t'acabaràs trobant la gent.

I el seu atzar és el carrer Pelai de Barcelona.

És l'hotel de la lluna de mel dels pares, i jo vaig néixer al cap de nou mesos, és on vaig estudiar, on vaig aprendre idiomes i on vaig treballar dècades. Vaig entrar a La Vanguardia i ja vaig tenir una feina per sempre. Això ara ha canviat.

El periodisme viu un mal moment?

Perdurarà al llarg de la història. I s'enfortirà. Una altra cosa és com es guanyaran la vida els periodistes, com seran viables les empreses. Potser s'identificarà més amb marques personals que de mitjans. Avui s'escriu més, el periodisme té més vigor que mai. No hi ha fronteres per difondre els fets en temps real. A un periodista nou li recomano dedicar almenys una hora al dia a llegir. Si no coneix la història de Catalunya, d'Espanya i d'Europa té una mancança greu. La nostra feina demana relacionar, per tant has de saber com més coses millor.

On ha patit més, de nen quan dormia a la pallissa per donar menjar al bestiar o dirigint La Vanguardia ?

Al diari, naturalment. Quan ets director no dorms tranquil. A veure si ens hem deixat res, a veure què publiquem que ferirà sensibilitats... Estaves molt a l'aguait, els caps de setmana no ho eren.

¿I va disfrutar més amb el càrrec o fent de corresponsal?

De corresponsal, és l'etapa gloriosa. En el periodisme t'ho has de passar bé, t'ha d'agradar. Jo he pujat i baixat, però sempre m'ho he passat bé.

¿Li va saber greu durar només un any de director?

No, l'endemà treballava, i després vaig ser director adjunt. El periodista és el que escriu. El director té el gran editorial, que no és el que escriu, és la portada. Dius: "Aquest diari està preocupat per aquest tema". Quan el 83 deixo de ser director viatjo molt durant 5 o 6 anys, a la Xina, a l'Àfrica... I he disfrutat molt viatjant. Veus la condició humana, la gent, els paisatges. Viatjant pels mons de Déu ho he relacionat tot amb el meu paisatge.

¿Vostè en el periodisme s'ha sentit jornaler, com ho era el seu pare en alguna època?

Una mica, sí. Encara ho diem ara, amb en Manel Cuyàs sempre fem la broma i diem que nosaltres som a la plaça Urquinaona, on abans, als anys 50 i 60, hi anaven [els jornalers] perquè els anessin a llogar.

El periodisme s'ha cregut poderós.

Algun periodista pensa: "Com que dono diners, publicitat i audiència, sóc l'amo", i això acostuma a acabar malament perquè finalment l'amo és qui pot decidir. Si no ho tens clar, tens un problema. Si et penses que perquè surts, escrius o parles tens la vida assegurada, vas errat. Quan un periodista deixa de sortir per la tele tres mesos, la gent ja no se'n recorda, i amb el periodisme escrit igual. El periodista treballa per guanyar-se la vida i per cobrir les necessitats bàsiques. Pots ser amic del propietari i el propietari pot ser amic teu també, però has de saber que en qualsevol moment pots deixar una feina i fer-ne una altra o jubilar-te. És molt important que no et creguis qui sap què.

Es penedeix d'alguna cosa?

Sí, de moltes.

De no haver tingut fills?

No. És una cosa personal que fa que hagi escollit una opció. Però he demanat perdó a molta gent a qui sense voler he pogut fer mal, per decisions preses o coses dites. Em penedeixo del que es penedeix qui tingui un mínim de sensibilitat, de no haver fet les coses del tot bé.

Ser creient l'ha ajudat a la feina?

Ha estat indiferent. Potser en un moment això era una càrrega negativa, sobretot aquí, però avui hi ha més llibertat i si hi ha llibertat per no creure també n'hi ha per creure.

Tinc la sensació que cada vegada està més enfadat amb els poders. No sé si amb l'edat, pel fet que és més lliure, o per la crisi.

Hi ha hagut una complicitat excessiva entre els tres poders: el polític, el financer i el mediàtic. I el financer ha obert esquerdes molt profundes dins del sistema en el qual hem crescut, el capitalisme amb què m'he identificat, el capitalisme social de mercat que crea riquesa per distribuir-la de la millor manera possible. No hi ha una confabulació al darrere, però estem tornant una mica al segle XIX: que hi hagi una minoria que tingui molt i una majoria que s'hagi d'acontentar a tenir poc. Creix la desigualtat.

En aquest Foix que jo veig més enfadat a Twitter, hi ha una constant que és reivindicar les persones.

Són la vida. Parlem dels mercats, de la prima de risc, del dèficit, del deute, de la troica , d'una gent que no representen ningú, que ningú els ha escollit, que prenen decisions i que creen pors. Per aquest camí ens trobarem que no tothom tindrà els drets bàsics en l'educació o la sanitat. No ho dic des del punt de vista revolucionari, però sento que ho he de dir.

El que no s'ha tornat és independentista, oi?

Seré independentista el dia que la majoria de catalans siguin independentistes, votin després d'un debat lliure i tothom digui el que vulgui.

I ara no hi ha un debat lliure?

Hi ha un debat molt políticament correcte. Aquesta pregunta sobre si sóc independentista no me l'havia fet mai ningú fins fa un any. Sóc el que jo vull!

¿Creu que ara el que és políticament correcte és ser sobiranista?

Sí, i no hi tinc res en contra. No me'n penso anar d'aquest país, no penso deixar d'estimar-lo i de viure-hi, però no em donin empentes.

Fins i tot La Vanguardia va semblar que ho era durant un cert temps...

Sí, La Vanguardia ho ha sigut tot sempre, per això ha durat 132 anys fins ara. Ha anat per la centralitat de Catalunya i ho fa ara.

¿La centralitat ara és independentisme?

No ho sé. Jo ho vull veure en unes eleccions i sóc partidari que hi hagi un referèndum i explícit en el qual es digui: "Vostè vol ser independent separat d'Espanya? Sí o no".

I no sap què votaria ara...?

Voldria veure una mica quines són les conseqüències, les alternatives, les aliances... No voldria fer un salt al buit. Quan vaig venir a Barcelona hi havia una gent que eren els de la ceba, després van venir els catalanistes, després va venir en Pujol i va dir: "Som nacionalistes!" Després va venir el sobiranisme i ara l'independentisme. No vull precipitar-me. Sobretot vull viure en llibertat i ser lliure en un país lliure. Igual com sent un fanàtic del Barça quan veig un català del Madrid el saludo amb molt d'afecte perquè té tot el dret de ser-ho. Els paràmetres en què vull viure el temps que em quedi són els de la llibertat, els del principi democràtic d'escollir el que es vulgui.

Sempre ha estat tan benhumorat?

Sí, la veritat és que em trobo bé als llocs. No li havia demanat tant a la vida i visc de propina. En tot. Em sento agraït, n'he après molt de molta gent. N'he après de gent que pensa molt diferent que jo. Una persona em va dir: "Dels adversaris agafa les coses que fan bé i, a més, agraeix-los que t'ho hagin ensenyat". I sobretot a la família, que t'han donat la vida i hi has conviscut en uns temps de gran precarietat.