10 virtuts de Luis Enrique
Ara que som a mitja temporada, que som tan lluny del debut de Lliga a casa contra l’Elx com de la final de la Champions a Berlín, és el moment de fer balanç d’un entrenador que, en pocs mesos, ha passat de ser aclamat a ser xiulat per culpa de tres factors: l’alineació d’Anoeta, la topada amb Messi i la tibantor amb la canallesca, escenificada a cada roda de premsa, on, segons el seu humor, la crispació oscil·la entre la contenció monosil·làbica o el menysteniment indissimulat cap a l’ofici. Al marge d’un tarannà que -per ell farà- no beneficia la seva imatge i més enllà de les moltes crítiques esportives que li hem anat subratllant en aquests cinc mesos, avui vull destacar 10 factors que considero que està fent bé i que tal vegada ens poden menar a l’èxit de final de temporada.
1. L’absència de Valdés. Després de la marxa del titular durant 10 anys, el que albiràvem que seria un drama ho ha resolt molt bé amb dos porters sense renom mundial. El fet de no apostar ni per l’un ni per l’altre ha fet que Bravo i Ter Stegen no s’adormin a la palla pensant que tenen el lloc assegurat.
2. Piqué. Abans de començar la temporada, el Gerard va reconèixer que ja no estava entre els millors centrals del món. El seu inici de temporada va ratificar les seves paraules. L’incident públic amb la Guàrdia Urbana tampoc no el va ajudar. Luis Enrique el va fer seure quatre o cinc partits i, a partir d’aleshores, Piqué ha encadenat una ratxa d’actuacions on tornem a veure el Piquenbauer necessari per guanyar títols. El pal i la pastanaga ha estat útil en aquest cas.
3. Messi-Neymar. Martino va suspendre l’assignatura de la connexió de Neymar amb un Messi que, segons qui li poses al costat, arrufa el nas. Sens dubte, les combinacions entre els dos jugadors, que ara sí que es busquen i es troben, són una aportació efectiva i estètica al joc del Barça.
4. Passar el rasclet. Alves i Xavi, durant el Mundial de futbol, se n’anaven del Barça. A hores d’ara, per minuts jugats, tots dos serien a l’onze més utilitzat. Sumen i no resten.
5. Competència ferotge. El fet de donar oportunitats a tothom ha fet que jugadors com Bartra, Pedro o Alba -que per motius diferents havien baixat de rendiment- estiguin tornant a la seva millor versió.
6. Sistema defensiu sòlid. Es diu que l’Atlètic té la millor defensa del món, però el Barça d’enguany -que ajunta les línies, que recupera la pilota ràpid, que se sacrifica- encaixa molt pocs gols i li creen menys ocasions que mai. És un mèrit tàctic. Igual que en la pilota aturada, que la defensem molt millor.
7. Competir contra equips físics. Aquesta nit és clau per ratificar aquesta percepció, però la presència en un mateix equip de jugadors amb el caràcter de Mascherano, Busquets, Rakitic o Suárez fa que el Barça ja no s’arronsi davant de col·lectius que volen imposar la seva força. L’últim Pep, el Tito i el Tata van patir aquesta debilitat de la plantilla.
8. Rectificació tàctica. Vam començar amb uns laterals que no arribaven a l’atac sinó que pràcticament eren davanters que no baixaven a defensar i que deixaven retratats els interiors i el migcentre. Amb la recol·locació de peces (Messi a la dreta, Suárez al mig, Alves darrere) l’equip ha guanyat equilibri i prestacions. És bàsica aquesta flexibilitat -i humilitat- per corregir errors.
9. Millora constant. Els resultats manen, sí, però les victòries aconseguides aquest 2015 són molt més convincents, per la manera com arriben, que les encadenades a començament de temporada i fins que vam arribar al Bernabéu, on va començar a trontollar la brúixola. Físicament, tàcticament i en el rendiment individual i col·lectiu, sembla que l’equip continua fent passos endavant.
10. Aportació del planter. Luis Enrique, en cinc mesos, ha fet debutar amb el primer equip fins a set jugadors del planter. Els minuts que han tingut contra l’Osca, l’Elx o fins i tot contra l’Apoel poden marcar les carreres d’aquests jugadors. Munir i Sandro, per exemple, van aprofitar els mesos d’absència de Suárez.
