El pols sobiranista dóna embranzida a Rajoy per al 20-D

MadridEl canvi de rasant ja és un fet. Mariano Rajoy havia dissenyat una campanya en què l’economia (el miracle de la recuperació fruit de la seva gestió, segons ell) fos el gran tema. El reclam no va funcionar a les andaluses, ni tampoc a les municipals i autonòmiques, però el 20-D havia de ser diferent. Pretenia que el debat català i la corrupció -el que “més mal” li fa, segons admet ara que s’esforça a ser pròxim i que ha canviat la pantalla de plasma per les rodes de premsa- fossin temes marginals per no alimentar el sobiranisme i protegir el PP. Després del 27-S, i tenint en compte l’endimoniada governabilitat catalana, els enterradors del procés tornaven a fer l’agost a les tribunes. Però, com va explicar l’ARA el 12 d’octubre, res indicava que el tema català s’esbandís el 20-D.

En les últimes setmanes el PP ja havia revisat prioritats, però va ser la nítida resolució de Junts pel Sí i la CUP -que farà entrar el procés en una fase d’acceleració i irreversibilitat- el que va fer capgirar-les definitivament aquest dimarts. I Rajoy ha agafat embranzida, fins al punt que els seus dirigents més pròxims ja s’atreveixen a cantar bingo.

Ara ja no hi ha dubtes: Rajoy veu en el procés, en la crisi d’estat provocada pel sobiranisme, una oportunitat d’or per guanyar -la majoria absoluta no entra en els plans- el 20-D i deixar al calaix altres temes. Un dirigent del partit explica que seguiran parlant “de la recuperació” però que ara tenen “match point ”. Un punt de partit que, si el juguen bé, els farà guanyar. Rajoy ha pres la iniciativa. Dimarts, tres hores després que es registrés la declaració al Parlament, Rajoy compareixia per donar un missatge de fermesa i tranquil·litat alhora. Després va posar a treballar, pensant en una resposta “ràpida i proporcionada”, els serveis jurídics de l’Estat i, finalment, va optar per buscar comunió política entorn del seu credo. Ho va fer amb el PSOE, Podem i C’s, i la setmana que ve es veurà amb IU, Unió i UPyD. El PNB va rebutjar ahir anar a la Moncloa en constatar que la ronda es presenta com l’adhesió implícita a la unitat d’Espanya. Els independentistes no tenen cita.

Tot plegat permet a Rajoy aparèixer actiu, com un “valor refugi” de l’statu quo i forjador d’un acord que, si bé té matisos i no és profund, sí que transmet la idea de suport a la unitat d’Espanya i de rebuig a la unilateralitat sobiranista. Ahir, mentre Rajoy feia costat a les famílies dels militars morts en accident d’helicòpter, els dirigents del PP -els va tocar als emergents Javier Maroto i Pablo Casado- el presentaven com qui “garanteix la unitat d’Espanya sense cedir a cap pols o xantatge”.

Lluny d’oferir diàleg o buscar solucions (amb Mas, ERC i la CUP només hi parlarà si retiren la moció en el que seria una capitulació política), Rajoy assegura que té tota la maquinària legal a punt per ofegar el procés i suprimir, si convé, l’autogovern. El moviment de peça sobiranista i la resposta de Rajoy han tingut, lògicament, conseqüències en els seus adversaris a les urnes.

El ritme jurídic, el de la Moncloa

El desafiament a la sobirania nacional espanyola i al marc legal tindrà impacte demoscòpic. Rajoy no signarà cap pacte d’estat. No vol que Albert Rivera, la seva competència en la franja dretana i espanyolista, es pengi una medalla. Però el cert, i així ho reconeixen tots els interlocutors, és que Ciutadans es reforça en aquest context pel pes específic que té a Catalunya, que ahir va exhibir en un acte amb els seus 25 diputats (el PSC i el PP en tenen 27 entre tots dos). El Pacte per Espanya de Rivera no serà atès perquè la Moncloa no vol una negociació preelectoral sobre aquest assumpte, i els passos per frenar el text seran els que marqui Rajoy. Primer, un recurs al TC un cop s’aprovi al Parlament i, si no s’acata el que diu l’alt tribunal o no n’hi ha prou, suspensió parcial o total de l’autonomia. El líder de Ciutadans, això sí, ja és l’element necessari en qualsevol pacte -sosté el PP a Madrid i el PSOE a Andalusia- i Rajoy li ofereix un tracte exquisit.

Podem ha fugit del front espanyolista, i això els obre una perspectiva singular. Del temor demoscòpic a aparèixer com a filosobiranistes fora de Catalunya que no van saber o no van poder dissimular el 27-S, Pablo Iglesias ha passat a un cert contraatac polític per recuperar posicions en una batalla en què ja apareix com el quart en discòrdia (la seva dificultat per bastir aliances a Catalunya o al País Valencià demostra fins a quin punt el moment de gràcia s’ha esvaït). “Ens truquen els uns i els altres, els dels dos bàndols”, deia a la Moncloa. Reivindica sense embuts el dret a decidir i el reconeixement de Catalunya com a nació mentre impugna el full de ruta sobiranista. Una posició que li permet criticar el “búnquer de Rajoy i els seus socis del PSOE i C’s”.

El president espanyol pretenia privilegiar el PSOE en l’ordre dels contactes, que només pensava estendre a C’s. Només parlaria amb qui compartís la seva idea d’unitat d’Espanya, i per això no volia Podem. Els seus assessors li van fer veure que, incloent-hi Iglesias, els perjudicats eren socialistes i C’s. Hi pugnen pel vot de l’esquerra i el regenerador, respectivament.

El més malparat de tot plegat és, precisament, Pedro Sánchez. La seva proposta de reforma constitucional federal, volgudament difusa per forçar el PP a parlar-ne, ha quedat ofegada. Davant Rajoy no la va defensar i el president afirma que acceptar ara parlar-ne seria llegit com una cessió. L’ombra de José María Aznar és allargada.

El lament del federalisme ‘tou’

Els dirigents del PSOE lamenten el “favor” sobiranista a Rajoy i ja fan Mas culpable d’una possible victòria de Rajoy que semblava impossible després de les municipals i autonòmiques del maig, quan el PP va perdre molt del seu poder institucional. Els socialistes han acabat descafeïnant la via federal i han barrat el pas al dret a decidir durant tres anys. Ara que el sobiranisme apuja l’aposta (en part pel fracàs de la tercera via), lamenten ser la víctima col·lateral d’un pols inaudit.

Fernández Díaz: “Mas deixa en una broma el Sis d’Octubre”

Debutava com a candidat oficiós del PP a Catalunya el 20-D -encara l’han de ratificar- i el ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, va fer una exhibició de la mà dura i el verb gruixut que el caracteritzen. En un acte amb emprenedors que havia de versar sobre economia, va assegurar que “al costat del que està fent Mas, el Sis d’Octubre [l’intent de proclamació d’estat català del 1934] és una broma”. “No hem tingut un Sis d’Octubre, hem tingut un 9-N i un 27-S”, va afegir abans d’avisar que l’Estat té “prou mecanismes” per fer front a la declaració de ruptura, i que “uns gravíssims irresponsables” no posaran en perill “la unitat d’Espanya”. Segons ell, la declaració no suposa una desconnexió amb Espanya, sinó amb “el sentit comú, la democràcia i la civilització”. Al seu costat la líder del PP a Catalunya, Alícia Sánchez-Camacho, com ja havia fet divendres Xavier García Albiol, va apostar per recórrer el text de JxSí i la CUP al Tribunal Constitucional abans fins i tot que pugui ser debatut. La Moncloa no s’ho planteja perquè no es vol arriscar a una derrota jurídica.