La vellesa ens arriba quan no sabem ballar

Crític TeatralParadoxa. La dansa no és encara l’art del segle XXI com desitjava el gran coreògraf Maurice Béjart. De fet, en aquest país la dansa mostra una paradoxa singular: mentre que les xifres de funcions van a la baixa i, en conseqüència, la d’espectadors, la dansa internacional aconsegueix bones crítiques i el suport del públic. Això queda palès al Mercat de les Flors i en les últimes edicions del Grec, que, casualment, aquest any s’obrirà amb una coproducció internacional de la companyia catalana La Veronal.

Manifest. La dansa celebra avui el seu dia internacional. El manifest de l’Associació de Professionals de la Dansa a Catalunya el firma Inés Boza, membre de La Caldera i alma mater de Senza Tempo, una companyia menys coneguda que el que mereixen els seus espectacles. Boza no es fustiga amb el precari panorama del seu art i escriu: “La dansa és l’aliança més fluida entre el més profund i la pell, entre l’individu i el col·lectiu”. Ben cert, perquè ballar és estar viu, és comunicació, és extraversió. I probablement la vellesa sigui la incapacitat, no física sinó anímica, de ballar.

Ancorats en el passat. I aleshores per què no té més predicament? Tot plegat potser té a veure amb l’empobriment artístic de l’ésser social paral·lel al creixement de la societat de consum, amb el desconeixement dels nous llenguatges del moviment que ens confronten amb un lèxic abstracte, i amb la por a l’experiència del que no té una explicació unívoca. D’aquí que en els teatres comercials només hi accedeixi el ballet que ve de l’Est amb clàssics dels d’ahir, avui i sempre.

Què passa? ¿No hi ha públic de dansa o el públic no té prou oportunitats per enfrontar-se amb aquest gènere? Probablement una cosa porta a l’altra. El Mercat de les Flors ha assolit en solitari la projecció social de la dansa amb resultats encoratjadors, però sense que aquesta tasca generi una penetració més gran en els circuits d’exhibició ni l’eclosió de companyies o creadors locals que trenqui l’aïllament amb el gran públic. El TNC va encarar fa uns anys aquesta tasca, de la qual no en queda res. Tampoc el Lliure balla gaire, però el que resulta indecent és la manca de sensibilitat, de responsabilitat social, cap a la dansa de Catalunya de l’equipament més car del país, el Gran Teatre del Liceu.