“Les pantalletes no han fet que els nens deixin de quedar atrapats pels titelles”

Per la Mercè va fer deu anys que el titellaire Eugenio Navarro va decidir embarcar-se en un projecte molt personal: el petit teatre La Puntual, que, amb capacitat per a una cinquantena de persones, és el més petit de Barcelona. Una sala dedicada als espectacles de putxinel·lis, que fa les delícies de petits i no tan petits. Situada al carrer Allada Vermell, en ple barri de la Ribera, la Puntual ha vist com Barcelona canviava a una velocitat vertiginosa, com el centre de la ciutat s’enfoca, cada cop més, al turisme.

Passen els anys, la tecnologia ho va canviant tot, però un titella segueix atrapant els nens.

Sí, és sorprenent. Fa 30 anys pensava que jo seria un dels últims titellaires, que seria testimoni de com desapareix aquest art tan antic perquè cada nen tindria els seus titelles a la pantalleta. Creia que no tindrien cap interès a venir al teatre, i la veritat és que ha sigut al contrari. La fascinació que provoca en els nens veure titelles, que els expliquem contes, és molt gran, i això no canvia. Ni entenc ni vull entendre per què funciona, però és màgic veure com els nens queden atrapats per un titella. I això no ha canviat per la influència de les pantalletes.

¿I els atrapen els mateixos espectacles? ¿Els cops amb la cachiporra encara els fan riure?

Sí, el Rutines -protagonitzat per l’aventurer Malic- és l’espectacle que més he fet, i és de titelles de cachiporra. Hi ha pares que el troben violent, perquè, òbviament, la gràcia són els cops, que fan que els nens s’ho passin pipa. Ara està de moda que els nens estiguin massa protegits; com aquell que diu, els portem amb casc perquè no es facin mal. Hi ha una tendència a fer que tot sigui cursi, molt pedagògic i avorrit, i els cops dels titelles no hi concorden. Després, però, també hi ha pares que em feliciten quan acaba l’espectacle perquè han sentit que el cor del seus fill anava a cent. Pots dir que és poc educatiu, però mira la cara dels nens: els crits que fan quan avisen els protagonistes que tenen algú a l’esquena... És una bogeria.

Els titelles han de trencar normes?

Sempre ho han fet. Han de sortir del que és políticament correcte, i això és el que atrapa els nens.

Vostè ha fet bolos a l’Àfrica. ¿Allà la resposta dels nens és la mateixa?

Amb els espectacles de cachiporra, com que són hòsties, no hi ha idioma. A l’Àfrica passa igual que aquí: el riure és el riure. I a tots ens fan gràcia els cops. Jo tinc un foradet per espiar, quan puc, el públic, i sempre veig que la resposta és molt bona. Allà, això sí, quan hi ha moments musicals, s’aixequen i ballen: la música per a ells és molt important. Però també hi ha canvis en la reacció segons el lloc: en un moment de l’espectacle hi ha unacorrida de toros, i per exemple quan vaig a Sevilla el públic fa olés, mentre que a Barcelona hi ha un silenci sepulcral. Una cosa que sí que em sobta a l’Àfrica és que, quan acaba l’espectacle i abaixo el teló per saludar i que es vegi tot, veig cares de sorpresa de veure un home blanc, tot suat, que ha treballat per a ells.

¿La Puntual també té un vessant social?

Sí, vaig voler que les funcions dels divendres s’obrissin a les cases d’acollida. Cada divendres poden venir fins a deu nanos amb els monitors a veure l’espectacle. Després hem intentat acordar altres convenis, però el problema és que per qüestions de mobilitat o dificultat logística molts cops prefereixen que vagi jo allà a fer l’espectacle i, en canvi, nosaltres volem que siguin els nens els que vinguin i visquin tot el xou de fer cua, agafar l’entrada...

¿Pot ser la seva porta d’entrada al teatre?

Els nens que han vist teatre, que saben que no és una tele, que s’hi pot participar però que t’has de comportar mínimament, tenen un bagatge que va més enllà de només jugar a futbol o mirar la tele. Si llegeixen contes, miren titelles, el Super3... Tot això és una riquesa.

Ha vist canviar molt el barri?

Sí, molt. Va desapareixent tot el que era de barri: hi havia una papereria que ja no existeix, la drogueria... Ara tot són cafeteries. Tot s’enfoca al turisme i molts veïns també en marxen, perquè no és un lloc on sigui fàcil viure-hi.