Miguel-Fernando Ruiz de Villalobos: el vell ofici d’explicar el món
És un periodista de raça que ha gaudit com un animal amb tot el que ha fet
BarcelonaEl 1980, el Villalobos escrivia al Diari de Barcelona. Una nit, a la sala de festes El Mago de Oz del carrer Calvet, va veure l’espectacle d’un mag desconegut que el va captivar i va escriure’n un article a la seva secció del diari. “Serà un fora de sèrie. Temps al temps”, pronosticava. Era el Màgic Andreu i és obvi que l’ull clínic no li va fallar. Aquesta és una de les anècdotes que més s’estima de la seva llarga trajectòria. Me l’explica durant la conversa a la llibreria Bernat, un indret tranquil i civilitzat que ens regalarà un fi de festa inesperat. Quasi màgic, de fet. Crec, sincerament, que val la pena continuar llegint.
Fa molts anys que ens coneixem. Només l’he llegit i escoltat com a crític de cinema però sé que ha escrit i ha parlat de moltes altres coses. Feia temps que tenia ganes que m’ho expliqués. Va néixer el 1939 i pertany a una generació de periodistes especial, sobre la qual existeix un pedigrí ben particular. Ens van explicar el món durant uns anys convulsos i incòmodes i això va cimentar els fonaments d’una manera d’entendre la professió sobre la qual s’ha construït la premsa moderna a casa nostra. L’orgull lògic de formar-ne part s’ha vehiculat algunes vegades a través d’un cert paternalisme i d’una mitificació acrítica perquè “van lluitar contra Franco”. Tinc la sensació que ell no deu combregar amb aquest clixé. No és un tipus complaent.
Sempre li he sentit dir el que li ha donat la real gana. M’agrada descobrir que als dos ens ha entusiasmat una pel·lícula. Algunes vegades m’enfurisma perquè una que a mi m’ha encantat ell la troba detestable i em fot una bronca colossal. Quan una comèdia el captiva, has d’aguantar les seves sonores riallades durant tot el metratge. I ja has begut oli si et toca seure a prop seu el dia que tot li sembla malament i cap renec li és sobrer per expressar el seu descontentament.
François Truffaut, que, a més a més d’un cineasta extraordinari, va ser un gran crític, deia que el cinema va colonitzar-li el subconscient des de ben jove. Al Villalobos també. Als 19 anys ja presentava cinefòrums i escrivia en revistes de cinema universitàries. De mare i germana periodistes, la vocació li ve de fàbrica i, després de cursar dos anys de medicina, estudia a l’Escola de Periodisme de l’Església. Fa pràctiques a La Vanguardia i aviat entra a Ràdio Joventut. Des de bon principi combina l’exercici de periodista amb la cinefília, que el porta a crear el cineclub Santa Madrona. Un cicle dedicat a Marilyn Monroe no cau gens bé a les altes esferes eclesials i el fan fora. Tampoc agrada que al seu programa Ràdio pantalla parli malament del llavors incipient Festival de Cinema de Sitges.
Entra al Diari de Barcelona, on s’estarà vint anys. Primer a nacional, on cobreix tot tipus de notícies. Recorda especialment un consell de ministres estiuenc a El Ferrol del Caudillo. També treballa a la secció de tancament, on segons ell s’aprenia més. Canvis de portada a altes hores de la matinada, l’olor de plom desfet dels linotipistes, les proves d’impremta i els anuncis retallats. Encara conserva dins d’una carpeta el teletip encapçalat per “ Franco ha muerto ”.
Televisió, diari i revista
Fitxa per als informatius de Televisió Espanyola a Miramar, on aviat presenta el magazín cultural Hora 15. Són anys d’activitat frenètica: matins a la tele i tardes al diari, on serà cap d’espectacles. Encara té temps, però, per dirigir la revista Film Guia i, durant tres anys, el festival de cine de Molins de Rei. Quan TVE marxa a Sant Cugat, ell es queda a Ràdio Nacional. Allà hi farà també tots els papers de l’auca. El més emblemàtic, el programa Día de domingo, encara avui recordat per molts cinèfils.
És un periodista de raça que ha gaudit com un animal amb tot el que ha fet. Es considera “un nen de la postguerra afortunat i sense rancúnia, nascut amb una flor al cul” perquè mai va anar a col·legis de capellans, ni a campaments de joventuts, ni a exercicis espirituals. Maleeix els quaranta anys de dictadura però també és crític amb els equivalents en democràcia. És un provocador incorregible: “La manca de llibertats crea esforç i l’excés comoditat”. Prefereix la censura d’un govern que la de les empreses i els interessos econòmics. I, sobretot, la del silenci, la més perniciosa de totes. Un àcrata mediterrani, així es defineix.
Té tres filles i vuit néts. Ara està jubilat però no para quiet. Escriu a Imágenes de actualidad des del primer dia. Continua parlant de cine a la ràdio i la prova de la seva vitalitat és que continua sortint mentalment esgotat del cinema després de l’exigència d’una sessió doble matinal. Vol morir amb les botes posades, d’un atac de cor al cine o escrivint davant de l’ordinador. Res de jugant a la petanca.
Acabem la conversa i sortim al carrer. Al local del costat de la Bernat hi venen productes de màgia. Hi ha un senyor darrere la taula. És el Màgic Andreu! Entrem. “Hòstia, el Ruiz de Villalobos!” Es fan una abraçada i ens fem un tip de riure. Hi ha dies en què val la pena creure en la màgia.