Mireia Martínez: "Hauria agraït que algú em digués: «No pateixis, podràs veure el cos del teu germà»"

BarcelonaMireia Martínez tenia 22 anys el 17 d'agost del 2017, quan el seu germà Xavi de tres anys va ser assassinat a la Rambla de Barcelona. Durant els últims anys ha decidit formar-se com a psicòloga d'emergències i ha estat al costat del seu pare en l'activisme pels drets de les víctimes de terrorisme. Amb ell i altres membres, el mes de maig van presentar l'Associació 17-A: Volem Saber la Veritat.

Heu criticat el tracte de les administracions des del 17-A. Què és el que més van trobar a faltar?

— Al principi, el pitjor va ser que estàvem completament sols. Quan et passa una cosa així, el xoc és tan gran que no processes la informació de manera adequada. Imagina't si has de passar per institucions que no coneixes, anar a la comissaria, al CAP perquè et faci un informe de lesions per un judici que encara ni saps que tindràs... És una revictimització constant. Hauria agraït algú que ens digués: "T'acompanyo aquí", "Fes això", o "No pateixis, podràs veure el cos del teu germà". Teníem preguntes com: "Per què tenen un cos durant cinc dies a la Ciutat de la Justícia?".

No van rebre cap instrucció?

— No. La meva tieta era a Eivissa, jo a Almeria, i el meu pare estava aquí sol. Aquell dia ell va tornar a casa sol, sense saber on havia d'anar l'endemà ni què havia de fer, havent deixat el meu germà a l'Hospital Sant Pau. Vam esperar cinc dies per poder-lo enterrar. El meu pare anava cada matí, sol, a la Ciutat de la Justícia per demanar informació. Dia rere dia, com un malson que es repetia. Una persona que no està dins de totes les seves capacitats cognitives necessita acompanyament.

Què va fallar?

— Penso que va fallar gairebé tot. Els sistemes d'emergències estaven col·lapsats, tot i que tothom es va excedir en la seva feina. Però potser d'això em queixo. Als psicòlegs d'emergències els ha passat sempre, que se'ls veia com els voluntaris, per dir-ho d'alguna manera. I no. És una feina, i s'ha de protocol·litzar de manera conjunta amb tots els serveis d'emergències. Em consta que s'està fent.

En quins altres moments hauria agraït que algú els acompanyés?

— Un dia ens van trucar els Mossos avisant-nos que vindrien a casa per agafar empremtes. Estàvem tota la família destrossada. Van buscar empremtes per tot arreu, es van emportar joguines... Són protocols molt durs a nivell de revictimització, i ens deixen imatges que no oblidarem mai. No és només el moment de l'incident; el que més mal ens ha deixat és tot el que ha vingut després. Per exemple, l'autòpsia. Ara sé que en qualsevol mort que no és natural i passa a ser judicial, cal una autòpsia, però ningú ens ho va explicar. Quan t'imagines un nen de 3 anys que li estan fent una autòpsia, el primer que penses és que la família no el podrà veure. Però si t'expliquen que sí, l'angoixa i el malestar hauria estat diferent.

Ara que es dedica a la psicologia d'emergències, com valora l'atenció que van rebre?

— No puc valorar-ho, perquè va ser inexistent. Hauria de dir un zero. Em va costar aconseguir tractament psicològic. A l'hospital, tot i que em van posar com a preferent, em van tractar vuit o nou mesos després, i em feien una visita cada tres setmanes o cada mes. Finalment, a través de la UAVAT –la Unitat dAtenció i Valoració d'Afectats per Terrorisme–, Sara Bosch em va recomanar una psicòloga que havia treballat amb el dol, ambfamiliars de víctimes de Germanwings. Va fer-me teràpia gratuïta durant un any, perquè jo encara no havia rebut l'ajuda del ministeri. Això és una altra preocupació per a la víctima: potser no ho puc pagar. Com li torno a aquesta dona tot el que està fent per mi?

Ara treballa amb ella. Com és la feina?

— Sí. Quan em va donar l'alta, em va dir que em volia al seu equip. Soc psicòloga infantojuvenil, em vaig especialitzar en infants, trauma i dol. L'any passat vaig decidir formar-me en emergències i vaig acabar el màster al maig. Quan hi va haver la DANA estava estudiant el màster, i vaig treballar allà amb l'ONG Educo, amb nens de l'escola Orba d'Alfafar. Va ser una experiència brutal. Tenien l'edat que hauria tingut el Xavi.

La feina dels psicòlegs sempre té una càrrega emocional, en té més per l'experiència que ha viscut?

— Sí. De vegades venen pensaments intrusius. De fet, el màster me'l vaig prendre com una prova. Si un metge té fòbia a la sang, no podrà ser metge. Jo volia ser psicòloga d'emergències, però potser no podia. Cadascú té el seu límit. He anat a simulacres d'atemptats terroristes i d'incendis, i encara no sé com reaccionarà el meu cervell davant d'una emergència, ningú ho sap. Però considero que estic preparada. A més, és molt diferent estar en el paper de víctima que en el de psicòloga. Aleshores el que importa és la persona, no importes tu.

Quan va decidir ser psicòloga?

— Quan hi va haver l'atemptat tenia 22 anys i estava a segon de psicologia. Ho volia deixar. Pensava: "Per a què serveix? Si quan passen coses d'aquestes ningú t'ajuda i no hi ha res preparat". Però un dia ens van venir a buscar els Mossos per anar a un acte, i xerrant amb els agents va sortir el tema. Recordo que em deien: "Mireia, no veus que tu amb el que has viscut, i si t'estàs formant, pots ajudar molt?". Vam tenir una xerrada molt xula, i al final vaig continuar.

Com explicaria la importància de l'acompanyament psicològic?

— Ho és tot; un 10. Quan et passa una cosa així, deixes de ser la mateixa persona. T'has trencat, s'ha parat el rellotge, comences a tenir simptomatologia posttraumàtica, el cervell comença a transformar-se, el teu entorn social es transforma. Jo vaig passar de ser una noia superalegre i que tenia molts amics, a no tenir a ningú. No per la gent, sinó perquè tu t'aïlles sense voler-ho, la teva vida passa a tenir altres prioritats. Em venien pensaments com: "Després d'això, com es torna a somriure?" o "Com torno a gaudir d'una cosa tan tonta com escoltar música?". Vaig estar sis mesos que no engegava la ràdio del cotxe, i no sabia si podria tornar a la universitat.

Se li va fer molt difícil tornar?

— Vaig tornar-hi dos mesos després, cap al novembre. Abans, era incapaç d'anar a Barcelona. També em preocupava què hauria d'explicar als companys. Van ser moltes coses, però la universitat em va posar moltes facilitats. Els companys van decidir que era millor que no es parlés de res. No sé si va ser millor o pitjor, perquè em vaig sentir molt sola. Envoltada de psicòlegs i molt sola. Ningú s'apropava, ningú em deia res. Ningú sabia com fer-ho. Sort de dos o tres professors que van estar amb mi sempre. Em portaven a dinar i parlaven amb mi. Totes aquestes coses les valores i te'n recordes moltíssim.

Quines altres coses la van ajudar?

— La bona fe de la gent. És una llàstima, perquè hauria de ser també des de l'àmbit professional. Per a mi, es van trencar molts valors, a nivell social. Et passes la vida confiant en un estat, perquè és el que t'ha de protegir. Pagues impostos per això, no? I quan et passa una cosa d'aquesta magnitud, una de les coses més greus que et poden passar a la vida, no tens aquest suport. I t'ho planteges tot. Continuar estudiant? Per què? Em poso a treballar? Per què? Encara ara és una lluita interna. Ho fas, però no amb els mateixos ulls ni la mateixa il·lusió. A mi em van tocar molt més les imatges de després. No m'ha traumatitzat només el fet, sinó tot el que ha vingut després.

Segur que no és agradable haver-ho de recordar.

— S'ha de fer. S'ha de parlar, perquè ha de servir per alguna cosa. Tampoc ho he explicat tantes vegades. Encara avui, quan conec gent nova, no sé en quin moment es diuen aquestes coses. És un dilema que encara tinc. Ara he conegut molts companys del màster i, òbviament, no vaig dir absolutament res. Però, ostres, és un 80% de la meva vida.