Publicitat
Publicitat

Una postguerra sense guerra

Ara fa 73 anys, a finals de gener del 1939, Catalunya era un país derrotat, devastat i, a les grans ciutats, famolenc i enfredorit. Això els que tenien més sort, esclar: altres estaven morts, a la presó o, com en el cas d'una part de la meva pròpia família, a l'exili. És difícil imaginar un escenari pitjor. En tot cas, malgrat aquest panorama tètric, tothom tenia clar què havia passat. De fet, era ben senzill. Uns sentien el sol a la cara, amb la camisa nova, perquè havien guanyat una guerra; altres notaven que el món feia olor de Zotal, perquè l'havien perduda. Uns estaven contents i els altres no, uns feien quartets i els altres les passaven magres, uns mostraven un posat petulant i els altres anaven amb el cap cot. Però tots, sense excepcions, tenien clar què havia passat, i qui era el responsable de la seva eufòria o bé de la seva tristor. Al cap de 73 anys, aquest gener de capvespres mòrbids de 2012, no estem, per sort, ni famolencs ni enfredorits, ni sentim trets de gràcia al Camp de la Bota, però sí que notem les conseqüències d'alguna cosa més que una crisi econòmica: sentim com s'allunya una determinada manera de viure que -no ens enganyem- ja ens anava bé.

El fet de percebre alguna cosa semblant a una postguerra sense haver passat prèviament una guerra ha de tenir, per força, unes conseqüències psicològiques importants. La primera l'hem insinuat abans, i és potser la decisiva: ens costa determinar què ha passat i qui és el responsable de les nostres tribulacions, i això és molt fotut. Les persones que fa 70 anys van acabar a la presó o a l'exili -o als dos llocs, com en el cas dels meus avis- podien posar un rostre a l'infortuni. I no només un rostre: la desgràcia també tenia una bandera, un himne, un uniforme, una retòrica. Identificar amb claredat l'origen d'una desgràcia és més important del que sembla: les fotos de Dorothea Lange que els comentava aquí mateix fa un parell de setmanes mostren l'estupefacció generada als Estats Units pel Crac del 29, una altra postguerra sense guerra prèvia. La catàstrofe s'havia consumat i no hi havia res a fer, és clar, però sí res a dir. Les paraules, els arguments, la verbalització en general, són en aquest context decisius. Ara això és més complicat, tret per als que viuen en un món esquemàtic i autocomplaent.

La segona conseqüència d'aquesta postguerra sense guerra és que tothom, sense excepcions, fa la viu-viu i prova d'espolsar-se responsabilitats i, alhora, les encoloma als altres. Fa 70 anys això era més complicat: no és ben bé el mateix estar tancat en una cel·la que tenir-ne la clau, posem per cas. La diferència resulta dramàticament indiscutible. En les actuals circumstàncies, però, tot sembla matisable i fins i tot impugnable: tothom es treu alguna excusa de la màniga. Els ajuntaments que dilapidaven fortunes amb el que treien del totxo, els irresponsables directors de sucursal que oferien hipoteques al 110% del valor sobretaxat i els incauts clients que les signaven, els que compraven i venien una dotzena de vegades el mateix sòl i els farsants que duien a terme la taxació (havent-hi la figura legal de la maquinació per alterar el preu de les coses, és estrany que no estiguin tots a la presó)... La llista fóra llarguíssima.

La tercera conseqüència d'estar vivint una postguerra sense guerra prèvia -i la que té conseqüències econòmiques més greus- és que no hi ha res a reconstruir. La prosperitat de l'Europa actual es forjà tot just després de la Segona Guerra Mundial, quan calia tornar a aixecar parets, fer carreteres i fondre material bèl·lic. Ara no n'hem d'aixecar cap, de paret; més aviat pot passar el contrari. Heus aquí la clau del problema: històricament, aquest tipus de situacions es resolien amb una gran reconstrucció o, si més no, amb algun moviment col·lectiu de grans proporcions, com ara migracions massives. No sembla que aquest sigui el cas. Les mesures que es prenen arreu d'Europa es basen en la contenció del dèficit públic i la reordenació de determinats sectors productius, especialment els que estaven associats a la construcció. La gran pregunta és si amb això n'hi ha prou, és a dir, si tot plegat només és un sargit provisional per sortir del pedregar. Altres argumenten, en sentit contrari, que pels pedregars s'hi ha passat sempre: els cicles econòmics són tot just això. Independentment de qui tingui raó, és probable que la vivència subjectiva o emocional de la crisi com una postguerra sense guerra prèvia en condicionarà la sortida.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT