Publicitat
Publicitat

Marcel Borràs i Nao Albet rellisquen amb un pastitx d'aires cinèmatogràfics

Una cerca fallida de la felicitat a través de l'abducció extraterrestre

Nao Albet i Marcel Borràs són dos joves actors i directors de teatre que han fet camí en les últimes edicions del cicle Radicals de manera afortunada, com van mostrar l'any passat amb el seu text sobre la democràcia espanyola presentat en el tríptic polític Dictadura-Transició-Democràcia . Així, s'entén l'expectació que desperta el nou espectacle, titulat Hamle.t.3 , i que van estrenar dissabte davant d'una platea amb ganes de passar-s'ho bé. Com si fossin conscients d'aquestes expectatives, i avançant-se a qualsevol crítica que els puguin fer, els dos artistes, que col·laboren amb altres actors tant o més joves que ells, comencen la funció pel final: pels apla udiments. I amb unes paraules de justificació de les possibles esquerdes que pugui tenir l'espectacle.

I la veritat és que en té, encara que en alguns moments tregui el cap el talent embrionari que ja havien demostrat anteriorment. Per exemple, en la primera escena després del final que és l'inici de la funció. Una cabanya a l'Oest Llunyà i una parella d'avis al porxo. Ell (Nao Albet) remuga i es pregunta pel sentit de la vida i de la felicitat. Ella (Marcel Borràs) menja magdalenes. Tots dos estan preocupats per les estranyes desaparicions de vaques i nenes que hi ha hagut a la vall últimament. I tot ho fan en anglès, subtitulat a la pantalla imprescindible. Ben bé com si estiguéssim davant d'una narració d'Stephen King i fins i tot amb una referència culta a Hitchcock. Desgraciadament, el que segueix no té el mateix interès.

Senyalem que justament aquesta primera escena és de representació. Per dir-ho d'una manera clara, del teatre de sempre en què l'intèrpret assumeix un paper diferent de si mateix, mentre que, contràriament, les altres escenes circulen pel teatre d'accions i de trencament formal tan lligat a les dramatúrgies d'última fornada. Imaginem Albet i Borràs capficats a idear un espectacle i, un cop decidit que el faran sobre un extraterrestre que un dia abdueix un amic a Malàisia, juguen a fer servir referents que han vist (Rodrigo García, per exemple) i creen una sèrie d'escenes una mica esbojarrades, sortides d'un imaginari molt cinematogràfic; hi destaca algun monòleg en què reincideixen en la felicitat des d'un to reflexiu molt directe.

És així com, entre escena i escena, es va desenvolupant el tema de l'existència de vida en altres planetes fins al final. En què, ara sí, assistirem a un encontre en la tercera fase i l'alien ens dirà que la cosa s'ha acabat. Hamle.t. 3 no és un espectacle reeixit, però cal tenir e n compte la joventut del seus creadors i la necessitat que tenen d'equivocar-se per aprendre a aturar-se, quan a la sala d'assaig posin en pràctica una idea que els sembli brillant.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT