Retrats del natural Fèlix Llaugé Dausà, el Mago Fèlix
Societat 18/05/2014

Viure al balanceig del pèndol

Ja fa anys que al Fèlix Llaugé li dic senzillament Mago. El veia a 'Moros y cristianos' i 'Crónicas marcianas' i encara ara, de tant en tant, endevina el resultat del Barça al 'Versió RAC1' del Clapés

Toni Vall
4 min
Viure al balanceig del pèndol Fèlix Llaugé Dausà, el Mago Fèlix

Barcelona“Mago, tu creus en Déu?” “Home, hi ha algú que ens vigila, això és evident. Però no s’apareix als homes, ni cura malalties, ni coses d’aquestes. Tot això són invencions!” “Mago, tindré sort durant la vida que em queda?” “Has de lluitar més!” Ja fa anys que al Fèlix Llaugé li dic senzillament Mago. De fet, em sembla que quasi tothom ho fa. El veia a Moros y cristianos i Crónicas marcianas i encara ara, de tant en tant, endevina el resultat del Barça al Versió RAC1 del Clapés. És molt fàcil trobar-se’l als Encants o al mercat de Sant Antoni remenant llibres i parlant amb la gent. És un tipus extremadament simpàtic i xerraire, gens amic de la correcció política. “Em deixaries venir a casa teva?” “Sí, home, vine”.

Lleixes plenes de llibres des del terra fins al sostre. Els passadissos s’han fet estrets gràcies a les piles de les velles novel·les populars de quiosc que col·lecciona amb passió des de fa incomptables anys. Ho té tot i tot ben classificat. Hi ha un altar per a les oracions i els rituals. A la secció dedicada a Dràcula, dins un potet, una estella del castell del comte. Una vitrina per a les cartes del tarot, un prestatge amb flors per a amulets i un laboratori d’encens de tot tipus. També hi ha piràmides d’energia per a persones necessitades de protecció extra. Té especial predilecció per la seva col·lecció de llibres de Victor Hugo, de qui és un erudit. M’ensenya un parell d’incunables: un volum signat per l’autor i l’ Almanaque revolucionario 1869, que conté una carta d’Hugo adreçada als espanyols abans de la Primera República. Sobre la taula de l’estudi hi ha les galerades del seu últim llibre, enllestit fa poc i que espera editorial: La batalla de Barcelona (Julio 1936), sobre l’aixecament militar que va donar lloc a la Guerra Civil. També unes piles de documentació i textos que algun dia seran les seves memòries. Ja té el títol pensat: Ráfagas y torbellinos de mi puta existencia.

Fam i misèria de postguerra

El relat començarà als cinc anys, en plena Guerra Civil. A l’estació de Llavaneres, un avió metralla el tren on viatjava amb la família. Per sort, queden il·lesos però manté viva la imatge dels soldats morts al costat de la via. Recorda perfectament la fam i misèria de la seva infància al barri de la Sagrada Família, on va ser batejat i va fer d’escolanet. Als sis anys ja explica històries fantàstiques als amics de la colla i als tretze ja escriu els seus propis contes. Es forma a la Massana i als catorze es fa aprenent de tallista d’adorns de fusta per a mobles. Estudia també per a delineant industrial i treballa a Engranatges Font i Campabadal. L’astronomia li crida l’atenció i compagina la seva feina oficial amb l’estudi i la publicació d’articles especialitzats. Mig any a la clínica, malalt dels pulmons, li permet aprofundir en una altra disciplina, l’astrologia, la que considera que domina més i millor. “¿Entens que hi hagi persones que no creguin en el que tu fas?” “Sí, esclar, cadascú creu en el que vol. Jo no crec ni en la política ni en la religió. A mi, mentre em deixin tranquil i pugui escriure llibres, ja m’està bé”. Doncs n’ha escrit més de setanta -el primer, El depósito de cadáveres, del 1960- sobre temàtiques d’allò més variades: astronàutica, meteorologia, velers, màgia blanca, interpretació dels somnis, cartes astrals, reencarnació, tarot, monstres. Un pou de ciència.

Acumula a la memòria un bon grapat d’aventures sonades. El 1978, la setmana després de la votació de la Constitució, organitza el Primer Congrés Internacional de Ciències Ocultes. Martín Villa ordena promocionar el congrés com a mostra fefaent de l’arribada efectiva de la llibertat i s’organitza un bon sidral amb alguns fanàtics. A Vallgorguina, el 1981, pels voltants del 23-F, munta un ritual de protecció de la democràcia, el rei i la Generalitat, i acaba escortat per la Guàrdia Civil.

Un “guerriller urbà”

En poc temps, la seva popularitat augmenta geomètricament. L’empatia i l’habilitat comunicativa que demostra fan que incomptables ràdios reclamin la seva col·laboració. Però el boom arriba amb els debats i xous de Telecinco. Irreverent i malparlat quan toca, es pren la seva feina amb seriositat, però entén de seguida els ressorts de l’espectacle televisiu i les necessitats del tot per l’audiència que en alguna ocasió, reconeix, li han exigit. Es considera un “guerriller urbà” i aquest arrauxament li comporta algun disgust. “Déu és un gran cabró”, va dir a Moros y cristianos, i el van processar. Però se’n va penedir i la sang no va arribar al riu.

Al seu balcó oneja l’estelada malgrat que el pèndol ja ha dit que no hi haurà consulta. De fet, és del PP: “Pensionista i Pastilles”. O Putejat, depèn. Activista veïnal incansable, va encapçalar la reivindicació d’instal·lar un ascensor a l’estació de metro de Virrei Amat. I se’n va sortir. És un torrent de vitalitat, un individu lliure. “Ets feliç, Mago?” “Sí, muchacho ”.

stats