Publicitat
Publicitat

LA VOLTETA MÀGICA

Algun dia havia d'arribar

Algun dia havia d'arribar. La nit fosca que temíem i no volíem admetre que tard o d'hora s'acabaria produint va caure sobre els nostres caps en forma de naufragi rotund i incontestable. Ni l'àrbitre, ni Pepe, ni Mou. El Barça no té cap excusa a què agafar-se per explicar el fluix partit d'ahir a la nit més enllà de la seva inoperància i incapacitat manifesta per doblegar el seu rival. Algú podrà dir amb raó que la Lliga ja s'havia perdut a estadis com els de Cornellà, el de Pamplona i el de Vila-real, on l'equip havia mostrat símptomes molt més preocupants del que alguns volien admetre, i que ja era massa tard. Però el xoc d'ahir havia de servir almenys per mostrar la capacitat competitiva de l'equip en el moment culminant de la temporada i el cert és que el Barça va sucumbir netament, sense matisos.

El Madrid va situar el partit al terreny que li convenia: va aconseguir tallar la fluïdesa del Barça des del primer minut i es va limitar a esperar un intercanvi de cops. El Barça va estar espès, previsible i molt lent, i a part del gol tan sols va tenir una ocasió clara, una dada que per si mateixa explica fins a quin punt l'equip es va col·lapsar.

El partit és dolorós perquè per primera vegada van fallar els que no fallen mai. Va fallar Guardiola, primer amb una alineació estranya en un partit d'aquesta dimensió i després amb una inèdita falta de reacció. Un entrenador tan intervencionista com ell i que ha aconseguit tantes vegades capgirar els partits amb la seva gran visió, va deixar que el partit s'anés escolant sense prendre cap decisió. Quan ho va fer i per fi va fer entrar Alexis Sánchez al terreny de joc, ja havia passat més d'una hora de partit i era massa tard. També va fallar Lionel Messi, que tantes vegades ha salvat el Barça, però que ahir va passar pel partit amb més pena que glòria, incapaç de desbordar i visiblement cansat. També va fallar Xavi Hernández, molt poc fluid i clarament en baixa forma física després d'una temporada en què ha estat mesos jugant mig lesionat.

El partit deixa molts interrogants, com són la suplència de Cesc Fàbregas i Gerard Piqué, que no passarà desapercebuda i obre un inesperat debat en el pitjor moment possible. Però és cert que és ara que cal mirar enrere i la derrota ha de servir precisament per valorar més que mai tot el que ha fet fins ara aquest equip meravellós, el millor que han vist els nostres ulls. No es podien conquerir sempre tots els títols ni es podia guanyar sempre el Reial Madrid, i el fracàs d'ahir ens recorda que vivíem en una excepcionalitat meravellosa. El partit de dimarts que ve davant del Chelsea és, de sobte, una gran oportunitat per no despertar-nos d'aquest somni.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT