Publicitat
Publicitat

Breivik i els que encenen la flama

Es pot considerar que Anders Behring Breivik, el noruec responsable de la pitjor massacre mai provocada per un tirador en els temps moderns, no és més que un home solitari, psicòtic i particularment violent: un nen aviciat de 32 anys que va créixer, sense contacte amb el seu pare, obsessionat pels videojocs, que s'autoafalaga i que, en l'aïllament sexual, dedica el temps al cultiu del seu odi i al muntatge d'una bomba a partir d'aspirines triturades i fertilitzant. Sens dubte, així és com els islamofòbics de la dreta d'Europa i dels Estats Units, que comparteixen posicions amb Breivik, tot i no compartir els seus mètodes, intentaran presentar-lo.

Aquesta pel·lícula ja l'hem vista. Quan, al gener, Jared Loughner va atemptar contra la membre de la Cambra de Representants Gabrielle Giffords a Tucson (Arizona) -després que Sarah Palin dirigís la mira del fusell sobre l'electorat de Giffords i que la mateixa Giffords digués que "allò tindria conseqüències"-, la dreta va començar a presentar Loughner com un home solitari, esquizofrènic, amb un univers desballestat i que no tenia res a veure amb tots els que esbomben l'odi amb la consigna de fer que Amèrica torni al bon camí: en el mal camí, esclar, hi hauria els musulmans i els que són com la jueva i progressista (liberal) Giffords.

Breivik no està sol. La seva violència s'ha forjat en un context europeu concret que té característiques idèntiques a les pròpies del context nord-americà de Loughner: una certa davallada econòmica, atur malgrat la recuperació macroeconòmica, la incertesa entre la classe mitjana i un alt índex d'immigració que serveix com a teló de fons a la islamofòbia racista i a la utilització del fantasma fictici de la "presa musulmana del poder" com a falca política per canalitzar les frustracions cap a la dreta.

En una entrada del seu manifest de 1.500 pàgines, l'11 de juny, Breivik va escriure: "Avui, per primera vegada des de fa molt temps, he pregat. I he explicat a Déu que si no vol que l'aliança islàmico-marxista i l'imminent presa islàmica del poder a Europa aniquilin la cristiandat europea en el termini dels pròxims cent anys, ha d'assegurar el triomf dels guerrers que lluiten per la preservació de la cristiandat europea". Dos dies més tard va provar la seva bomba de fabricació casolana: "La detonació ha estat un èxit."

En aquest context, la cristiandat europea és la imatge especular del califat idealitzat d'Ossama bin Laden. És la causa d'un món fabulós que serveix per arrossegar les masses a una guerra contra un enemic infidel que suposadament amenaça el territori, els principis i la cultura d'una comunitat imaginària de creients fidels. Aquesta Europa cristiana (el continent és extremament laic per raons que no tenen res a veure amb la creixent presència islàmica) és tan fabulosa com la restauració d'un califat com el del segle VII. Bin Laden arremetia contra els croats: l'any 2002, Breivik va assistir a una trobada per reconstituir l'Orde del Temple, un orde militar de croats. És com una trama de videojoc, però en la realitat provoca la mort de veritat. A Oslo i a l'illa d'Utoya s'ha fet palès que l'odi delirant antimusulmà d'extrema dreta, dirigit contra els progressistes (liberals) "multiculturalistes" pot ser tan perillós com el verí antiinfidels d'Al-Qaida: Breivik tot sol va matar gairebé el doble de persones que els quatre islamistes suïcides que van posar les bombes de Londres el 7 de juliol del 2005.

Breivik té molts companys ideològics de viatge a banda i banda de l'Atlàntic. El verí que inoculen va servir per perfeccionar el ressentiment violent de Breivik. La flama l'encenen persones com ara Geert Wilders, a Holanda, que comparava l'Alcorà amb el Mein kampf mentre feia camí cap a l'obtenció del 15,5% dels vots en les eleccions del 2010; l'emergent Marine Le Pen, a França, que utilitza analogies nazis mentre escampa el menyspreu pels creients musulmans; partits d'extrema dreta a Suècia, a Dinamarca i a la Gran Bretanya que fan correspondre tots els problemes a la immigració musulmana; membres del Partit Republicà, com ara l'antic president de la Cambra de Representants Newt Gingrich i el membre de la Cambra Peter King, que han considerat que era oportú políticament atacar "l'ascens de la xaria als Estats Units", en el moment en què el segon nom del president dels EUA és Hussein; alguns pastors d'esglésies dels EUA que des dels seus púlpits intimidadors repeteixen setmana rere setmana que els Estats Units són una nació cristiana sotmesa a l'amenaça imminent de l'islam.

Durant la dècada passada els musulmans no han fet prou esforços per denunciar aquells que han tergiversat la seva religió en nom de la violència jihadista. Ara, ¿les masses islamòfobes i contràries a la immigració condemnaran els actes comesos per Breivik sota la seva ensenya ideològica? Ho dubto.

Molts conflictes socials han acompanyat la immigració musulmana a Europa en les últimes dècades. Hi ha moltes coses per retreure's. Sovint els immigrants s'han hagut d'enfrontar al racisme i l'exclusió. Els valors de l'islam referits a les dones, el matrimoni, l'homosexualitat, així com a la veritable vitalitat de la religió, grinyolaven a l'Europa laica. El panorama no és pas uniforme (hi ha casos d'integració reeixida); però és preocupant.

Amb tot, res no pot servir d'excusa per a la justificació generalitzada d'un racisme antimusulmà que abans estava reservat als jueus d'Europa. No quan aquest cap de setmana passat ha mort Amy Winehouse, una noia, jueva de Londres, l'art de la qual aquesta dreta europea racista i violenta va titllar de degenerada porqueria cosmopolita . Una bona manera de recordar Winehouse és oposar-se a l'última iteració d'un fanatisme europeu assassí.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT