En una escena de Fred al juliol els protagonistes van a un vell autocinema on projecten La nit dels morts vivents. Valgui aquest detall per exemplificar els valors i intencions d’un film encaparrat des del primer fins a l’últim minut a excitar la memòria cinèfila i referencial de l’espectador. Des del cinema dels germans Coen - Fargo (1996) en especial- fins a El cap de la por (1991) de Scorsese, passant per l’extraordinari Tret mortal (1989), de John Frankenheimer -vés a saber si deu ser casual, la presència de Don Johnson- i anant a petar a un terç final clarament emmirallat en Tarantino, un gran guinyol fregant la caricatura i en realitat sense gaire sentit. Tot plegat fa massa cara de cinema ja vist. Rodat amb ritme, precisió narrativa i capacitat per al digne entreteniment, no molesta en cap moment, però li manca personalitat pròpia pels quatre costats. Transpira talent en la frescor del guió i l’explosivitat de les imatges, però li manca maduresa tant en el desenvolupament dels personatges com en les decisions conclusives de l’argument. |
Direcció: Jim Mickle Guió: Nick Damici i Jim Mickle, a partir de la novel·la de Joe R. Lansdale. 109 minuts. EUA i França (2014). Amb Michael C. Hall i Don Johnson Per a cinèfils de memòria fèrtil
