Òscar Dalmau ha tirat endavant una operació de rescat del pop cantat en català que es feia als anys 60. El 2010 va recollir divuit cançons al CD Pop a la catalana. Jazz, bossa & groovy sounds from Catalunya (1963-1971) . Ara hi torna amb un segon volum, editat per Picap, que inclou peces cantades per Maria Cinta, Lita Torelló, Núria Feliu i Els Dracs, entre d'altres. També hi ha La, la, la interpretada pels Stop i Canto i vull viure per Salomé, i algunes versions tan diabòliques com Es martellet de Queta & Teo, una adaptació d' If I had a hammer de Pete Seeger i Lee Hays cantada a mil per hora per dues criatures.
Et defineixes com a humorista?
Sí, però, definir-me, definir-me, jo em definiria com a mamífer. Així no enganyo ningú.
Però en aquests discos sobre el pop català dels anys 60 no hi apliques l'humor.
Aquí no he intentat fer un gag o un esquetx. Treballo amb humor perquè m'hi guanyo la vida, perquè em paguen. I quan no em paguen no vaig explicant acudits per la vida. M'agrada regirar cubetes de discos antics, i en els recopilatoris de Pop a la catalana no hi ha pràcticament sentit de l'humor. Bé, hi pots trobar alguna cançó com la del Dodó Escolà, que era un paio que seguia la tradició de cançó humorística de l'època, però la resta és bastant seriós.
¿No hi ha distància irònica respecte al material que recopiles?
No. La idea no era fer un recopilatori caspós o amb música bizarra , tot i que a molta gent li pot sembla bizarre aquest tipus de música, en el sentit de desconegut, perquè hi ha versions en català de hits internacionals. Tampoc no hi ha cap mena de reivindicació política. És un material que es reedita pel seu valor musical.
¿Davant d'Els Setze Jutges hi havia el que podríem anomenar el jurat popular?
Sí, és veritat. Els Setze Jutges seria la part més oficial. És el que s'ha recuperat després en CD, suposo que pel contingut polític de les lletres i per aquest punt més combatiu. En canvi, la part de jurat popular, que és la que ens toca a la majoria, que no som cantautors, que som poble, és la música pop. Pop ve de popular : música per a tot el món, que la gent pugui ballar, per passar-ho bé. Sí, sí, podríem dir-ne així: la música del jurat popular.
Com va començar la teva passió per aquestes cançons?
Recordo el moment de tenir a les mans l'EP del Desafinat de Grau Carol, una cançó que surt en el primer volum de Pop a la catalana . A mi m'agrada molt la bossa nova , i un dia a Discos Castelló de Riera Baixa vaig veure aquella portada i vaig pensar: "Què és això de Grau Carol i Orquestra?" En girar el disc vaig llegir Desafinat i entre parèntesis Desafinado . Era una versió en català de la bossa nova de Jobim. Per aquelles dates, en una fira del disc a Montjuïc, vaig descobrir una paradeta de la Casa Usher. Vaig començar a remenar unes cubetes amb EP de pop català, i en vaig sortir amb 200 o 300 euros en música. Els de la botiga van flipar, perquè ningú no havia fet cas a aquells discos.
Durant la recerca de les cançons, què buscaves? La qualitat? La raresa curiosa?
Col·leccionar per col·leccionar tampoc m'interessa. Però si em preguntes si hi ha més material per fer un altre volum, et diria sincerament que hi ha material potent per treure'n un tercer. Ara, per fer-ne un quart patiríem, perquè molta gent que surt a Pop a la catalana 2 tenia només un disc al mercat, o en va fer dos. Això són vuit cançons. Potser de les vuit cançons n'hi ha una de xula. La producció en aquella època va ser minsa. Discogràfiques com Edigsa funcionaven per subscripcions. Era militància, una mena de Verkami dels 60. D'un disc de la Maria Cinta se'n venien 2.000, i potser hi havia 200 persones que se'l posaven a casa i el ballaven a guateques , però jo crec que la música que es ballava en aquells moments als guateques era en castellà. He fet l'experiment amb els meus pares, i no coneixien cap d'aquests discos.
El recopilatori barreja noms desconeguts amb d'altres com Núria Feliu, Maria Cinta, Tete Montoliu i Guillem d'Efak.
Són cançons que m'agraden. I cap està escrita per qui la canta. Tot són cançons d'intèrpret. Hi ha pop i també bossa nova i estàndards de jazz, que seria el jazz més pop.
¿L'únic revival que no passa de moda és el dels 60?
No ho sé, però és veritat que la música d'aquella època té un punt de modernitat. Potser no passa de moda perquè estava ben feta, amb mitjans, tot i que hi havia quatre quartos. I, a banda de la música, per tot l'embolcall dels discos, que és moderníssim gràficament.
Per què no fas servir aquest material musical a La competència ?
Alguna cosa sí que hi hem fet servir, però el problema és que és material cantat. A la secció del Justo posem rumbes cantades, perquè és com fa ràdio el Justo Molinero de veritat. Si fotéssim algun personatge, per exemple un DJ radiofònic català ancorat en els 60 i engolant la veu com es feia en aquells anys, podríem tirar per aquí. Però de moment no ho tenim en cartera.