Publicitat
Publicitat

Mitjanit a París / Capvespre a Los Angeles

Mitjanit a París

Un nou llibre de Quim Monzó, un nou disc de Lluís Llach (ara ja no) i l'estrena d'una pel·lícula de Woody Allen. A casa som fidels a aquest ritual de consum cultural. Incondicionals. Fidels. Al marge de la qualitat i de la crítica preventiva, consumim les seves noves obres amb l'admiració per l'autor i amb l'esperança que el nou treball sempre ens agradi més que l'anterior. Avui s'estrena Midnight in Paris , l'última de Woody Allen i puc assegurar -havent-la vist subtitulada en català- que feia anys que no m'ho passava tan bé amb una pel·lícula seva. D'entrada, amb les postals de París, abans que cap protagonista hagi dit cap frase, ja tens ganes de sortir de la sala i agafar l'AVE en marxa cap a Figueres per anar a sopar al Boulevard dels Italians. Després, quan comença l'acció, la ciutat és un perfecte teló de fons per al joc que planteja Woody Allen. Es tracta d'això, d'un joc. En aquests moments d'insatisfacció, el divertiment psicològic de la il·lusió de viure una altra vida és tan interessant com oportú.

¿Tots tenim la sensació que una vida diferent de la nostra seria millor? ¿Posar la nostra circumstància en una època anterior la convertiria en més apassionant? ¿Què ens cal per conformar-nos amb allò que tenim i que no valorem prou? Són els tres grans enigmes d'un guió perfecte, que no grinyola per enlloc. Les tres qüestions són el motor que mou un guionista de Beverly Hills que, amb una novel·la sota el braç, se'n va a París amb la nòvia i els futurs sogres. És un altre americà a París, sense cançons ni balls, i amb un Owen Wilson, fent de protagonista, que té tots els tics d'un jove Woody Allen. Les dèries d'escriptor, l'atropellament en el llenguatge i la insatisfacció permanent. Aneu-hi.

Capvespre a Los Angeles

Phil Jackson, possiblement el millor entrenador de la NBA de tots els temps, va decidir que es retiraria a final de temporada, als seixanta-cinc anys. El que no podia pensar és que el seu equip, Los Angeles Lakers, farien la fi d'en Cagaelàstics. Han perdut la sèrie per 4 a 0 contra els Dallas Mavericks i, en el darrer partit de la seva carrera, els Lakers van sortir de Dallas apallissats i ridiculitzats. Les crítiques, a Califòrnia, han estat sagnants amb un entrenador de declaracions políticament incorrectes però que ha guanyat més anells que ningú: onze títols en les últimes vint temporades. En el seu comiat davant la premsa va ser molt clar en reconèixer: "M'he sentit perseguit, però com va dir Richard Nixon ara ja no cal que seguiu intentant fer-me fora".

L'esport, de vegades, és cruel amb els campions. El patró d'un esportista que plega amb mal regust de boca, per una acció de l'últim instant de la carrera, es repeteix massa vegades. Antoni Ramallets va tenir la mala sort d'enlluernar-se amb el sol de Berna a la primera final de la Copa d'Europa disputada, i perduda, pel Barça. Zinedine Zidane, tot elegància a la gespa, es va acomiadar del futbol expulsat per un cop de cap al pit de Materazzi en la final, perduda, d'un Mundial de futbol. Veurem si l'esquema es repeteix, també, amb Edwin van der Sar, el porter del Manchester United, que ja ha anunciat que, als quaranta anys, a Wembley jugarà l'últim partit de la seva vida. Serà la seva cinquena final de Champions. N'ha guanyat dues, n'ha perdut dues. A Roma encara el recordem amb la boca oberta, mirant la rematada de cap de Messi. La trajectòria de Van der Sar mereixeria un final heroic, però en moltes ocasions els designis de l'esport són cruels. Ja no ve d'una.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT