Catalunya, terra de rodatges

El Quixot d’Albert Serra, a l’Alt Empordà

Els frondosos boscos per on deambulen el Quixot i el Sancho d’ Honor de cavalleria (2006) queden ben lluny de la Manxa. El cineasta Albert Serra va rodar la majoria d’exteriors del film que el va projectar internacionalment en paratges de l’Alt Empordà, i altres al Pla de l’Estany i a la Garrotxa. Les converses pausades dels protagonistes, les escenes contemplatives en què miren al cel i les llargues caminades també transcorren entre els extensos camps d’indrets com Sant Climent Sescebes, Espolla, Fontcoberta i el Port de la Selva.

Barcelona, el plató que fascina arreu

Barcelona és ciutat de pel·lícules. Des de Woody Allen fins a Rodrigo Cortés i Dani de la Orden, són molts els cineastes que s’han vist atrets pels paisatges de la capital catalana. Almodóvar va fer-se seva la Sagrada Família i va rodar-hi uns emblemàtics plans nocturns per a Todo sobre mi madre (1999), i el francès Cédric Klapisch va escollir la ciutat per instal·lar-hi l’alberg d’ Una casa de bojos (2002). El Parc de la Ciutadella va seduir Michelangelo Antonioni, que va utilitzar-lo per a unes seqüències generals carregades d’elegància a El reporter (1975). En canvi, cineastes com Mario Camus i Michael Bray van fixar-se en el Parc del Laberint d’Horta per als films La ciutat dels prodigis (1999) i Canvi de rumb (1998), respectivament. A Barcelona també s’han rodat parts d’ El cas Bourne (2007), Terra i llibertat (1995) i Manuale d’amore 2 (2007), entre altres pel·lícules.

Pattinson encarna Dalí a Cadaqués

Abans de convertir-se en el vampir més seductor de la cartellera, Robert Pattinson va trepitjar Cadaqués per posar-se a la pell de Salvador Dalí. A Sense límits (2008), els carrers del poble empordanès són l’escenari d’un idil·li entre Dalí i Federico García Lorca, que interpreta Javier Beltrán. La figura de Luis Buñuel també està present al film, que plasma l’amistat de joventut dels tres artistes. Tot plegat transcorre a les cases blanques i les cales amagades de Cadaqués, on Dalí i Lorca viuen un tòrrid estiu que recordaran la resta de la seva vida.

L’Osona de ‘Pa negre’

Un cavall que tira d’un carro s’estimba per un dels cingles de Tavertet. Amb aquest inici impactant arrenca Pa negre (2010), que es va rodar en paratges d’Osona, el Bages i el Berguedà. La fàbrica de Can Llanes de Manlleu, l’església de Sant Climent de l’Espunyola i el cementiri del Pont de Vilomara són alguns dels espais reconeixibles al film, que va obtenir nou premis Goya i es va quedar a les portes dels Oscars. Dirigida per Agustí Villaronga, la pel·lícula transporta la Catalunya interior als anys 40 amb una història protagonitzada per Francesc Colomer i Marina Comas. Precisament, per aconseguir la màxima credibilitat, es va cuidar molt l’accent i el llenguatge dels personatges.

Els escenaris reals de ‘Soldats de Salamina’

Per ambientar una història, res millor que situar-la al lloc real dels esdeveniments. Així ho va fer David Trueba a l’adaptació cinematogràfica de Soldats de Salamina (2003), que va rodar en diversos indrets del Pla de l’Estany i del Gironès. És als boscos de Palol de Revardit on s’amaga el protagonista, Rafael Sánchez Mazas, després d’estar a punt de ser afusellat juntament amb cinquanta presoners falangistes. En aquest entorn, el Mas Borrell i el Mas de la Casa Nova, on es va refugiar Sánchez Matas, també van servir d’escenaris de la pel·lícula.

Esplugues, la ciutat dels ‘westerns’ als 60

El Far West no va ser tan llunyà per a Esplugues de Llobregat, que a mitjans dels anys 60 va acollir nombrosos rodatges de westerns com Per un grapat de dòlars (1964), Pistoleros de Arizona (1965) i Con la muerte a la espalda (1967). De fet, a Esplugues s’hi va construir un poblat amb un saloon i cases de fusta pròpies de les històries de pistolers per on van cavalcar actors com Robert Taylor, Klaus Kinski i Christopher Lee. Però Esplugues no es va limitar als westerns, sinó que també s’hi van gravar altres films com Totò d’Arabia (1966).

Manresa vista per Berlanga

El cineasta Luis García Berlanga va escollir Manresa per rodar Plácido (1961), una sàtira coral de les falsedats burgeses. La pel·lícula s’ambienta en una ciutat de províncies i mostra escenaris com l’estació de Renfe, la parròquia del Carme, la plaça Major i la plana de l’Om.

Girona s’afrancesa amb ‘El perfum’

Girona es converteix en la ciutat francesa de Grasse en bona part de les escenes d’ El perfum: història d’un assassí (2006). A les escales de Sant Martí de la ciutat, Jean-Baptiste Grenouille atreu una prostituta, l’assassina i n’arrossega el cos per la pujada de Sant Domènec, en un dels plans més tenebrosos del film. Els carrers del call jueu i la catedral de Girona són testimonis muts dels múltiples crims del protagonista, malgrat que el pont de l’entrada de la ciutat pertany a Besalú. A Barcelona també van rodar-se algunes seqüències de la pel·lícula.

El Prat: apocalipsi, acció i romanticisme

El Prat de Llobregat no discrimina en gèneres cinematogràfics. El municipi és l’escenari de les seqüències de platja de la romàntica Tengo ganas de ti (2012), però la ciutat també va cedir els túnels i les estacions de metro per rodar-hi l’apocalíptica Els últims dies (2013). Un Christian Bale esquelètic va visitar el Prat per a El maquinista (2004), que va omplir la localitat de cotxes nord-americans. A més, el Prat ha acollit rodatges d’altres films com ara Ismael (2013), Tres bodas de más (2013) i The Gunman, que està previst que s’estreni l’any vinent.

L’últim estiu de Liz Taylor a la Costa Brava

No són les aigües de Califòrnia sinó les del mar Mediterrani les que remullen Elizabeth Taylor a la sensual escena de De sobte, l’últim estiu (1959). La platja de Sant Pol, a Sant Feliu de Guíxols, exerceix de teló de fons mentre l’actriu se submergeix al mar, en un dels moments més mítics de la pel·lícula. A Begur, en canvi, té lloc una escena menys idíl·lica: un grup de joves devoren de manera truculenta un dels personatges. Dirigit per Joseph L. Mankiewicz, el film va estar prohibit a Espanya perquè tocava temes com l’homosexualitat i el canibalisme.

Julianne Moore, una rica incestuosa a Sitges

Savage Grace (2006) va reunir Julianne Moore i Belén Rueda en un restaurant de Sitges, on les dues actrius van rodar les últimes escenes de la pel·lícula. El film, que també compta amb les interpretacions d’Elena Anaya i Eddie Redmayne, gira al voltant d’una relació incestuosa en una família adinerada. Una platja pròxima a Sitges va servir de localització per a algunes seqüències de la comèdia d’acció The Cheetah Girls 2 (2006), com també per a la producció argentina Quiéreme (2007), amb Juan Echanove, Darío Grandinetti i Ariadna Gil.

Intriga i història a Montserrat

Més de 90 persones van pujar a peu fins a les Agulles de Montserrat per rodar una de les seqüències més complexes de Bruc, la llegenda (2010). En un registre diferent, el director Sammo Hung va situar a la muntanya un dels moments més misteriosos d’ Els supercamorristes (1984).

Lloret és Monterrey amb McConaughey

Lloret de Mar va marcar un punt d’inflexió en la relació sentimental entre Matthew McConaughey i Penélope Cruz. Allà van rodar un dels moments més passionals de la superproducció d’aventures Sahara (2005), que va transformar la platja de Sa Boadella en la badia de Monterrey, on suposadament té lloc l’última escena de la pel·lícula. El director del film, Breck Eisner, també va utilitzar les dunes i el far de la platja de la Punta del Fangar, al delta de l’Ebre, per ubicar-hi aquesta història d’acció sobre epidèmies i tresorsambientada a l’Àfrica.

Els castellers de Valls sedueixen Bigas Luna

Bigas Luna va posar de manifest les seves arrels vallenques a La teta i la lluna (1994), que arrenca i posa punt final amb dues actuacions castelleres a la plaça del Blat de Valls, on van participar les dues colles de la ciutat. De fet, la pel·lícula narra la història d’un enxaneta (Biel Duran) que té por a l’hora d’enfilar-se fins al capdamunt dels castells i, al mateix temps, sent una fascinació especial pels pits de les dones. Amb aquest film, que explora el complex d’Èdip en la infantesa, Bigas Luna va guanyar el premi per al millor guió a la Mostra de Venècia.