Espanya segons José Mota
Divendres al vespre TVE estrenava José Mota presenta, el nou programa d’esquetxos de l’humorista. La virtut de l’espai és que ha aconseguit una factura de qualitat, vistosa i molt cuidada a nivell de realització. O disposa d’un pressupost molt generós o s’ha d’aplaudir el realitzador i l’equip artístic pel miracle que han fet amb l’embolcall del producte. Els esquetxos, però, són massa allargassats i triguen a arribar al clímax humorístic. Mota arrencava el programa amb un gag sobre Jordi Pujol i l’evasió fiscal. En els 45 minuts restants de programa, ni un sol esquetx amb un polític del PP. Pablo Iglesias va ser l’altre polític que també va rebre.
Un recurs molt explotat per Mota és el de la paròdia d’altres programes de televisió. És un humor molt blanc que connecta ràpidament amb l’audiència perquè identifica amb facilitat el referent. Però dels nou espais de tele imitats, només dos pertanyen a TVE: Días de cine i 24 horas en la calle. La majoria (cinc) eren del grup Atresmedia: Salvados, Equipo de investigación, Pesadilla en la cocina, El objetivo i Al rojo vivo. Els altres dos restants eren de Mediaset: El encantador de perros i Cuarto milenio.
José Mota té una enorme habilitat en la línia editorial dels seus esquetxos: que ningú no se li enfadi. Fa els equilibris que calgui per no traspassar el llindar de l’atreviment que li pugui impedir continuar amb el seu programa o accedir a nous contractes. Però és evident que un programa d’esquetxos no pot evitar referir-se a l’actualitat i a la situació social del país. Així doncs, Mota utilitza com a nous protagonistes dels esquetxos els rols d’un immigrant, un indigent, reclusos, borratxos, joves a l’atur i senyores de la neteja. A través d’aquests estereotips duu a terme una crítica social molt subtil. Potser fins i tot massa. Busca la part més humorística o absurda de la crisi i ho fa recreant-se en les seves víctimes i no pas en els botxins. Mota retrata l’Espanya de la misèria però els esquetxos no són mai, en cap cas, políticament incorrectes, contundents i, encara menys, valents. Filtra un missatge social molt tènue, just l’imprescindible per demostrar certa consciència i no aparentar ser un humorista lleuger o sense compromís. Però no posa tant d’èmfasi en la idea, en la moralina, en la doble intenció, sinó més aviat en la postal d’unes circumstàncies. Mota fa més humor del tarannà espanyol i la convivència conformada amb la misèria econòmica i social que no pas una crítica àcida i valenta de la situació.
