Nico Baixas: “Vull fer teatre de màxima qualitat als carrers més tronats”

BarcelonaNico Baixas (Sant Esteve de Palautordera, 1971), després de gairebé deu anys triomfant amb el Cirque du Soleil, ha decidit tornar al teatre de carrer, on se sent més còmode. I arrenca, com no podia ser d’una altra manera, a la pròxima edició de la FiraTàrrega (de l’11 al 14 de setembre) amb l’estrena del seu nou espectacle One Hand Show, en què les seves mans recobren el protagonisme.

Reprèn la decisió que va agafar l’any 2013, quan se'n va anar per Europa sense llar i amb un carret de la compra. Per què?

No m'agrada que l'art sigui patrimoni de persones il·lustrades. Vull que l'art estigui en contacte amb la societat, amb tothom, no sols amb la que pugui venir preparada per veure’t, sinó la que et trobes per casualitat. Recordo que l’any 2014, just quan estava més dins al carrer, més tirat i més feliç, em va trucar el Cirque du Soleil.

Amb una oferta que no podia rebutjar?

M'oferien una catifa vermella i fer un número propi. No, no podia dir que no. Tenia l’oportunitat d’aprendre molt.

I gairebé deu anys després de girar per tot el món, torna al carrer.

Torno a fer el que me ve de gust, la meva primera opció.

Una opció en regressió?

Estem al final de l’era del teatre de carrer. Pagar els artistes amb Bizum és un exemple d’aquesta degradació que acabarà amb els espectacles en què els artistes passen el barret entre el públic.

Què ha canviat del seu art després del Cirque du Soleil?

Torno als meus jocs de mans. Però, a part d’exposar-los al màxim, poso els meus recursos escenogràfics en un altre nivell. Ara ja no vaig amb un carret, com abans, sinó amb una bicicleta elèctrica i utilitzo una il·luminació professional i un bon so. La idea és portar al carrer, als llocs més sòrdids i tronats si cal, un espectacle de màxima qualitat.

Què en treu de fer això?

Ser davant un públic autèntic que em rep amb els braços oberts. Sempre és al carrer on em va millor i on tinc més repercussió.

I havia de ser la FiraTàrrega el lloc per reprendre aquest camí?

La idea era reprendre un art que fos gratuït per a l’espectador i això només es possible en fires com la de Tàrrega. Penso que hem d’apreciar que al Mediterrani tenim un tipus de fires úniques, que molts donem per descomptat, perquè són part de la nostra cultura, però que no són a tot arreu. Jo he viatjat molt i m’he adonat que hi ha països on aquest concepte no existeix. Hem de cuidar el nostre llegat.

Els carrers són realment nostres?

Actualment estan massa controlats.

Què vol dir?

Doncs que el carrer és cada cop més perillós per als artistes. Sembla que ara a Europa tot és il·legal. El carrer té la possibilitat que sigui de tothom, obert, que ningú el controli i és una de les grans coses que tenim desaprofitades. És una llàstima que no s’entengui així.

Em temo que aquesta regressió passa a tot arreu, no?

A l’Àsia, la vida al carrer està molt més arrelada culturalment, i a ciutats com Nova York, on he estat molt de temps, no vulguis saber com la lien al carrer, uns pollastres que flipes, i la policia no diu mai res. I aquí, a Europa, sembla que el carrer és un lloc cada cop més mort.

Un carrer controlat?

Els polítics volen carrers avorrits, on no passi res de res.

El seu nou projecte rema, per tant, amb el vent en contra.

Sí, totalment. Però em nego a acceptar-ho, jo actuo de forma il·legal. Si cal, correré davant de la policia. És la meva manera de lluitar activament contra el que no m’agrada. S’ha de protestar, no publicant un post a Instagram, sinó fent-ho de veritat.

En un món actual tan complex, de guerres, crisi climàtica, polítics xenòfobs, governs populistes… no és encara més difícil que mai?

L’art és una via d’escapament, una porta a un món millor. De la lletjor, l’art pot fer-ne una cosa maca. És el que passa a tots els artistes que van a llocs difícils: de la complicació, en fan bellesa; del problema acaben fent una sortida a través de l’art.

Dominar la realitat a través de l’art?

Avui en dia ja no podem controlar el món. Ens havien fet creure que votar en unes eleccions ens permetia decidir. Ara sabem que no és així.

I què ens queda?

Crear un petit oasi, una petita utopia, una petita acció. Això és l’art.

Però fent-ho al carrer s'exposa al càstig més fàcilment, no?

Jo he vist que puc canviar la realitat, la d’una plaça o la d’un carrer que semblaven morts i que han acabat amb tot ple de gent aplaudint i rient. Amb el carrer m’he sentit un mag, que puc canviar les coses.

Em recorda a Leo Bassi.

M’agrada que m’ho diguis. Sempre havia cregut que jo no tenia els seus collons. Si t’incorpores al sistema, t'absorbeix i t'acabes convertit en un producte.

El seu nou espectacle, però, és de petit format, per a un màxim de 200 espectadors. Una altra limitació?

No. Treballar per a un públic petit no significa menys repercussió. Hi ha espais reduïts on la gent et valora molt més. Però, en qualsevol cas, estic preparant projectes molt més grans, amb la introducció de pantalles gegants, que potser em portarà a fer, fins i tot, cinema en directe.

Teatre multidisciplinari. Una manera de diversificar-se i no posar tots els ous en un mateix cistell?

De petit vaig créixer amb molta llibertat. Volia ser de tot, i qualsevol cosa em despertava curiositat. Ho havia après de la meva mare, que ho feia tot molt bé. Pintava increïble, cuinava increïble, cosia increïble… Vaig pensar que aquest era el meu camí. Música, cinema, fotografia, teatre… La gent m’anava dient que jo estava perdut, que tot plegat no ho podria ajuntar. Però he anat aprenent de cada disciplina i, tot unit ha anat prenent sentit.

El seu teatre es pot entendre a tot el món, en totes les cultures?

Jo vinc del teatre visual. És un llenguatge que conec molt bé. El fet que no hi hagi la paraula resulta més universal. Les meves mans, quan parlen, expressen molt.

Té una mà preferida?

Cadascuna de les meves mans té una sensibilitat diferent i, per això, hi ha coses que faig millor amb una mà que amb una altra, i a la inversa. Allò que diuen que l’esquerra és la mà tonta no és cert [riu].