En l’adéu de Xavi Pascual
Després de vuit cursos i mig, quatre Lligues, una Eurolliga i la primera destitució de la seva vida, Xavi Pascual va acomiadar-se del Barça sense ressentiment. Al contrari, ho va fer amb emoció, agraïment i dignitat. Sense fer mullader, lamentant-se poc i fent d’home de club, com tots aquests anys. En una paraula, elegant. Quan et fan fora, segurament no cal autocrítica pública. I, a més a més, quan tu mateix dius en una resposta: “Jo en la seva situació faria el mateix”, ja està tot dit. No cal posar l’èmfasi en l’ambient enrarit dels últims anys, ni en el cansament de bona part de l’afició del Palau amb la seva figura. Pascual va insinuar que li ha faltat pressupost, que els dos últims anys no ha tingut un equip tan bo -a bona hora- i encara es va mostrar dolgut per un titular sensacionalista de la seva primera roda de premsa, fa nou anys. Quina memòria. No se’n va, però, amb l’autoestima baixa. Al contrari, ho fa content de ser la mateixa persona que quan va arribar. Es defineix com un home honest, fidel i barcelonista. No hi puc estar més d’acord. També diu que ha posat de moda un estil de joc -ràpid, dinàmic i diferent- que li han volgut copiar. Considera que, en el seus anys, “el Barça ha sigut un generador de noves tendències” però que “la gent no ho veu”. Per això la premsa més entesa suposo que sempre li ha vist més virtuts que els aficionats que animem i paguem. Marxa orgullós de ser una persona segura d’ell mateix, de no haver filtrat mai una notícia i de no tenir un lobi de periodistes al voltant. I és conscient que, als 43, li queden “moltes coses grans per fer”. Tant de bo.
Amb tantes virtuts, què ha fallat? Resposta: “Tu pots haver estat de 9, però n’hi ha un altre que té un 9 i mig”. Ras i curt: que el Madrid ens ha passat per sobre. Madrid és la paraula maleïda que ningú no diu en els 90 minuts de comiat i és l’equip que li ha guanyat les dues finals de Lliga, vet aquí la condemna. A sobre, l’equip de Laso s’ha endut una Eurolliga i segurament mereix un 9,5. Però el Barça, últimament, no ha estat de 9. El mateix Madrid ens ha clavat les pitjors pallisses de la nostra història, a casa nostra, a casa seva i en camp neutral. I, a més a més, les desfetes d’aquesta temporada a la Copa del Rei i a l’Eurolliga han vingut massa d’hora i contra equips molt pitjors. Ara, ja, tant se val. Pascual va agafar les regnes de l’equip amb un objectiu: fer feliços els barcelonistes. Avui, per a l’afició, ja només queda un grapat de moments molt bons. Quan torni al Palau, a la banqueta de l’equip que sigui, rebrà l’aplaudiment que es mereix.
