L’Hospital de Cartró de Capdella, de cambra de mals endreços a monument històric

Torre de CapdellaTot va començar fa prop de deu anys quan l’arquitecta Sígrid Remacha estava cursant un màster de restauració i rehabilitació al País Basc i havia decidit fer un treball sobre les oficines de l’antiga central hidroelèctrica de Capdella (a la Vall Fosca). Eren unes petites cases de fusta que, amb el pas del temps, es van convertir també en allotjaments per als treballadors de la zona.

Durant les primeres reunions amb la directora del Museu Hidroelèctric, Eva Perisé, la jove arquitecta va sentir a parlar que a la central també hi havia un petit hospital en un estat força deteriorat. Molt pocs, ni tan sols els responsables del museu, en sabien gran cosa, d’aquell edifici que estava fet gairebé íntegrament de cartró. No era nou que a principis del segle XX es fessin aquest tipus de construccions, sobretot a Europa, la majoria pensades per atendre temporalment les onades migratòries o atendre damnificats dels conflictes bèl·lics de l’època. El que sí que és ben estrany és que l’hospital d’aquella central hidroelèctrica del mig dels Pirineus suportés els avatars de la història i les inclemències meteorològiques i encara avui es mantingui dempeus (tot i que de forma molt deteriorada).

“Vaig comentar aquest fet al meu tutor i vam reconduir completament el treball”, recorda Remacha. Des d’aleshores, l’hospital ha estat el centre de les seves investigacions. La clau que va fer girar el pany de forma definitiva va ser la descoberta d’una placa de l'empresa alemanya Christoph & Unmack, referent del segle XX en la construcció d’edificis prefabricats, que la confirmava com a subministradora de l’hospital. Aquesta notícia ho va desencadenar tot. Un procés lent que ha acabat amb la formació d’un ampli equip multidisciplinari d’especialistes format, entre altres, per Marta Freixa, Cari de la Penya, Anna Pastor, Mercè Gual, Violant Bonet, Josep Bunyesc i també Sígrid Remacha, que han convertit aquesta construcció en un objectiu a recuperar i museïtzar.

Després d’uns primers treballs de consolidació que s’han anat executant últimament per evitar la degradació total del vell hospital, el Museu està enllestint ara la redacció d’una memòria exhaustiva que permetrà valorar definitivament el cost de la seva restauració completa, que s’hauria d’executar l’any 2026. Encara es desconeixen els fons públics que s’utilitzaran per assumir la despesa necessària; tot dependrà de quina serà la xifra final, però la voluntat ferma és començar la feina l’any vinent.

La restauració consistirà primer en arreglar aquelles parts de cartró que estan en més bon estat i, posteriorment, incorporar material nou a les zones més deteriorades. Restauradors, conservadors i arquitectes estan treballant conjuntament en l’elaboració d’aquesta memòria que permetrà, finalment, la incorporació de l’hospital com a element visitable en el conjunt del Museu. Actualment, l’hospital està tancat al públic i tan amagat que ni tan sols es pot observar des de la distància.

Un futur participat

El Museu Hidroelèctric de Capdella va encarregar un pla de gestió a l’assessor de la Unesco Joan Reguant per comprendre quina és la millor manera d’ordenar tot el seu patrimoni, incloent-hi l’hospital. Però, paral·lelament, l’entitat va decidir fa uns anys impulsar un procés participatiu (encara en actiu) entre tots els veïns i entitats de la Vall Fosca per consensuar el futur de l’antic hospital. A través de múltiples sessions informatives anuals, la gent de la zona ha pogut entendre l’abast històric i arquitectònic de l’edifici i valorar amb més coneixement quin és el seu millor futur. “L'ús variarà una mica en funció de les necessitats de la gent, però, bàsicament, sembla que tot apunta en dues direccions”, avança Eva Perisé. La primera és que sigui òbviament un espai visitable, en el qual es pugui fer alguna activitat, com el d’una exposició. I la segona seria convertir l’hospital en un tipus d’escultura, com un monument únic al món, en el qual es facin visites i es difonguin temes vinculats amb l’arquitectura, la sanitat i, òbviament, la història.

A través del ritme marcat per un nucli dur format per un grapat de veïns, el procés de participació ha comptat amb la implicació de centenars de persones.

Avatars de la història

L’any 1911 es van fundar a Catalunya dues grans empreses: Riegos y Fuerzas del Ebro (més coneguda com La Canadenca) i Energía Eléctrica de Cataluña (EEC). Aquesta última, tot i ser de capital estranger, té el seu origen en Emili Riu i Periquet, un veí de Sort i diputat al Congrés pel Partit Liberal per la circumscripció de Sort-Vielha. Va ser un defensor acèrrim de la modernització de la seva zona, que es trobava en aquell moment immersa en una greu crisi econòmica i en una situació de gran aïllament. En un dels seus viatges per la Vall Fosca, Emili Riu va reconèixer en aquest territori el gran potencial que tenia per generar energia elèctrica gràcies als seus desnivells. A finals del 1911, es van iniciar les obres a la Central de Capdella. La construcció del complex es va dur a terme en un temps rècord, 23 mesos, gràcies a la mà d’obra de 4.000 treballadors vinguts d’arreu de l’Estat espanyol.

La seva competència amb La Canadenca obligava a aixecar la central al més ràpidament possible, i per això van recórrer a mesures constructives que ho permetessin. La majoria dels edificis de la central, com l’escola, els allotjaments i l’hotel es van fer majoritàriament amb materials prefabricats que arribaven a la colònia a punt per ser col·locats.

I entre aquestes construccions figura l’hospital de cartró construït per Christoph & Unmack. Aquesta empresa alemanya va ser la més important d’Europa en aquest tipus d’edificis prefabricats a principis del segle XX. Eren temps en què es buscaven edificis transportables, de construcció fàcil i econòmica, que fossin una solució per als temps de guerra, com casernes i hospitals militars, però també per als temps de pau, amb la construcció d’escoles i habitatges.

L’edifici de Christoph & Unmack va ser construït com a hospital els primers anys de les obres de la Central de Capdella, i correspon a un model econòmic, de col·locació fàcil i durabilitat alta. Consta d’un entramat de fusta de cinc centímetres de gruix, on fan de paret uns panells prefabricats de cartró d’un metre amb dos centímetres de gruix, resistents a la intempèrie gràcies a un tractament específic amb pintures i vernissos. La teulada està feta amb els mateixos materials, fusta i cartró, coberta amb teules de fibrociment. Al llarg de la teulada es distribueixen unes claraboies per tal de proporcionar llum i generar la ventilació de l’interior. L’hospital consta de dues ales diferenciades entre si. Una estava destinada a l’atenció i cura de malalts, mentre que l’altra estava pensada per a petites intervencions i cirurgia en general. Les dues ales queden separades per la cuina i els serveis.

Algunes evidències indiquen que l’any 1913 l’hospital ja devia estar construït i operatiu i cobria les necessitats mèdiques que podien sorgir en les obres de construcció o en la vida quotidiana de la colònia. Per a casos greus de salut o d’intervenció quirúrgica, els pacients es traslladaven a centres hospitalaris més grans, com el de la Pobla de Segur.

Abandó i degradació

L’hospital va estar, com a mínim, deu anys a ple rendiment. El metge i els infermers eren contractats directament per l’empresa hidroelèctrica. Amb la millora de les comunicacions a mitjans de la dècada dels vint, l’atenció mèdica no va ser tan necessària a la central i es podien traslladar els pacients més fàcilment. Durant la Guerra Civil, i sobretot després amb la presència dels maquis al Pirineu, l’hospital va convertir-se en una caserna de la Guàrdia Civil, on van viure els militars, i als anys vuitanta va ser fins i tot un menjador de l'empresa Fecsa que assumia els treballs de la Reversible de Sallente. Posteriorment, va caure en desús i fins a l’any 2018 es va utilitzar com a magatzem de mals endreços per part dels veïns.

Aquest mal ús ha derivat en alguna modificació arquitectònica, però també molt possiblement ha estat la causa que s’hagi mantingut dempeus durant més d’un segle. “Sorprèn com un edifici prefabricat, construït tan sols amb un entramat de fusta i plafons de cartró, ha pogut resistir les adversitats climatològiques pròpies d’un clima d’alta muntanya, afegides a l’abandó i al deteriorament propi del pas dels anys”, argumenta Sígrid Remacha.

L’edifici és, en qualsevol cas, un element únic a Europa, que té importància històrica no només pel que va significar en la construcció de la Central de Capdella, sinó també per la història associada a l’empresa constructora. Es compta ja amb documents d’experts de prestigi reconegut sobre el tema, en què es constata que es tracta de l’únic edifici de la companyia fet amb plafons de cartró prefabricats que encara es conserva, per la qual cosa ha esdevingut una icona de l’arquitectura industrial prefabricada.