Malalties mentals o l'art de no mesclar ous amb caragols

PalmaEm demanen que faci una definició de 'malaltia mental'. Curiosa, la petició. No imagino els amics cardiòlegs contestant què és una malaltia del cor… És ben cert que les societats científiques internacionals, inclosa l'Organització Mundial de la Salut, parlen de 'trastorns' i no de 'malalties' per allò de les sensibilitats que sacsegen aquestes patologies. Ho defineixen de la manera següent: "Una síndrome o patró de comportament psicològic de significació clínica, que apareix associat a un malestar, a una discapacitat o a un risc significativament augmentat de morir, patir dolor, discapacitat o pèrdua de llibertat". Deunidó!

De fet, és bo de fer saber què és una malaltia mental. N'hi ha prou d'acostar-se a una família que tingui una persona amb esquizofrènia, trastorn bipolar, depressió melancòlica, anorèxia o trastorn obsessiu compulsiu. Us explicaran patiments i us diran la tristor que els provoca veure que a les xarxes socials o als mitjans de comunicació alguns 'experts' i observadors neguen la malaltia i els tractaments o mesclen ous amb caragols parlant de 'trastorns postvacances', 'depressió nadalenca' o 'noves' patologies…

Hi ha dues característiques peculiars i tossudes que defineixen les malalties mentals: l'alta prevalença i que la durada sovint s'allarga, és a dir, són cròniques. Poca broma: hi ha nombrosos pacients amb malalties mentals que estan malalts durant molt de temps de la seva vida. Aquest problema només ocupa l'opinió publica en els comptats casos en què la conducta d'un malalt –inexplicable al marge de la malaltia– entra en el camp del dret penal. Ja fa unes dècades, la ciència va oferir prou arguments als poders públics per eliminar el vell model de l'hospital psiquiàtric. Hi va haver un acord gairebé unànime a considerar la malaltia mental com una més de les malalties de l'organisme humà i es van desmembrar així les institucions tancades i de llarga estada. Tot això gràcies a l'aparició dels psicofàrmacs i de corrents de tractament psicoterapèutic i rehabilitador que han mostrat l'eficàcia i l'efectivitat en estudis dissenyats rigorosament.

Atenció en les fases agudes de les malalties mentals greus

Què ha passat a la pràctica amb el tancament d'aquest model a l'estil d'un manicomi? Va aparèixer un meditat sistema d'assistència i rehabilitació del malalt mental, fonamentat en dos pilars que semblaven indiscutibles: la família i la comunitat. Atenció en les fases agudes de les malalties mentals greus, quan ho requereixen clínicament; atenció en els serveis de psiquiatria dels hospitals generals; i retornar el pacient com més aviat millor a l'entorn familiar pròxim, als companys de feina, als amics, al carrer. Societat i família, en definitiva, com a alternativa a la regressió i a l'estigma del manicomi. Així es va recollir a la llei de sanitat del 1986, que delimitava la salut mental en el marc d'una assistència sanitària pública que, qüestions puntuals al marge, continua sent objecte d'enveja dels països desenvolupats.

En l'accelerada història del segle XXI, ja no hi ha manicomis, però sí que hi ha bons serveis psiquiàtrics i psicològics als hospitals generals, equips de salut mental a l'atenció primària, fàrmacs més segurs, psicoteràpies contrastades i més bons processos de rehabilitació. Però sovint els malalts desborden les vies de l'assistència sanitària, la rebutgen o la ignoren.

Aquesta 'transició comunitària' desitjada i aplaudida ha topat a l'hora d'avançar amb un moment delicadíssim, gairebé irreversible, de les dues institucions en què confiava la bondat del nostre pensament social. Comunitat i família viuen etapes d'un trasbals mai imaginat, en un procés de modificació substancial que els sociòlegs ja defineixen com a imparable.

Malgrat tot, la psiquiatria, la psicologia clínica i l'atenció primària progressen clarament en la investigació neurobiològica, epidemiològica, clínica i de tractament. Els serveis d'hospitals generals apliquen els diferents tractaments amb una reducció del nombre de dies d'estada hospitalària necessaris per estabilitzar les fases agudes de la malaltia mental.

Substituir el vell manicomi

Hem de reconèixer que a la psiquiatria i la psicologia els sobren centenars de pàgines i alguns models conceptuals. Però hi ha qüestions poc discutibles entre els qui comparteixen que la terra és rodona: les malalties mentals greus neixen d'una vulnerabilitat biològica desencadenada per estímuls ambientals (psicològics, socials) en una col·lisió que, per a cada trastorn, la recerca tracta d'identificar.

El sistema sanitari públic s'ha embarcat a generar adequades i suficients estructures assistencials per substituir el vell manicomi, tancat tot just uns anys abans que els nous pilars de substitució s'hagin esquerdat per on menys ens interessava. Les malalties mentals, per exemple, amb prou feines encaixen en la llei de dependència, tan útil per a un altre tipus de situacions.

Els últims anys ha començat un procés que ha d'acostar i reunir els professionals amb les associacions de familiars i pacients, l'administració, els mitjans de comunicació, els professionals de la justícia i, per descomptat, els partits polítics. Un vell axioma sentencia que els sòlids raonaments perduren i resisteixen, encara que són els impulsos i les passions els que triomfen a curt termini. Aquests impulsos, de moment, encara guanyen un partit que perden precisament els qui no confonen mai ous amb caragols, els que saben definir una malaltia mental perquè la pateixen o la veuen en el seu fill o en la seva parella. Molta gent, durant molt de temps.