Publicitat
Publicitat

Fred al tatami, gestiona bé la pressió de ser favorit i guanya el primer or català a Londres

Joel González, l'or de la seguretat

La distància que separa semblar un cregut i tenir molta confiança en un mateix és tan estreta que hi havia qui pensava que el taekwondista Joel González no guanyaria a Londres. Ell, bicampió del món i d'Europa en l'últim cicle olímpic, va anar avisant que no anava als Jocs a res més que no fos la medalla d'or i ahir se la va penjar. Dit i fet. Va batre el sud- coreà Daehoon Lee en el combat final per 17-8 i va guanyar el primer or de l'esport català a Londres.

El figuerenc va anar de menys a més en la competició i, quan ja va adaptar-se al pavelló ExCel, ja no va haver-hi manera d'aturar-lo. Superat l'ensurt de la ronda preliminar contra el suec Sanli, a qui va eliminar 7-6 amb un atac en l'últim segon del tercer assalt, va poder desplegar la seva manera de lluitar amb seguretat, més tranquil i concentrat, per deixar pel camí l'australià Safwan Khalil (5-3) i el colombià Óscar Muñoz (13-4). "Sap gaudir de la competició, controla cada pas i sap ser molt fred", el descriu la seva entrenadora al CAR de Sant Cugat, Elena Benítez, or als Jocs Barcelona 92. "És molt calculador", afegia Jesús Tortosa, el seleccionador estatal.

A la final, González ja dominava el primer assalt per 5-2. Al final del segon assalt, el resultat era de 8 a 4. I en el tercer assalt, González va seguir sumant punts fins a aconseguir l'or, sentenciant la final amb un cop al cap que va significar el 14-7.

Un somriure, bon senyal

Relaxat els dies previs, Joel González se sabia preparat per completar el seu immens palmarès en els últims quatre anys amb l'or olímpic. Sense supèrbia, amb senzillesa, aquest taekwondista de 22 anys donava una pista per saber si tot aniria bé: "Em diverteix el taekwondo i m'agrada la competició. M'ho passo molt bé. Normalment entro al tatami amb un somriure, és la meva manera de dir-li a la meva gent que tinc bones sensacions".

Va començar a practicar el taekwondo amb onze anys, motivat pels alumnes que s'entrenaven al gimnàs que el seu pare té a Figueres. Ha estat mitja vida en això. El seu primer contacte amb l'alt rendiment va ser com a resident a Múrcia abans de traslladar-se a Sant Cugat, on compagina els seus estudis d'administració i direcció d'empreses amb els de criminologia. "És una carrera que té molt de psicologia i m'ajuda en els combats", confessa.

Matina molt per fer el primer entrenament abans d'anar a la universitat. "La meva mare sempre em diu que, si no hagués decidit dedicar-me al taekwondo, no hauria acabat els estudis. Li dec tot a aquest esport". La medalla és la seva recompensa.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT