CASTELLDEFELSSet anys d'angoixa. Així descriuen María José Ariza i Gemma Albadalejo la manera com han viscut el període de deliberació del Tribunal Constitucional (TC) respecte al recurs interposat pel PP el 2005 contra el matrimoni entre persones del mateix sexe. Ariza, una advocada de 40 anys, i Albadalejo, una professora de 39, es van casar el febrer del 2011, després de més d'una dècada de relació. És una dels milers de parelles que van fer ús del dret que els atorgava la llei aprovada pel govern socialista, que normalitzava les unions entre parelles homosexuals. "Tots aquests anys hem viscut amb la inquietud de no saber què passaria amb el recurs", expressa Ariza. Ahir a la tarda van respirar alleujades després de conèixer la decisió emesa pels magistrats del Constitucional.
La parella, que resideix a Castelldefels des de fa sis anys, havia fet altres passos abans de convertir-se en un matrimoni. El 2004 van decidir que estaven preparades per tenir fills. Van recórrer a una clínica de reproducció assistida i el 14 de juny de l'any següent va néixer l'Albert. "Vam començar la casa per la teulada", ironitza Ariza. Quan van tenir descendència encara no s'havia aprovat la llei que validava el matrimoni homosexual, tan criticada per la dreta i l'Església catòlica, una campanya per derogar un dret social que ha generat incomoditats en sectors del PP. Abans del canvi normatiu, Ariza i Albadalejo només podien aspirar a ser parella de fet. "Legalment, el nostre fill només tenia una mare, tot i que era evident que era el fill de totes dues", lamenta l'advocada, que va iniciar els tràmits per adoptar l'Albert. La reforma legislativa aplicada pel Parlament de Catalunya -que reconeixia a les parelles homosexuals la possibilitat d'adoptar- i, sobretot, el pas fet pel govern de José Luis Rodríguez Zapatero van resoldre els buits legals. "El millor de la llei espanyola és que no té límits, que ens iguala a la resta de parelles heterosexuals", sintetitza Ariza. Sota aquest paraigua normatiu, va néixer la segona criatura del matrimoni, l'Elena. Va ser el 30 de març del 2008. Ja no va caldre iniciar cap procés d'adopció.
El neguit pel recurs al TC
Tres motius van empènyer la parella de Castelldefels a casar-se a principis de l'any passat: l'interès que els fills participessin en la cerimònia i en tinguessin un record, la voluntat de fer visible el dret social aconseguit per les parelles gais i lesbianes, i el neguit davant del desenllaç del recurs presentat pel PP al Constitucional. "Ens feia il·lusió fer una festa i posar la cirereta a la nostra família", subratlla l'advocada, que reclama assumir amb normalitat els drets de les parelles homosexuals. "El recurs era com una espasa de Dàmocles. Fa temps que volem tenir la tranquil·litat definitiva que la nostra família no serà qüestionada, que no ens trobarem mai més en una situació de desprotecció jurídica. I em sembla que els que no entenen això són quatre", afegeix Ariza. L'advocada, vicepresidenta de l'Associació de Famílies Lesbianes i Gais, recorda que en els set anys d'incògnites sobre la resolució del recurs al Constitucional s'ha demostrat que el missatge catastrofista dels sectors conservadors sobre la desnaturalització del terme matrimoni i, per extensió, del concepte de família, ha quedat en paper mullat. Al PP tampoc hi ha unanimitat: només cal recordar que el ministre de Justícia, Alberto Ruiz-Gallardón, va casar parelles homosexuals quan era l'alcalde de Madrid.
Com que encara cal molta pedagogia per fer i molta homofòbia per combatre, el col·lectiu gai i lèsbic continua fent feina de formigueta. Ariza i les companyes de l'entitat, que agrupa unes 600 famílies catalanes, faciliten als seus socis assessorament jurídic en qüestions com l'adopció o l'acolliment, participen en sessions divulgatives sobre els nous models de família a les escoles i fan de grup de pressió en l'àmbit polític. Saben millor que ningú que la seva lluita no ha estat un camí de roses, tot i que admeten que mai havien imaginat un reconeixement legal com el que ara impera a l'Estat. "Quan es va aprovar la llei es va demostrar una veritable voluntat política, fruit de molts anys de treball també de col·lectius com el nostre, que perseguia el reconeixement de drets", apunta l'advocada. Ariza insisteix, però, que el matrimoni no era l'únic objectiu que pretenien aconseguir. "No m'interessa el matrimoni si el meu fill no pot ser legalment el meu fill", sentencia.