La meitat dels catalans creu que hi ha més immigració de la real

BarcelonaLa majoria dels catalans sobredimensiona la presència de la immigració al país, segons l'última enquesta del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO). De fet, l'avaluació, publicada aquest dijous, constata que s'està estenent la idea que el percentatge de població nascuda a l'estranger iguala pràcticament el de la població nacional. A la pregunta "De cada 100 residents, quants diria que han nascut fora d'Espanya?", un 40% dels catalans creu que la meitat dels seus veïns o més són estrangers i un 14% creu que ho són entre el 30 i el 40%. Amb tot, la percepció mitjana dels enquestats –que és que un 36% de la població és immigrada– queda lluny de la xifra real: els nascuts fora d'Espanya són un 25% del total de la població, segons dades de l'Idescat publicades l'1 de gener del 2025.

El nombre de respostes que donen suport a la impressió que a Catalunya hi ha més immigrants dels que hi viuen s'ha duplicat en només un any: l'any 2023 només el 16% dels catalans considerava que el 50% o més dels residents al país eren immigrants i el 2024 ho feien el 20%. "És sorprenent l'augment: aquestes enquestes presenten pocs canvis d'un any a l'altre, ja que es fan preguntes de fons, no conjunturals, i hi ha certa estabilitat", valora el professor de ciència política a la Universitat de Barcelona (UB), Jordi Muñoz. També el docent i investigador sobre el racisme institucional a la Universitat de Girona (UdG), Aliou Diallo, coincideix en assenyalar-ne dos motius: el prejudici de considerar català (o espanyol) només la població amb uns determinats trets físics o culturals, i la manera com els últims tres anys han aterrat les discussions sobre la immigració en l'agenda política.

"Qui és una persona immigrant? Qui ha travessat una frontera. No les persones que tenen aspecte de persona estrangera o els fills de persones amb una trajectòria migratòria", resumeix Diallo. L'expert en racisme institucional subratlla que a les persones d'origen estranger nascudes a Catalunya "sempre se'ls nega la catalanitat" i estan "condemnades a sentir-se eternament que són de fora" tot i que, a cop d'ull, és impossible distingir una persona catalana de tota la vida i una persona que ha adoptat Catalunya com el seu país només veient-la caminar pel carrer. "No hi ha catalans de segona generació, hi ha catalans. Tampoc hi ha persones d'origen immigrant, perquè tothom té origen en algun lloc", afegeix. Muñoz hi coincideix: "Possiblement, una part de la gent que respon així a l'enquesta ho fa perquè considera immigrants persones nascudes en famílies immigrades. L'altra part, perquè són simpatitzants de partits antiimmigració".

De fet, per a Muñoz, aquest augment tan dràstic en el percentatge de catalans que considera que veu més immigrants dels que realment hi ha té una gran influència política. La immigració ha guanyat molta importància en l'opinió pública. Per exemple, Junts va reclamar gestionar les polítiques d'immigració i gairebé alhora va posar sobre la taula el debat sobre castigar més severament la multireincidència, i l'extrema dreta (Vox i Aliança Catalana) envia missatges obertament contraris a la immigració. "Sabem que això està relacionat, això no és nou i en altres enquestes ja es veu: els simpatitzants de l'antiimmigració sobreestimen més la presència de migrants i tenen actituds més negatives respecte al fenomen", explica. I això no és casual. "És una estratègia conscient per exagerar la magnitud del fenomen i fer de l'anècdota una distorsió", afirma Muñoz.

Prejudicis i frustracions

L'enquesta, en què han participat 6.706 persones de més de 16 anys i residents a Catalunya, es va realitzar entre el 9 d'octubre i el 9 de desembre del 2025 –abans de l'aprovació de la regularització extraordinària de migrants per part del govern espanyol– i té com a objectiu estudiar el canvi d'actitud dels catalans al llarg dels anys en diferents àmbits. Dins del capítol de la immigració, els catalans puntuen amb un 6,3 sobre 10 l'aportació d'aquest col·lectiu a l'economia catalana, un 5,4 a la cultura i un 5,1 a la convivència. "Si preguntes a una persona aleatòria pel carrer quines són les principals causes darrere la crisi de l'habitatge, no és estrany que ara et diguin que són les ocupacions –que no arriben ni al 0,06% del parc públic– i també la immigració, en comptes de fiscalitzar la manera com s'han fet polítiques d'habitatge en els últims anys", comenta Diallo.

L'investigador de la UdG subratlla que només es posa "l'etiqueta d'immigrant" a aquells que arriben de països pobres. "Quan persones blanques travessen la frontera, en la majoria dels casos se'ls considera turistes, expats i estrangeres", indica. Segons els experts, la problematització de la immigració s'associa a mancances polítiques i estructurals i guanya força entre aquells col·lectius que han cregut en algun moment en una opció política que no ha complert les seves expectatives i s'han acabat frustrant i acceptant una solució simplista. "Llavors, el teu problema no és que no s'estigui invertint en habitatge públic o regulant el mercat de lloguer, o que més del 50% dels habitatges que es compren a Catalunya sigui al comptat i, per tant, siguin fons inversors, sinó que al teu barri s'ha empadronat la Fàtima i el Mamadou", resumeix Diallo.

A l'enquesta, també es pregunta per la comoditat dels participants amb la idea que la parella d'un fill hagi nascut a l'estranger; una mesura que en sociologia s’anomena distància social i que indica fins a quin punt una persona accepta la proximitat personal amb membres d’un altre grup. Els percentatges més baixos signifiquen més distància autopercebuda i, en aquesta pregunta, queda palesa la persistència de prejudicis específics cap a determinats col·lectius. Dues terceres parts dels catalans diu que se sentiria còmode si un fill tingués una relació amb una persona negra, llatina o de l'Àsia oriental, però només ho acceptarien un 38% si el gendre o nora fos magrebina, i un 53% si fos d'ètnia gitana.