Kate Manne: "Les persones amb una mica de sobrepès viuen més anys"

BarcelonaDes que té memòria, Kate Manne ha volgut estar més prima. És una de les primeres confessions que aquesta filòsofa i professora a la Universitat Cornell fa a Irreductibles (Capitán Swing), un llibre en el qual les reflexions personals deixen pas a una anàlisi àmplia de com la grassofòbia actua com a factor de desigualtat i opressió.

Comencem com el llibre, a Londres.

— Em van convidar a fer una gira pel meu anterior llibre, una bona oportunitat. El primer que vaig pensar va ser: "Estic massa grassa per ser feminista en públic". 

Per què?

— Estar grassa et resta autoritat, especialment a les dones. I jo havia de parlar de misogínia, de patriarcat. Em preocupaven els comentaris i els insults sobre el cos que em poguessin fer mal. Però sobretot em preocupava que simplement veiessin un cos gros i no m’escoltessin. 

Per què dius que la grassofòbia és estructural?

— Fixa’t en el nombre de sectors en què té un impacte en la vida de les persones: educació, sanitat, accés a espais públics, ocupació… No només afecta els entorns interpersonals, és un conjunt sistèmic de formes opressores. 

Posa'm exemples. Com afecta a la feina?

— Un dels estudis més il·lustratius és un que va comparar una dona grassa, una de prima, un home gras i un de prim. Es van escollir diferents sectors: professors universitaris, botiguers, venedors, treballadors manuals. I es van repartir expedients pràcticament calcats, l'únic que era diferent era la fotografia. L’home prim sempre era el preferit. La dona grassa, l’última.

¿És un factor equivalent a raça o sexe?

— Crec que sí. És un aspecte infravalorat dels biaixos sistèmics. I ens hem anat sensibilitzant amb la misogínia, el sexisme i el classisme –almenys alguns–, però la grassofòbia és un eix d’opressió que es troba amb tots aquests, i no sé si en tenim la mateixa consciència. 

Dius que és el biaix que empitjora.

— És l'única forma de biaix implícit que els investigadors de Harvard han vist que va en augment, si ho comparem amb la raça, l'ètnia, la sexualitat, l'edat i la discapacitat. Ens indica una cosa ben clara: no estem fent progressos i fins i tot anem enrere. 

La història de la Jane és molt dura.

— Va començar a perdre pes, però quan consultava els metges li deien que encara n’havia de perdre més perquè estava grassa. Al final va resultar que tenia un càncer que havia envaït molts òrgans. Era massa tard per tractar-lo. Sense ser sorprenent, és una història impactant. 

No és sorprenent?

— Les persones que han viscut amb un cos obès tota la vida comproven sovint que els metges no veuen més enllà del seu pes. I això condiciona tota la resta del pensament, perquè no són capaços de veure que els símptomes potser no tenen a veure amb la mida corporal. 

¿Les persones amb sobrepès estan menys sanes?

— Les persones amb obesitat, sí. També les que estan massa primes. Però hi ha molts estudis que diuen que les persones amb un IMC (índex de massa corporal) d’entre 25 i 30, o sigui, amb sobrepès, viuen més anys. Hi ha una part del greix al cos que és protectora.

Què en penses, de l’IMC?

— Que és una mesura molt problemàtica, entre altres coses pel que acabo de dir: les persones amb sobrepès tenen millors dades de malaltia i mortalitat. Saps d’on surt, l’IMC?

D’on?

— Es basa en militars flamencs del segle XVIII. Per què hauríem de mantenir avui com a estàndard la mitjana d’aquells cossos de fa 300 anys? I són gràfics que s’han adaptat bàsicament a la cultura anglosaxona mitjançant taules del principi del segle XX per a companyies d’assegurances. Molta gent pensa que és la mesura d’un pes saludable en funció de la teva alçada, quan en el fons et diu quins cossos eren la mitjana fa anys, amb la convicció que aquest hauria de ser l’estàndard. És absurd. 

Però tots volem estar prims i rebutgem els grassos.

— Els cossos grassos desperten moltes vegades el fàstic visceral i físic, també cap a nosaltres mateixos. I el fàstic físic és fàcil de confondre amb fàstic moral. De manera que convertim el cos gras en una cosa culturalment fastigosa. 

I això què implica?

— Es considera que algú gras és algú amb menys virtut, perquè tendim a confondre la resposta de fàstic amb una condemna moral. I aleshores busquem una manera de racionalitzar-ho. I pensem que les persones grasses no s’esforcen, són mandroses, quan habitualment són persones que han dedicat molt temps i esforç a intentar aprimar-se. 

De fet, el cos el determina molt la genètica.

— És gairebé tan hereditari com l’alçada. Aproximadament el 70% del pes s’explica per la genètica, i en l’alçada és un 78%. Us imagineu dir-li a algú que s’esforci per ser més alt?

Com afecta la mirada masculina heterosexual?

— La misogínia es beneficia de la fòbia al greix. Crec que té una funció particular: permet classificar les dones de manera inversament proporcional a la seva massa corporal. I és útil des de la perspectiva del patriarcat. 

Per què?

— Els homes privilegiats es pensen que tenen el dret a estar amb dones que els confereixin més capital social i sexual. Com es determina? Per com sigui de guapa i prima la parella. De manera que el pes és un indicador del capital que pots aportar a un home dins d’una societat patriarcal. 

Però els homes poden desitjar dones grasses.

— Hi ha un tiktoker que sempre diu: “Els homes surten amb altres homes”. El que vol dir és que no importa qui els atrau. Hi ha homes que se sentiran atrets per dones més corpulentes però hi tindran relacions en secret o sense dir-ho als amics, perquè la persona amb qui surtin ha de ser respectable als ulls dels altres homes.

El capítol sexual és un dels més durs. Deixes entreveure un abús d’un professor, i com no vas poder dir res.

— Hi ha alguna cosa devastadora i comuna, quan no estàs posicionada com a dona desitjable, perquè si no soc atractiva, ningú es creurà que algú hagi pogut abusar de mi. 

Expliques un cas extrem al Canadà.

— El jutge no va veure violació en el cas d’una dona grassa. En el seu escrit deia –literalment– que tenia una cara bonica, però que per la figura, per la forma del seu cos, s’havia pogut sentir afalagada per l’atenció que li havia mostrat aquell home. I això servia per justificar que ella havia consentit. 

Què és el hogging?

— Una pràctica de les fraternitats dels Estats Units, que competeixen per veure qui se’n va al llit amb la dona més grassa. Una pràctica horriblement explotadora en què aquestes persones van a la recerca de dones grasses per competir amb els seus amics homes.

Com podem aprendre a acceptar el nostre cos? 

— No crec en el body positive, crec que és difícil ser positius tota l’estona sobre els nostres cossos; tampoc crec en la body neutrality, que és aquesta idea d’acceptar el cos tal com és i ja està. Proposo una cosa que he anomenat reflexivitat corporal. 

Què és?

— El teu cos és teu, i el cos de l’altre és de l’altre. No pot ser objecte d’avaluació quantitativa, perquè simplement és el vehicle per viure la vida. Pot ser font de plaer i dolor, però la clau és que no l’hem de classificar, ni comparar, ni jerarquitzar. 

Enmig d’això, arriba l'Ozempic. Què et sembla?

— Ha democratitzat la primesa. Però em preocupa que veiem cada cop més tendències d’aprimament intens. A Hollywood ja no es tracta d’estar prim, has d’estar extremadament prim. I al mateix temps sento compassió i solidaritat cap a les persones que pateixen grassofòbia i poden trobar en aquests fàrmacs una forma de reduir els danys.

Dius que el cos t’ha pres coses.

— Ballar sense vergonya, gaudir de banyar-me a la platja o a la piscina…

Però acabes el llibre dient que t’has comprat un banyador.

— I he estat una setmana a la platja amb el meu marit i la meva filla, he gaudit de les onades.