"No me'n vaig poder acomiadar": el moment de comunicar la mort d'un pare en un sinistre

Reus / SabadellQuan van picar al timbre, la Mar Capdevila va pensar que era el seu fill, que s'havia deixat les claus. Eren dos agents dels Mossos d'Esquadra, acompanyats de tres persones més. Es va sorprendre, però no es va imaginar el pitjor. Van entrar, es van asseure, i després d'un silenci curt, van comunicar la mala notícia: la seva parella, el pare dels seus fills, havia mort en un accident de moto. "Vaig desconnectar. Parlaven, però jo no hi era. Havia marxat –descriu la Mar–. Els deia que marxessin, que volia estar sola, que volia plorar sola. Estava en xoc, en un núvol", continua. No la van deixar sola.

Va ser la primavera de l'any passat, i recorda que li van venir moltes preguntes al cap. Què havia passat? Com havia mort? Havia patit? I un remordiment que encara l'acompanya: "No me'n vaig poder acomiadar". El seu fill, en Daniel Yeste, pronuncia exactament la mateixa frase, i afegeix que només volia veure el cos del pare. Parlen des de la ferreteria familiar de Reus, i l'àvia escolta la conversa uns metres més enllà, asseguda davant d'un ventilador.

Aquests són els primers pensaments que més es repeteixen davant d'una notícia tan traumàtica. "Volen saber si ha sigut una mort lenta o ràpida, quines han sigut les últimes paraules, com ha sigut, si ha sigut culpa seva", explica la inspectora Elena Martínez Moreno, subcap de la Divisió d'Investigació Viària dels Mossos d'Esquadra. Ells són els encarregats d'anar als domicilis —sempre és presencial— dels familiars de les víctimes per comunicar el seu traspàs. Normalment ho fa el cap de torn acompanyat també de psicòlegs del Sistema d'Emergències Mèdiques (SEM). La inspectora admet que no sempre poden respondre a totes les preguntes dels familiars: "Si no tenim alguna informació, no la diem. No els podem enganyar, encara que sigui perquè ho portin millor", insisteix.

El moment de dir-ho és complex, i els agents reben formació per fer-ho de la manera més empàtica possible. "És una notícia colpidora que fractura vides; necessita veracitat i sensibilitat –apunta la inspectora–. Ha de ser directe, no podem donar mil voltes. Demanem entrar a dins de casa, així és més còmode per als familiars, i ho diem directe: el Víctor ha mort", apunta la sergenta Esther Morillas Vallès, de l'Àrea Central d'Investigació d'Accidents, fent servir un nom comú per exemplificar-ho.

Les respostes poden variar molt. Fins i tot han tingut reaccions d'alegria en casos en els quals la víctima agredia la parella. Sobretot, però, es repeteix la incredulitat, el trencament emocional i la negació d'una mort propera. Recorden el cas d'una noia que va morir en un sinistre i el pare, després que li comuniquessin la mala notícia, li va trucar deu vegades igualment. No es creia que ja no hi fos. A la Mar a vegades també li passa: "Encara espero que arribi. El sento pujar les escales. Per a mi no ha marxat", reconeix.

Diu que des d'aquell dia ha perdut la noció del temps. Abans mirava les campanyes del Servei Català de Trànsit per prevenir accidents i pensava: "Això a mi no em passarà". "Però m'ha passat, i vull encendre una llum dins la gent i dir que passa, que no és una cosa inventada", lamenta. La inspectora insisteix que "darrere de cada sinistre hi ha una família". "Cada vegada que hi ha un mort a les carreteres tenim la sensació que no estem aconseguint fer el clic perquè això s'aturi. Demà tu pots ser el familiar d'una víctima morta", afirma.

Seguiment

La relació entre els Mossos i els familiars de les víctimes no acaba amb la comunicació de la mala notícia. Els agents deixen un telèfon per poder parlar de l'evolució de la investigació, i també faciliten el contacte del Servei d'Informació i Atenció a les Víctimes de Trànsit (SIAVT). "A vegades, la relació va més enllà dels termes professionals", apunta la inspectora. La Mar també parla en aquesta línia: "No veus un mosso, veus una persona que et comprèn". És un procés de "dol llarg", accepta, que "mai acabes de superar", però amb ajuda la "pena va marxant".

La pena, però, a vegades torna quan menys t'ho esperes. Fa poques setmanes, la Mar i en Daniel van rebre l'atestat policial que explicava com havia mort el seu marit i pare. L'han fullejat; no el poden mirar sencer. Va sortir de la via d'una carretera revirada a la Vilella Baixa, un traçat complicat, però que havia fet altres vegades i amb molts anys d'experiència al manillar. "M'agradaria saber què pensava en aquell moment", comenta la Mar, que no pot evitar emocionar-se. La família lamenta que la zona no estava ben senyalitzada, i l'atestat dels Mossos també apunta que es podria millorar. Ara, aquestes recomanacions s'han enviat al titular de la via, la Diputació de Tarragona. La família, però, lamenta que no s'hagi fet res des de llavors. "La seva vida no era important? –pregunta la Mar–. El meu pare no el recuperaré, però es pot evitar que torni a passar", lamenta també en Daniel.

Fotografies

A la ferreteria de la Mar hi ha diverses fotos familiars. Els Mossos que es dediquen a comunicar males notícies s'hi fixen. Quan entren en un pis, veuen fotografies que "mai tornaran a ser les mateixes". En el trajecte fins a la casa, hi ha nervis, silencis i també la necessitat de saber tant com sigui possible sobre la família que veuran per intentar posar-se en el seu lloc i intentar tractar-los de tu a tu. "L'experiència ajuda, però no t'hi acabes d'acostumar mai", explica la sergenta.

Després de veure tantes vides estroncades, la seva motxilla emocional, la dels policies, també "es carrega", admet la inspectora: "Et fa pensar que mai has de sortir enfadat de casa perquè no saps què passarà a fora". Per això fan jornades de buidatge emocional en el si del cos. "És important fer una bona comunicació, perquè ho recordaran tota la vida", conclou.