Publicitat
Publicitat

Visca l'emigració

Irlanda és coneguda arreu per la seva emigració. Durant generacions el país s'ha construït en l'esperança de moltes famílies que un o més fills emigrarien.

Des del 1800 han emigrat uns nou milions d'irlandesos. La diàspora principal, cap a l'Amèrica del Nord i la Gran Bretanya. Òbviament, el nombre d'emigrants varia en funció del moment històric -es donen les xifres més altes en temps de crisi-, en particular quan Irlanda va patir la gran fam a mitjans del segle XIX. També es van donar xifres altes a mitjans del segle XX i als anys 80, i en aquests últims anys, des del 2008 fins a l'actualitat, les crisis financera i econòmica han fet que desenes de milers tornessin a marxar, motiu pel qual l'índex d'atur a Irlanda no supera el 14%. Històricament, el fenomen s'ha interpretat com un exili , com una fugida forçada per motius econòmics. En aquest context, recentment, el ministre irlandès de Finances, Michael Noonan, ha fet unes polèmiques declaracions que han causat un xoc social considerable. Encara que, segurament, hi hagi molta veritat en el que s'ha atrevit a afirmar.

Noonan ha descrit l'emigració com una "opció lliure i atractiva d'estil de vida" i ha dit que hi ha jovent constantment marxant d'Irlanda i tornant-hi. Va donar l'exemple dels seus tres fills, que viuen fora d'Irlanda per opció de vida, és a dir, no pas perquè estiguin en situació d'atur sinó pel desig de veure una altra part del món i viure-hi. Els comentaris han rebut una forta crítica i han estat titllats d'insult als milers de joves que han estat forçats a marxar. Arran d'aquestes afirmacions, l'editorial del prestigiós Irish Times es manifestava en la mateixa línia: l'emigració pot ser una bona experiència, assegurava. Malgrat haver estat causada per qüestions econòmiques i per l'atur, hi ha una altra dimensió. Sovint han estat els més emprenedors els que han marxat primer i els primers que han trobat feina. També fan un favor al país que abandonen. Però el que ha canviat, assegurava el rotatiu, és que aquesta generació de joves, per primer cop, no s'ho esperaven, i tampoc tenen clar si podran tornar. De fet, el que ocasiona l'emigració és un barreja de circumstàncies personals, polítiques i econòmiques. Veritats incòmodes però que, sens dubte, cal debatre, assegura l'editorial.

Països com Irlanda, no pas Catalunya, tenen dos avantatges a l'hora de marxar: la gent hi parla anglès, la llengua franca al món, i pot buscar suport en una diàspora que ajuda nous immigrants irlandesos a adaptar-se a la Gran Bretanya i a l'Amèrica del Nord, les dues grans destinacions. Però Catalunya i Irlanda són semblants en el sentit que molts emigrants tenen un nivell alt d'educació, són més capaços de fer front a l'experiència emigrant que els que han hagut d'emigrar per una pobresa absoluta, i també més tendents a tornar després. Durant el boom del Tigre Celta dels 90 i de començaments d'aquest segle, el retorn d'emigrants irlandesos va ser significatiu, especialment si ho comparem amb el passat, perquè els emigrants irlandesos de generacions anteriors gairebé mai tornaven a establir-se a Irlanda. Els emigrants que tornen, quan l'economia torna a la prosperitat, aporten habilitats i experiències molt valuoses; per tant, l'emigració temporal pot ser molt avantatjosa per a un país. Contràriament a Irlanda, Catalunya ha estat un país que ha rebut més gent de la que ha enviat fora. Però per primer cop, en aquests anys de recessió comença a marxar més gent de la que arriba. A més, està començant un nou fenomen d'emigració jove i sovint ben qualificada. Més de 26.000 catalans han emigrat en els últims tres anys, segons la Federació Internacional d'Entitats Catalanes.

Recordo que un català universal, Pere Pi-Sunyer, antic conseller de la Generalitat, em va dir una vegada que el millor que li havia passat a la vida va ser viure l'exili. Als vint anys li va tocar marxar cap a Veneçuela i més tard es va establir als EUA. "Per als nostres pares, ja amb una vida força feta, va ser dur, però per a nosaltres que érem tan joves va ser un somni. Mai hauríem estat tan feliços sense aquesta oportunitat que ens va donar la vida". Certament no tindríem ni Picassos, ni Casals, ni Calders, ni Tísners, ni Grijalbos, ni Rodoredes, ni investigadors de l'altura de Joan Messeguer si no haguessin sortit mai. Viure fora del país d'origen ofereix unes vivències extraordinàries a la persona que marxa, vivències que li poden fer redreçar la línia traçada de la vida. Serveix per encomanar-se de nous somnis, de noves il·lusions, impregnar-se de noves forces, de noves idees. Lluny, de vegades, on els horitzons són gairebé infinits.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT