Mari Pau Huguet: Les dones madures ens sentim encara infravalorades

LleidaDesprés d’una llarga trajectòria professional vinculada gairebé sempre amb Televisió de Catalunya, la comunicadora Mari Pau Huguet (Estopanyà, 1963) ha estat reconeguda aquest mes de març com a Dona Emblemàtica per l’associació Hera de Lleida. Fa més de quinze anys que treballa a l’Oficina d’Atenció a l’Audiència, però continua participant en projectes audiovisuals i assumint moltes presentacions d’esdeveniments.

Crec que és l’entrevistadora més entrevistada de Catalunya.

— És que acostumo a acceptar-ne sempre.

Serà un repte sorprendre-la, després de tantes entrevistes.

— No et pensis. Sempre dic que a mi m'agrada més entrevistar que que m’entrevistin.

Quin consell donaria a un entrevistador com jo davant una persona que ha contestat tantes preguntes com vostè?

— Sobretot que escolti i miri. Al final, el més interessant és el que et dirà el teu entrevistat, no el que preguntis tu.

Sembla un consell molt obvi.

— No et pensis. Em trobo moltes vegades entrevistadors que es passen la conversa mirant el guió i això desconcentra molt l’entrevistat. Quan jo entrevisto, sempre intento que el convidat se senti molt còmode, que vegi que no hi ha barreres entre nosaltres.

No és un consell passat de moda?

— Per què? Una entrevista sempre serà preguntar i respondre, mirar i escoltar, i punt. No hi ha cap altra manera.

Un parany freqüent davant persones multientrevistades és preguntar-los sempre el mateix…

— Pots preguntar-me el que vulguis.

Dissimula el seu accent lleidatà per anar a TV3?

— La tele mai m'ha demanat canviar el meu accent. Al contrari, m'han demanat que no el perdés. De fet, crec que la meva parla va ser una de les coses que va fer que m’escollissin als inicis. En aquells moments, a la tele, no hi havia accent de Lleida.

Ha mirat de conservar-lo?

— Tot i els esforços, m’he anat enganxant molt a l'accent barceloní, sobretot quan soc a Barcelona. Tinc facilitat per les llengües i de seguida m’empelto.

S’està treballant prou per la conservació del català als nostres mitjans públics?

— Ara estem lluitant per mantenir el nostre català.

“Ara” vol dir que abans no?

— Als inicis, hi havia sempre molta presència de gent catalana als programes, i ens demanaven convidats que sobretot entenguessin el català. Però els entrevistadors han anat passant al castellà davant convidats castellanoparlants, encara que entenguin el català. I això sí que em sembla greu.

Tenim la batalla perduda?

— Crec que darrerament hi ha hagut un altre punt d’inflexió i percebo que ara es parla més el català. S’ha obert l’oportunitat a tota mena d’entrevistats i de parlants, però és important que aquesta flexibilitat no ens faci perdre el motiu pel qual va néixer TV3.

Per què va néixer?

— Pel català, perquè la gent sentís el català.

I per un català prou normatiu?

— És cert que darrerament estem empeltant-nos molt del que sentim al carrer, del que s’escriu a les xarxes. Abans, els lingüistes de la casa ens passaven un informe complet dels errors que fèiem per antena.

I ja no ho fan?

— No, però encara ens avisen i els guions estan prou acurats abans d’emetre’ls. Però jo penso que el més important és que ens adonem que la llengua és bàsica, que no la podem perdre. I d’això n’és molt conscient l’espectador.

Com ho sap?

— Molts dels espectadors que ens escriuen a l’Oficina d’Atenció a l’Audiència es preocupen pel català, pel bon ús de la llengua. S'empipen molt quan senten massa castellà. Sembla que la gent estigui mirant la tele amb lupa o amb una llibreta apuntant tot el que diem!

Sempre responen als espectadors que els escriuen?

— Sempre. Interactuem tant amb els espectadors com amb els conductors dels programes sobre els quals opinen. Ho contrastem tot amb els lingüistes i, si l’espectador no hi està d’acord, ens pot tornar a escriure. Hi ha molt feedback.

Una feina ingent!

— Totalment, perquè és anar fent una recerca contínua.

Tinc entès que no és la feina que més l’apassiona.

— Cert. No veig els espectadors, ni hi puc parlar, que és el que trobo més a faltar. M'agrada comunicar-me amb ells, els trucaria a tots, però seria un no acabar i per això ho fem per correu. En el que més m'he dedicat a la meva vida és, en definitiva, a la tele i la ràdio, sobretot la tele. I això sí que ho trobo molt a faltar.

Encara es posa davant la càmera?

— Sí. No m’he aturat. Continuo sent la copresentadora del programa La sobretaula amb el cantautor Pep Picas, que ara s’incorpora a l’oferta del 3Cat, i col·laboro amb el Manuel Campo Vidal i la Red de Periodistas Rurales en un documental sobre l’Espanya buidada.

S’està fent programació de qualitat a la televisió pública? O estem caient en la frivolitat per guanyar audiència?

— Això últim està passant, és cert. Però també trobo que els espectadors fidels de TV3 solien mirar abans els programes frívols en altres canals i no podien tolerar-los a la seva tele. Hi ha certes llicències que no se li han permès a TV3, perquè se la senten seva.

Ara, però, els continguts més seriosos, com els informatius, estan donant més pas a temes lleugers.

— S’està intentant diversificar més, en el sentit d'obrir-se i acceptar altres continguts. De la mateixa manera que els presentadors ja van sense corbata i americana, per donar un exemple. Hem d'anar acomodant-nos una mica al que es demana. En definitiva, estem venent un producte i, qui el compra, sol marcar una mica les tendències.

Li acaben de donar el premi Hera a la Dona Emblemàtica, en reconeixement de la seva trajectòria professional i al seu compromís amb la visibilització de les dones en els mitjans. Se la descriu com “una veu propera, rigorosa i compromesa per donar visibilitat a realitats sovint silenciades que afecten especialment les dones”. Se sent reconeguda amb aquesta descripció?

— Sí, i m’encanta.

Una cosa és que li agradi, una altra és que la descripció sigui acurada.

— M’hi sento representada. Crec que sempre he volgut destacar i donar molta importància a la presència femenina a tots llocs, no només als mitjans de comunicació.

Com els llocs de responsabilitat.

— Els homes sempre heu estat per davant. Cal defensar el dret de les dones, que encara que sigui més visible, no està prou reconegut encara.

Els discursos antifeministes de l’extrema dreta estan fent retrocedir el procés?

— No. La dona s’ha empoderat, ha perdut la por i ha aconseguit prou embranzida per defensar l’espai aconseguit. És hora de deixar d’estar en un segon pla, sempre al darrere. I hi ha molts homes que hi estan donant suport.

Un dels grans prejudicis del món audiovisual és la manca de reconeixement de la dona madura, a diferència de l’home. Com se sent en aquesta etapa de la vida?

— Em sento molt infravalorada, en aquest aspecte. És una lluita que tenim totes les que ja tenim una edat.

Superada per les dones més joves?

— Jo simplement he anat fent anys, com tothom, m'han sortit algunes arrugues, però continuo sent la mateixa, fins i tot amb més experiència. En molts canals internacionals, com la BBC o la CNN, hi ha tants homes com dones madures al capdavant dels informatius, perquè aporten credibilitat i confiança.

I aquí?

— Actualment, això encara no passa. Moltes són noies joves, encara boniques, però no hi ha prou equilibri.

Això no és culpa de la direcció?

— Això és culpa de les tendències, de les modes que ens arrosseguen. Hi ha companys que tenen la meva edat o més grans, que estan fent pantalla. No ho critico. Estic encantada que ho facin, però cal més dones madures i grans.

En pocs anys arribarà a l’edat de jubilació, però.

— A mi no m’agradaria jubilar-me mai. Continuaré fins que pugui. Com els actors de teatre que són dalt de l’escenari fins a edats ben avançades.

Una vida dedicada a una vocació.

— Jo he fet filologia romànica, filologia francesa, però la gran carrera de la vida l'he fet a la tele, amb programes tipus magazín que m’han permès saber de tot. Han estat com una enciclopèdia, m'han aportat una gran riquesa cultural i intel·lectual.

Ha estudiat xinès, rus, alemany… fa classes de teatre musical i dansa, canta al cor de Binèfar, fa vida social i llegeix molt. Tota aquesta activitat no li deu deixar gaire temps per veure televisió…

— La veig molt poc, ho reconec. Sols ho faig quan soc a la redacció, per obligació. És que no tinc hores!

Però estones per venir a Lleida sí que en té.

— Hi vinc cada cap de setmana, a veure la meva mare, a trobar-me amb els amics de tota la vida, a cantar… És que a mi m’encanta Lleida. Hi tinc una gran vinculació.