Separar-se després de 50 anys junts per entrar a una residència: "Em trenca per la meitat"
L'ingrés a un centre per a gent gran és un cop emocional per als residents, però també per als familiars cuidadors
Cerdanyola del VallèsSón les sis de la tarda d'un diumenge i el Paco torna cap a la residència de gent gran després d'haver dinat a casa amb la família. Així que surt per la porta amb la cadira de rodes, l'Antònia, la seva dona, cau rendida sobre la butaca. "A mi això em trenca per la meitat", diu, i no pot evitar que les llàgrimes li comencin a lliscar per les galtes. Una davallada recent en la salut del Paco l'ha obligat a ingressar en un centre per rebre atenció mentre ella encara viu a casa. L'Antònia ha cuidat el seu marit durant anys, fins i tot a costa de la seva pròpia salut, i tot i que la situació ja no era sostenible, intentaven ajornar l'ingrés a la residència al màxim per no haver-se de separar.
Com ells, molts matrimonis grans es veuen obligats a deixar de conviure després de tota una vida junts. Tot i que sovint viure en un centre és la decisió més lògica pel moment vital, fer el pas comporta dificultats emocionals. El Paco viu aquest canvi amb una certa angoixa, perquè diu que molt senyors moren al centre i que a ell li agradaria estar rodejat de la família els seus últims dies. "Els centres moltes vegades són l'estació final; per tant, ingressar-hi pot portar aquesta soledat més existencial de pensar que mai s'ha estat tant a prop de la mort", reconeixen Laura Coll-Planas, doctora de la Societat Catalana de Geriatria, de l'Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya, i Dolors Fitó, vocal de residències de la mateixa societat.
Més de 50 anys junts
Des de fa dècades, la salut del Paco ha estat un còctel impossible. Als 57 anys va patir una retinopatia diabètica derivada d'un infart que el va deixar amb un alt grau de ceguesa, i això va suposar un gran daltabaix per a ell, que va haver de canviar la seva manera de viure. Des d'aleshores ha patit tres infarts, una caiguda que el va afectar a la mobilitat i li van diagnosticar un Alzheimer que, per sort, avança amb lentitud. Fins ara la seva cuidadora havia estat l'Antònia.
La parella es va conèixer l'any 1972. "Ell ja feia temps que em volia demanar per sortir, però no s'atrevia", diu la dona fent broma. Van festejar durant tres anys fins que van decidir casar-se, i des d'aleshores no han passat ni un dia separats. Després de construir una vida plegats, la dona admet que se sent culpable arran de l'ingrés del seu marit a la residència. "Ara és quan més em necessita, però ha arribat un moment que el meu cos no pot més", lamenta.
Coll-Planas explica que cada entorn cultural dona un valor diferent a les cures. "Aquí tenim integrat que la família se n'ha de fer càrrec, i no pas una institució. Per això es genera una culpa social", descriu i explica que això no ajuda a fer que la persona que es queda a casa accepti aquesta nova realitat. De fet, històricament les dones han tingut una gran sobrecàrrega a l'hora de cuidar els seus familiars. Quan deleguen les cures en una institució o en altres, "han de superar també aquesta pressió social que les fa sentir que estan fallant al seu marit i que no fan el que s'espera d'elles", afegeix la doctora.
Un dol en vida
Segons Coll-Planas, l'ingrés a la residència comporta un procés de dol per a tots dos membres de la parella. La persona que es queda a casa ha de "resignificar el seu propòsit diari i trobar una nova identitat que vagi més enllà de ser cuidadora", i afegeix que això pot provocar "una síndrome del niu buit que pot conduir a una solitud no desitjada".
Pel que fa a la persona que passa a viure en un centre, "hi ha una crisi de l'envelliment en què es detecta un dol de l'autonomia i també de la identitat. Ja no poden fer el que feien i s'han convertit en una persona que viu a una residència", explica la gerontòloga. De fet, una de les coses que el Paco afronta amb més dificultat és la pèrdua d'intimitat derivada de la seva dependència: "Ja no puc anar sol al lavabo; fins i tot en això he de demanar ajuda a les treballadores, i per a mi és dur", lamenta.
Fitó adverteix que quan s'arriba a la tercera edat "la cura emocional queda en un pla secundari, però és molt important que a les residències es tingui present la pèrdua que comporta l'envelliment". A més, comenta que les activitats en família al centre també poden combatre el sentiment d'abandonament dels residents, i que és positiu incloure en la dinàmica de la residència el membre de la parella que no hi viu, "perquè si té la necessitat de cuidar, ho pugui continuar fent".
L'Antònia creu que són afortunats perquè el seu marit ha pogut ingressar en una residència propera. Ells viuen a Cerdanyola del Vallès i el centre és a Bellaterra. Com que el Paco no estava a cap llista d'espera per una plaça pública, una de les pors de la dona era que l'ingressessin lluny de casa i no poder anar a visitar-lo tan sovint. No obstant això, la mensualitat de la residència suposa un gran esforç econòmic per a ells: "De moment estem estirant els nostres estalvis, però, si s'hi ha d'estar gaire temps, no sé com ho farem", comenta.
La salut del Paco, però, ha millorat molt des que està a la residència. Quan vivia a casa estava deprimit i es negava a moure's o a seguir una dieta que l'ajudés amb la diabetis. "Ara noto que la rutina fa que estigui més controlat i tingui més forces per caminar, i això m'anima a continuar així per trobar-me bé", comenta l'home. L'Antònia admet que tot plegat la fa estar més tranquil·la. "Tot i que el trobo molt a faltar, sé que allà està molt cuidat" celebra.