Publicitat
Publicitat

OBITUARI

L'actor nord-americà va actuar a 'Johnny Guitar' i 'Grup salvatge'

Hollywood acomiada una de les seves llegendes: Ernest Borgnine

Ernest Borgnine va morir diumenge als 95 anys a Los Angeles. El seu llegat són sis dècades de feina amb papers inoblidables en films com Johnny Guitar,D'aquí a l'eternitat, Els dotze del patíbul i Grup salvatge.

L'any 1954, mentre rodaven a Mèxic la pel·lícula Veracruz , Ernest Borgnine i Charles Bronson van aprofitar un descans per anar a comprar tabac. En comptes de canviar-se de roba i agafar un cotxe, van decidir deixar-se posat el vestuari de pistolers, pistoles incloses, i cavalcar. Fins que uns policies mexicans els van aturar. Els havien pres per uns pinxos de debò. Així de convincent era Borgnine.

El seu talent, i un físic de bergant simpàtic, va convèncer directors com Robert Aldrich, Nicholas Ray, Richard Fleischer, Sam Peckinpah i John Carpenter. Tots ells van confiar en la granítica solidesa de Borgnine per interpretar homes durs en contextos durs, com l'Oest i la guerra. Curiosament, però, va guanyar un Oscar al millor actor per un paper ben diferent, el d'un tímid carnisser solter a Marty (Delbert Mann, 1955).

Soldat abans que actor

Borgnine va arribar tard al cinema. Va néixer el 1917 a Hamden, a l'estat nord-americà de Connecticut. Els seus pares eren emigrants italians que es van canviar el cognom Borgnino per Borgnine. El 1935, quan va acabar l'institut, es va allistar a la marina. S'hi va estar sis anys, però hi va tornar quan els Estats Units van declarar la guerra al Japó. En tornar de l'exèrcit, va treballar en fàbriques i magatzems, fins que la seva mare el va animar perquè fes d'actor. Tenia 32 anys quan va debutar a Broadway, però va haver de canviar de costa per triomfar.

El 1951, un cop a Los Angeles, va començar a treballar a la televisió i al cinema. El seu primer paper important va ser el del sargent Fatso Judson a D'aquí a l'eternitat (Fred Zinnemann, 1953). Ràpidament va anar afegint títols a la seva filmografia, sobretot westerns com Johnny Guitar (Nicholas Ray, 1954), El caçador de recompenses (André de Toth, 1954) i Jubal (Delmer Daves, 1956). La seva relació amb aquest gènere va culminar el 1969 amb el crepuscular Grup salvatge , de Sam Peckinpah.

El cinema històric i el bèl·lic també van ser propicis per a Borgnine. Richard Fleischer el va dirigir a Els víkings (1958) i Barrabàs (1961), i Robert Aldrich, que va comptar amb ell a Veracruz , el va triar per ser un dels soldats d' Els dotze del patíbul (1967). També va trobar un espai propi en films d'acció com L'emperador del nord (1973), novament a les ordres d'Aldrich, Comboi (Sam Peckinpah, 1978) i 1997: Rescat a Nova York (John Carpenter, 1981)

Borgnine va combinar el cinema amb la televisió, i es va mantenir actiu pràcticament fins als últims dies. El 2002 va protagonitzar el magnífic segment dirigit per Sean Penn al film col·lectiu 11'09''01. 11 de setembre . I el 2010, amb 93 anys, va fer una petita intervenció a Red , la pel·lícula de Robert Schwentke amb Bruce Willis i Helen Mirren.

Més continguts de