Publicitat
Publicitat

CÒMIC

Alberto González, l’assot de la classe política

El còmic ‘Todos los hijos de puta del mundo’ imagina el costat fosc de figures com Aznar i Rajoy

Es mou en àmbits tan diferents com el còmic, la televisió i el curt, però el seu humor negre i punyent és inconfusible. El madrileny Alberto González és un artista del desconcert còmic que en les seves obres, ja siguin historietes, animacions o els muntatges d’imatges que crea des de fa anys per a El intermedio, recargola la realitat fins a deformar-la en un absurd inquietant. Todos los hijos de puta del mundo (Caramba) recopila les seves historietes publicades a Orgullo y Satisfacción i El Mundo Today, un material incendiari que apunta a la classe política com a objecte d’un humor que s’allunya de la realitat per imaginar la intimitat dels polítics en clau delirant. González retrata Aznar com un necròfil, Pedro Sánchez com un robot teledirigit i Rajoy com un fetitxista de l’ Un, dos, tres. No amplifica un tret del personatge, com fa sovint l’humor gràfic tradicional, sinó que en fa una interpretació gairebé fantàstica. “No m’agraden les caricatures -confessa-. Tots tenim una idea preconcebuda dels personatges populars, uns prejudicis que la paròdia sol reforçar. El que a mi m’atreu és el contrari: incomplir les expectatives”.

Per les pàgines de Todos los hijos de puta del mundo desfilen una Esperanza Aguirre amb trastorn de personalitat (es creu Manuela Carmena), un Rafael Hernando politoxicòman, un Francisco Franco decidit a convertir el cantautor Nacho Vegas en el seu successor legítim, un Ferran Adrià més creatiu a la cuina que al llit i un Antonio Banderas amb un optimisme a prova de bomba. També, per descomptat, molts personatges anònims a través dels quals González captura i pinta una humanitat ridículament mesquina. Però un dels personatges de qui González treu més suc és Pedro Sánchez, al qual mostra disposat a vestir-se com un nen petit per atreure el vot pedòfil o enviant fotos del penis als altres candidats. “No és res personal -aclareix-. No ha de ser fàcil ser Pedro Sánchez. El seu partit ja s’havia enfonsat molt abans que ell arribés. Li ha tocat assumir un paper impossible. Transmet una barreja d’ingenuïtat i ambició que és una recepta per al fracàs. Camina entre cocodrils amb la certesa que el seu carisma el salvarà de ser devorat”. González admet que el polític que menys ha portat al límit a través del seu retrat és Pablo Iglesias. “Potser és perquè projecta més proximitat amb les seves pintes. Li falta misteri per imaginar-li un secret atàvic i sinistre. No costa imaginar-se’l donant tombs a Malasaña de matinada o fent scroll durant hores en els perfils dels seus fans. Tot el que em suggereix és massa costumista”.

Però González no es limita a fuetejar la classe política. En la història que dóna títol al còmic, per exemple, repassa vinyeta a vinyeta un llarg seguit de personatges odiosos: el veí que no et deixa dormir a la nit, l’exnòvia que et va fotre la vida, el porter que et negava l’entrada a la discoteca del barri, el cambrer que t’escup en el cafè... La frase que remata el gag: “Tots ells decideixen qui et governa”. La mirada de González, prenyada de foscor i mala bava, és implacable amb tothom, com si pensés que l’infern fossin els altres. “Depèn de l’hora del dia -diu-. De vegades penso que estem condemnats a l’extinció per culpa d’una massa egoista i mandrosa, però també tinc arravataments de fe en una societat cada cop més madura i solidària. De moment sóc incapaç de decidir i, de fet, la història del títol admet les dues lectures”.

Més continguts de