Mor Vicente Aranda, el cineasta de les passions irrefrenables

Barcelona“Les pel·lícules de Vicente Aranda respiren un genuí sentiment tràgic de la vida, expressen la personalitat d’un pessimista convençut i vocacional, però contenen també un humor més aviat sorneguer i arrasador”, escrivia el crític, ja desaparegut i gran amic del cineasta, José Luis Guarner. Aranda va ser autodidacte, exigent, apassionat i atrevit. Va utilitzar el bisturí per mostrar impúdicament les passions més viscerals. A través de les seva llarga filmografia, va explicar la Guerra Civil, la postguerra espanyola i la Transició, i va documentar a fons la sexualitat. Pels seus films desfilen l’homosexualitat i la transsexualitat, així com la necrofília, l’incest, el sadisme i la castració. El cineasta, que mai es va rendir -els últims mesos escrivia les seves memòries-, va morir dilluns a la matinada, amb 88 anys, a casa seva. Ahir al migdia es va obrir la capella ardent al tanatori madrileny de la M-30, per on van desfilar la flor i nata de la professió, i avui serà incinerat.

Aranda vivia a Madrid des de principis dels anys 80, però va néixer al barri barceloní del Carmel el 9 de novembre del 1926. El seu pare estava afiliat a la CNT, i la família va patir la duresa de la postguerra. Amb 20 anys va marxar a Veneçuela, on va treballar per una multinacional nord-americana durant deu anys. Quan va tornar a Espanya, va intentar entrar a l’Escola Oficial de Cinema de Madrid, però no el van deixar perquè no tenia el títol de batxiller. Aranda no es va donar per vençut i va acabar firmant amb Romà Gubern el 1964 Brillante porvenir, un retrat demolidor de la burgesia catalana. Va aprendre l’ofici de cineasta fora de les acadèmies, treballant i llegint. L’únic que no va arribar a dominar mai va ser la música. “Aranda sap més de tècnica que Truffaut i Rohmer”, va assegurar el desaparegut director de fotografia Néstor Almendros.

El cineasta va impulsar durant el franquisme amb Ricard Bofill, Romà Gubern, Joaquim Jordà i Jaime Camino l’avantguardista Escola de Barcelona. Amb ganes d’experimentar, va estrenar la seva primera pel·lícula en solitari, la surrealista Fata Morgana (1965). El cineasta assegurava que la idea del film, on barrejava elements tan diferents com King Kong i l’Home Invisible, i gèneres com el còmic i la publicitat, va sorgir després de conèixer l’actriu Teresa Gimpera.

Astut i pragmàtic

Aranda afirmava que l’Escola de Barcelona va morir perquè no va saber acostar-se al públic. I citava Hitchcock: “Deia que ens havíem de convertir en contrabandistes. No queda més remei. No n’hi ha prou tenint idees, a més a més s’ha de tenir l’astúcia suficient per exposar-les”, explicava. Amb aquest objectiu va dirigir Los crueles (1969) i La novia ensangrentada (1972) -una de les preferides del director nord-americà Quentin Tarantino-. Com molts cineastes, va patir la censura franquista. No va ser fins després de la mort de Franco que va poder estrenar Cambio de sexo (1976). Va ser el primer cineasta espanyol que va abordar obertament el tema de la transsexualitat a la gran pantalla. El film va ser també el debut, com a actriu, de Bibi Andersen.

Un fill d’anarquistes

El cineasta barceloní va adaptar diverses novel·les de Juan Marsé. La primera va ser La muchacha de las bragas de oro (1979), amb l’actriu Victoria Abril, que protagonitzaria molts altres films d’Aranda. El 1981 va anar a Madrid per rodar Asesinato en el Comité Central, inspirada en una novel·la de Vázquez Montalbán. Es quedaria a viure a la capital espanyola i només tornaria a Barcelona puntualment. A Madrid seguiria adaptant Marsé i portaria a la gran pantalla Si te dicen que caí (1989) i el Amante bilingüe (1992). Entre aquestes dues pel·lícules va estrenar Amantes (1991), un triangle amorós protagonitzat per una parella de joves innocents (Jorge Sanz i Maribel Verdú) i una dona més madura i desesperada (Victoria Abril). L’actriu va emportar-se un Ós de Plata al Festival de Berlín.

Aranda sempre recordava que era fill d’una parella d’anarquistes. Explicava que, a casa seva, hi havia molts llibres que descrivien com seria la societat anarquista del futur. De petit havia vist passar per davant de casa la columna Durruti. No va ser fins al 1996, però, que va poder fer la pel·lícula que ambicionava fer des de feia vint anys : Libertarias, un retrat de la Guerra Civil protagonitzat per un grup de dones anarquistes. Defensava que havia volgut fer aquest film utilitzant un punt de vista infantil.

Amb l’arribada del nou mil·lenni va fer incursions en el cinema històric amb Juana la Loca (2001) i Tirant lo Blanc (2006). Va dirigir el seu últim film, Luna caliente (2009) -on explicava els Judicis de Burgos- amb 83 anys. Tancava així 45 anys a primera línia.

Un cineasta que va al límit

Ahir, un dels actors més presents a la filmografia d’Aranda, Imanol Arias, el recordava emocionat: “Era un gran mestre, amb molt de caràcter, que et portava al límit tant a la feina com a la vida. L’estimava moltíssim i sempre el recordaré”. “Va fer pujar el nivell del cinema espanyol. Va ser sobretot un gran narrador i un gran director d’actors, que vivia molt de prop la posada en escena i sabia dirigir molt bé actrius com Maribel Verdú o Victoria Abril”, assegurava el director Gerardo Herrero. “Era un director amb una gran sensibilitat”, va dir el cineasta Pere Portabella. L’actor i director de l’Acadèmia de Cinema Espanyol, Antonio Resines, destacava que Aranda va resistir fins al final: “Mai va perdre l’hàbit de fer cinema. Era un bon agitador cultural. Duia sempre les coses al límit, tant si es tractava de política com de sexe. Ha fet pel·lícules molt potents que quedaran en la història del cinema”.

“Aranda va començar amb un cinema més compromès, més contracultural, seguint les línies que arribaven des d’Europa, especialment des de França, i després va saber trobar, des del punt de vista de la qualitat, la seva inserció en el que podríem anomenar un cinema comercial de prestigi, ben fet”, va ressaltar el conseller de Cultura, Ferran Mascarell.