Què fan David Fernàndez i Martxelo Otamendi a Espanya si en volen marxar?

Madrid"Per què hem vingut si ens en volem anar?". Aquesta és la pregunta que es feia, aquest divendres al vespre a Madrid, el periodista basc Martxelo Otamendi. I és la pregunta, canviant el subjecte, que es podria formular un ciutadà de Madrid que, badant pels carrers del districte d'Arganzuela, es trobés dos amics com David Fernàndez, diputat de la CUP, i el director del diari Berria protagonitzant-hi una conversa a quatre mans. De fet, tots dos ho són, de periodistes, i per això saben la força de les preguntes -de les bones preguntes- per generar un torrent de possibles respostes que s'apropin, sumades, a algun tipus de veritat.

Otamendi ha començat la conversa amb Fernàndez, a la sala d'actes de la Fundación Abogados de Atocha amb aquest interrogant. De fet, la xerrada es titulava ¿Por qué nos vamos?. Títol sucós pels temps que corren. Els qui els escoltaven, però, en una aula plena de gom a gom, tenien força clar què hi feien. Hi explicaven el moment polític de les seves nacions respectives, els Països Catalans i Euskal Herria, des d'un internacionalisme solidari amb tots els pobles de la península ibèrica. L'acte s'ha pogut fer, finalment, gràcies al fet que CCOO els cedís l'espai. Els responsables del primer lloc previst, un institut públic una mica més al centre, es van acabar fent enrere. Fernández no ho ha desaprofitat per recordar que el sindicat forma part del Pacte pel Dret a Decidir. Per deixar clar, des del primer minut, que el moviment sobiranista català és transversal i heterogeni.

La conversa entre ells dos ha anat derivant, ràpidament, en una entrevista d'Otamendi a Fernàndez. Catalunya (és inevitable) està de moda. "Nosaltres estem molt lluny de la unitat abertzale", admetia amb un punt de resignació el periodista basc. Abans, ha dit, Euskadi ha de solucionar altres debats, com el dels presos. Diu que en aquest tema una clau la té el poble basc i l'altra el govern espanyol, que l'aprofita per condicionar els impulsos independentistes. I el govern Urkullu no empeny? "Els incomoda la via catalana", reconeix Otamendi. Per això el PNB, diu, intenta contraposar el cas català i l'escocès, amagant que la diferència veritable està entre Londres i Madrid.

Sense renunciar a Vallecas

L'auditori que els escoltava tenia tots els matisos -i les estètiques- de l'esquerra transformadora madrilenya. D'aquella part de la societat espanyola que no acostuma a sortir a les notícies però que entén les reivindicacions catalanes. Aquella gent que, si pogués, també s'independitzaria d'una Espanya -la que mana- que tampoc els agrada. A la porta, un grup d'amics recollien firmes en suport al 9-N. Una senyora demanava la voluntat per poder finançar l'acte d'aquest divendres amb xapes a favor del dret a decidir. En castellà. Entre els assistents, alguns volien saber si hi havia focus polítics arreu de l'Estat que treballessin per ajudar a l'emancipació nacional catalana i basca. D'altres es preguntaven, en veu alta, què han de fer per la seva llibertat nacional els castellans comuneros i aragonesos.

Fernàndez, còmode en una tradició netament internacionalista, diferenciava entre l'estat espanyol -el "búnquer" immobilista, les elits- i el poble. La gent. "No renunciarem a Vallecas, ni a Lavapiés, ni a la Sierra Sur", els ha dit un polític amb les arrels a Zamora. Segons ha explicat, a ell ja només li diuen "xarnego" la dreta més extrema "i l'editorialista de l'ABC". El procés, o com a mínim el procés que defensa la CUP, no té res a veure amb el dèficit fiscal sinó amb la democràcia, la llibertat i un altre model social.

I amb Espanya què passarà si s'aconsegueix la independència? "Ens uneix la classe", els ha tranquil·litzat. Ha subratllat que hi ha moviments democratitzadors que ja es fan sentir arreu de l'estat espanyol, per exemple, amb les dinàmiques de l'economia cooperativa. És aquella Espanya que viu amb normalitat una plurinacionalitat que a "l'establishment" -en terminologia d'Otamendi- tant li costa de pair.

Què hi feien, a Madrid, aquests dos homes? Recordar, en un local atapeït, que només des del ple reconeixement dels pobles que conviuen a la península es poden teixir ponts i buscar complicitats per fer front a realitats compartides, des de la prohibició del fracking, a la lluita contra l'homofòbia o desant per sempre les bales de goma en un calaix. Ningú semblava discrepar-ne en públic. Això sí, Fernàndez ha hagut de justificar la contradicció que suposa fer pinya, per poder votar el dia 9 de novembre, amb el conseller de l'Interior. Qui s'apropa a qui? La CUP a CiU o CiU a la CUP?, els ha interpel·lat. I, sobretot, no és l'actitud del govern espanyol qui aconsegueix aquesta unitat inèdita en altres indrets? Fora, ja amb una canya a la mà, no tothom tenia tan clar que fos bona aquesta fotografia amb la dreta. Tons els tons de l'esquerra a la socialdemocràcia.

Hi ha un Madrid que, massa vegades, no surt a les notícies. Però que existeix.