Pep Freixa i Sílvia Torralvo: “Hi ha pares que prenen els psicòlegs per gurus”

GironaSón els creadors del mètode Volaverunt, un nom inspirat en un gravat de Goya que vol expressar amb ironia que alguns joves viuen als núvols. Aquest mètode dóna pautes per actuar davant els conflictes que plantegen els adolescents en la vida diària. Preocupats pels joves que perden part de la seva vida i la seva energia atrapats en l’apatia i el consumisme estèril, els dos psicòlegs gironins també han constituït l’associació Junior Crescit.

Què és el mètode Volaverunt?

Pep Freixa : Un mètode que ens ajuda a facilitar el trànsit, a vegades conflictiu, dels adolescents a la vida adulta. És una manera de divulgar estratègies i tècniques perquè els pares ajudin els seus fills a créixer.

No han sigut sempre conflictius, els adolescents?

P.F. : Sí, però és que ara molts són eternament adolescents. Aquesta societat necessita joves energètics i potents, amb ganes de fer coses, de viure, i ens en trobem que són totalment apagats i necessiten ajuda. Van a la universitat i els acompanyen els pares a matricular-se, tenen qualsevol problema i els pares han d’estar-hi sempre a sobre. Posem els joves en capses de vidre. En altres cultures tenen una energia deu mil vegades superior: les circumstàncies de la vida els han fet créixer. Els nostres joves entren en una zona de comoditat -tenen mòbils, la casa calenta, tot a canvi de res- i viuen massa protegits. Es tornen obesos, passius, agressius i avorrits.

Quins són els problemes més greus que us trobeu?

Sílvia Torralvo : Cada cop hi ha més adolescents que no surten de casa. Es tanquen a l’habitació, els costa anar a l’escola, no tenen cap motivació... Hi ha diversos graus, esclar, però s’accentua la tendència a l’aïllament.

P.F. : És com si el món els fes por. La gent dedica molts diners al fet que els seus fills trobin feina i facin activitats, però és més important canviar l’actitud dels pares, que són els que realment tenen la capacitat i el poder perquè l’adolescent canviï.

I què han de canviar?

S.T. : L’ordre és fonamental. Són pautes bàsiques i de sentit comú. A la família, les normes les posen els pares. Dins del seu espai privat, ha de començar a posar-se-les l’adolescent: habitació, hobbies... S’ha de permetre que gestioni la seva vida. I en l’espai social, els pares han de deixar que la societat posi normes: si l’escola renya el seu fill, els pares no han d’anar a queixar-se.

P.F. : Als pares els diem que siguin feliços i ja veuran que el seu fill està bé. També els diem que deixin de fer cas als psicòlegs i actuïn amb sentit comú. Si s’equivoquen, no passa res. El problema és que hi ha pares amb por de prendre decisions que només es dediquen a demanar consells i prenen els psicòlegs per gurus.

Vosaltres aconselleu els pares.

S.T. : Sí, però intentem que visquin, que explorin. Mobilitzem, alhora, l’energia masculina i la femenina. La masculina limita, marca i estimula el creixement i la femenina representa la creativitat, la protecció, la part més amorosa. La nostra relació de treball en equip és un bon exemple per a les parelles: ens fem bromes, discutim, treballem...

Però tots tenim una part femenina i masculina, no?

S.T. : Parlem d’arquetips, de rols. És possible que dins d’una família la dona agafi el paper masculí i l’home el femení, tot i que normalment és a la inversa. Això també es pot fer extensiu a les parelles homosexuals. En qualsevol cas, perquè l’adolescent creixi cal la part que estimula i la part que protegeix.

P.F. : Teníem una parella de pintors que s’entenien molt bé: ell feia el dibuix i ella el pintava; l’estructura, els límits i l’ordre són la part masculina, i la creativitat i la bellesa, la femenina.

¿Algun missatge indispensable per als pares?

S.T. : Que el seu fill no és seu, és de la vida. No és el seu nino, ni el seu gosset, ni el seu objecte, ni la seva parella. Té la seva vida i ha de fer el seu procés.

P.F. : Que confiïn en els seus fills, que els llancin com als ocells, que els deixin volar. I que no han de ser pares perfectes: la imperfecció ajuda a créixer.

Només treballeu amb els pares?

S.T. : També fem tallers amb joves i teràpies amb professionals que treballen amb joves. Tothom ajuda a créixer els adolescents, no només la família, també els que estan dia a dia amb ells. Igualment és veritat que alguns pares allarguen l’adolescència fins als 40 anys.