Hi ha persones que entenem les manifestacions culturals, en certa manera, com a instruments trencadors, combatius i com a altaveus de les injustícies que alenem quotidianament. En el món de la música, el rap és un dels gèneres que poden ser emprats per remoure la consciència crítica i per lluitar contra l’opressió. En essència és un estil estretament vinculat a moviments socials i activistes. Les lletres de les seves cançons acostumen a ser directes i punyents, sense ornaments artificiosos i amb una càrrega substancial de contestació social o política.
Independentment que el rap sedueixi més o menys, que alguns dels seus temes continguin més o menys encerts o fins i tot que escandalitzi alguns sectors de la població, expressar les pròpies opinions no hauria de ser considerat un delicte. Dissortadament, “Espanya lidera el rànquing de persecució als artistes per exercir la seva llibertat de creació”. Sembla que en aquest país s’ha de posar els cinc sentits amb el que es canta.
La llibertat d’expressió al nostre territori és relativa. Una de les línies vermelles que no es permet creuar és la de la monarquia. “Són coses que no se poden explicar, com que per fer de diana empleava el seu germà [...]. Sa situació em preocupa bastant, com mantenir dues famílies, la teva i sa real”. Aquest és un fragment de la cançó El rei Borbó del raper mallorquí Valtònyc. “Juan Carlos el bobón, capo mafioso saqueando el reino español [...] si cuentas lo que hace y su farsa desmoronas, te acusaran de injurias a la corona”. Aquest altre pertany al tema Juan Carlos el bobón del raper lleidatà Pablo Hasél. Per aquestes i altres lletres ambdós estan condemnats a presó per injúries a la Corona i per enaltiment del terrorisme.
No són casos aïllats. Altres músics també han estat sentenciats a empresonament per les seves cançons. Amnistia Internacional denuncia que s’està recorrent al Codi Penal per tirar pedres contra alguns rapers i les seves cançons antisistema. Una escalada repressiva que tal vegada tempteja una pena alliçonadora a un grup reduït de persones, però que, de fet, perjudica tothom. El poder no vol perdre els seus privilegis i no paeix gaire bé ni les protestes, ni les mobilitzacions socials. Si es té por a dir el que es pensa, el risc d’autocensura és notori i, per tant, la base transformadora de l’art en general i la música en concret podria perillar. Ho permetrem?