Chano Domínguez i Niño Josele, música ingràvida per tancar el Grec

BarcelonaLa trobada sobre l’escenari del Teatre Grec entre el pianista de flamenco jazz de Cadis Chano Domínguez i el tocaor d’Almeria Niño Josele, de nom real Juan José Heredia, va ser el fil conductor de la jornada de cloenda del festival Grec de Barcelona. Es posava així el punt final a un mes de programació intensa, amb 27 concerts. Els dos músics, mestres heterodoxos i amants de la fusió amb altres registres musicals, van presentar Chano y Josele, el disc que han cuinat a quatre mans gràcies al cineasta Fernando Trueba, que va ser qui els va suggerir que toquessin junts i veient la connexió que tenien es va llançar a produir aquest primer treball.

La posada en escena va ser sòbria i amb una certa solemnitat: tan sols un piano i una cadira per al tocaor. La nit era fresca i farcida de mosquits, amb algun ratpenat intrèpid que sobrevolava l’escenari. L’amfiteatre de Montjuïc, diàfan, ampli, lluny del que es podria preveure, va esdevenir l’espai ideal per acollir la versió més íntima i continguda de Domínguez i Niño Josele que transmet aquest nou disc. Tot i alguns moments de focs d’artifici i lluïment personal -què seria el jazz i el flamenc sense la desmesura?-, el concert va tenir com a fils conductors el diàleg i la tensió: entre el piano i la guitarra flamenca, entre el jazz i el flamenc, entre la composició i la improvisació. També entre el públic que volia gaudir del concert i el públic que feia fotos amb flaix tot i els tocs d’atenció dels espectadors.

Al llarg de les gairebé dues hores de concert, el repertori va fluctuar sobre una doble ingravidesa: la de tocar sense una base rítmica i la de la improvisació constant. Pianista i guitarrista improvisaven mentre tocaven, saltant amunt i avall del repertori segons els hi demanava el cos.

I pel que es va comprovar, els va demanar jugar entre el repòs i la catarsi i combinar intervencions individuals -com el tema d’Heredia ¿Es esto una bulería?, que Domínguez va reinterpretar donant una lliçó de flamenco jazz- i temes tocats a duo, com la balada amb ànima d’estàndard de jazz Django (John Lewis) i Els paraigües de Cherburg (Michel Legrand), que va sonar profunda i evocativa. Tampoc van faltar els ritmes més llatins -Luiza (Jobim) o Lua Branca (Chiquinha Gonzaga)- ni una sentida versió de Gracias a la vida de Violeta Parra que va arrencar moltes exclamacions d’alegria entre la concurrència.

Ja al bis i com a homenatge al guitarrista Paco de Lucía, mort fa cinc mesos, Chano Domínguez i Niño Josele van versionar Canción de amor i ho van arrodonir convidant el cantaor Blas Córdoba a cantar per bulerías i aixecar una gran ovació final.